Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.
M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.
Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.
.
