Ens inventem les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles. Completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles, i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada.

.
.
.

Al final, tot acaba en la llibertat. Deixar ser. Deixar que cada ésser es presenti com vulgui. Deixar que cada persona s'expressi com vulgui, sense que ningú sigui ferit o emmudit. 
En general, si parlem d'expressió identitària o d'expressió a seques, només són drets aquells aspirants a drets el compliment dels quals no implica la imposició de cap estètica, moral, filosofia, religió, ideari, estil... damunt la vida de ningú que lliurement no ho vulgui. La societat no és uniforme, i la imposició de qualsevol uniformitat implica l'atac a algun dret. Hi ha qui diu que l'estètica, la indumentària, l'estil... són només petites coses i que no cal obsessionar-se amb els detalls, però no és cert, aquest argument és una trampa dels esclaus de la necessitat d'imposar les seves formes. La llibertat no és una cosa petita. I la uniformitat mai no respecta la llibertat. La llibertat és multiforme. Els petits detalls formen part de la llibertat, i tot el que té a veure amb la llibertat és gran. 
La vida està feta de petites grans coses que ens defineixen i que ens interpel·len. No hi ha una realitat bonica perquè sí, o lletja objectivament; hi ha estils i dissenys i formes que agraden a algunes persones i que alhora no agraden a d'altres persones. Ningú no té més raó que ningú altre, ningú no pot vestir a ningú segons el seu propi criteri o segons el criteri d'un país o d'una cultura. Ningú no pot dibuixar el món trepitjant els gustos dels individus i imposant el seu personal. Ningú que se'n rigui del gust de ningú altre, en qualsevol tema, té raó. Perquè ens agraden les realitats segons som, i no som iguals, i tenim dret a no ser iguals.

Tot això va molt lligat als prejudicis. Els simis Homo sapiens som creadors de judicis previs. Per a enfrontar-nos al món, ens encanta creure'ns una bellesa i una lletjor objectives amb les quals jutjar-ho tot i decidir-ho tot. Ens inventem també les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles, completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada que ens creiem i amb la qual ens sentim segurs. En realitat, però, els altres són nens i nenes coberts d'una capa d'aparent maduresa que els protegeix, i necessiten la nostra comprensió i acceptació tant o més com nosaltres necessitem la seva.

 La inseguretat personal, de vegades inconscient, moltes altres vegades conscient, ens empeny a dibuixar i inventar-nos els altres, i els dibuixem no pas com són objectivament sinó com el nostre jo poruc necessita creure que són per a poder prendre decisions segures, potser no decisions encertades, però al capdavall decisions que ens atorguen una sensació de seguretat. I així anem tirant en aquesta societat de primats que no sabem que ho som.

.

.

.

Sobre els amors possessius i la llibertat.

A la vida hi ha moltes menes d'amors, i alguns tenen vicis o malalties. Hi ha amors malalts que quan algú actua amb llibertat o independència, s'ho prenen com si aquest algú en realitat estigués actuant mogut per l'orgull o l'individualisme insolidari. Aquesta mena d'amors sovint manifesten comportaments tòxics, i només són capaços d'estimar amb una certa tranquil·litat de cor aquelles persones que posseeixen, o aquelles persones per qui són obeïts, o aquelles persones que es deixen manipular o impressionar per la seva autocompassió. I els qui actuen així no són culpables, igual com no són culpables els qui tenen una grip, un càncer o una esquizofrènia; normalment són com poden ser. El comportament de les persones és gairebé sempre el més probable de tots els possibles, perquè si no fos el més probable, acabarien actuant d'una altra manera. Aquesta descàrrega de culpa, però, no ens obliga pas als qui ens topem amb aquestes persones a renunciar a la llibertat, ni a la independència, ni a la tranquil·litat de cor, ni a la pau, ni a la felicitat. 

Cal exercir un profund respecte vers la gent que té l'amor malalt; però la millor manera d'ajudar-los és no  deixar-se influir pel seu mal hàbit de manipular o corprendre. 
Les estratègies que fan servir poden ser diverses, però bàsicament tendeixen a intentar provocar llàstima, preocupació, o angoixa, damunt de les persones a qui pretenen controlar i manipular, pensant, erròniament, que llançant les seves xarxes aconseguiran ser estimats per elles. Aquesta estratègia gairebé sempre és inconscient, no se n'adonen, és com un mal hàbit. Però malgrat tot, no ens podem deixar atrapar, perquè poden entenebrir del tot les vides dels qui els envolten, especialment dels infants, que no s'adonen d'aquest error. Cal manifestar davant d'aquestes persones serenor, pau, tranquil·litat, felicitat... allò que hom du a dins i que ningú no ha de destruir ni segrestar per cap raó. 

La convicció que la vida és un privilegi, i que tot el que conté és fascinant, i que en tot moment hem d'estar agraïts i contents, és un tresor que mai no arribarem a valorar prou. És el secret que fa que la vida sigui dolça malgrat la seva duresa i els seus cops, que sempre hi són i hi seran. Els malalts d'amor tòxic de normal no són gaire feliços, encara que a cops s'ho pensen; però el que és segur és que poden fer molt infeliços els qui els envolten, perquè aquests malalts busquen la seguretat provocant inseguretats en els altres; necessiten no patir sols, necessiten transmetre angoixa, a banda de cridar l'atenció. 

Estimeu-los, no els deixeu de banda, però no abandoneu per ells la llibertat ni la pau interior; la vida, diguin el que diguin, és un privilegi i un do, i ningú no té raó si viu amargat; a tothom li cal encetar el camí o la visió de la grandesa de la simplicitat de la vida, i de la bondat natural de la majoria de persones.

.

.

.

La nostra ment s'escarrassa per imposar les decisions que l'inconscient (sense que ho sapiguem) ja ha pres per nosaltres sobre com hem de tractar les persones.

La nostra actitud vers els altres moltes vegades no obeeix a criteris racionals, sinó que, sense que ho sapiguem, és dictada per l'inconscient en funció de criteris de domini, control del l'entorn, supervivència, reproducció, recursos, jerarquies de poder... 

L'inconscient és expert en detectar riscos, possibles competidors... en definitiva, individus que posen en perill els criteris que he anomenat al paràgraf anterior. L'inconscient pren una decisió sobre l'actitud que ha de tenir vers una persona; i ho fa, tal com el seu nom indica, de manera inconscient. Tot seguit comunica la decisió a la ment racional, la qual rep el missatge de la decisió sense adonar-se que aquest missatge li ha estat dictat per l'inconscient. A continuació, la ment conscient, amb el missatge de l'inconscient acceptat i clar, comença a elaborar arguments racionals que malden per a justificar una actitud hostil, o si escau favorable, vers la persona; actitud que es desprèn del missatge transmès per l'inconscient. 

El raonament lògic, per tant, moltes vegades és posterior a la decisió inconscient d'una actitud determinada vers una persona o persones determinades. La inconsciència d'aquest procés fa que l'individu Homo sapiens experimenti una falsa sensació de llibertat i de control de les seves pròpies actituds i decisions, i que una vegada i una altra es negui a acceptar el seu caràcter d'animal influenciable i en bona mesura determinat per la genètica i l'entorn.

El que és segur és que adona-se, amb humilitat, d'aquest imperi de l'inconscient damunt de les nostres actituds ens permet en certa mesura rebel·lar-nos i ignorar les tendències impulsives i irreflexives, i decidir-nos a pensar si l'actitud que oferim als altres neix realment de criteris objectius i racionals, o si per contra els arguments lògics que elaborem no són si no sofismes o pseudoraonaments que intenten justificar la tendència de la nostra ment a imposar els dictats de l'inconscient. 

Acceptar aquesta realitat ens acosta una mica més a la llibertat i al control utòpics que els dogmàtics de totes les èpoques consideren, a cops amb passió, que és l'essència de la humanitat.
.
.
.   
Fonts, entre d'altres: "Les emocions escultores del cervell" 
de Pierre Magistretti, i François Ansermet.
Les conclusions de l'escrit són responsabilitat de 
Jeremias Soler, tot i que es fonamenten en els articles 
citats a les fonts.
.
.
.

Ningú mai no està fet del tot

Imatge de  TKnoxB from Chemainus, BC, Canada a la viquipèdia.

.

.

Llegeixo que Tahar Ben Jelloun, al seu interessant llibre “El racisme explicat a la meva filla” escriu: “Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Quan estem fets, estem fets” i en trec la conclusió que si això és cert, jo encara no m’he fet gran; fins i tot m'atreviria a dir que si això és de debò cert, ningú no es fa mai gran, ningú mai no està fet del tot. I mal que pugui semblar excessivament superb afirmar-ho amb tanta rotunditat, per a mi, això que acabo d’escriure no té la categoria d’opinió sinó que se’m presenta com una evidència.

La vida de les persones, cada vida de cada persona, és un canvi constant, una transformació contínua, a cops lleu, a voltes, i en un sol instant, brusca i revolucionària. Cada persona és un “jo” que posseeix dins seu l’univers sencer i tot allò que l’univers conté. No em reconec a la persona que vivia en mi quan tenia quinze anys; conservo el registre de molts records, probablement mig deformats, perquè el cervell de tothom canvia els records, de manera que el que recordem de la vida no és el que realment va succeir sinó el que la nostra ment vol creure que va succeir; la diferència entre la realitat i el record no és excessiva, però en determinats episodis pot ser substancial, i sempre, poc o molt, hi ha una diferència clara. Les profunditats de la ment humana són encara un misteri per determinar. Les possibilitats transformadores del jo són inabastables i il·limitades. Les persones es poden transformar rotundament, destruir els valors caducs i substituir-los per valors actuals que hom percep que són harmònics amb la realitat de l’existència i que contribueixen a millorar la humanitat sencera. Quan una persona, sigui gran o petita, aconsegueix tombar l’orgull de l'habitual paper preponderant del “jo” dins la jerarquia interna de la ment, qualsevol canvi és possible. L'obertura de ment significa no acceptar cap més dogma que el compromís de canviar d'idees quan les idees que sosteníem com a certes o convenients ens manifesten íntimament el seu caràcter fals o perjudicial per a nosaltres o per a qualsevol altra persona. Quan el dolor de percebre un error vital desapareix, perquè desapareix el desproporcionat amor propi de l’orgull ferit, qualsevol consciència pot reorientar la seva existència vers allò que percep com a positiu o cert. Quan hom arriba a adonar-se que al capdavall, vulguem o no, hem estat fulles arrencades d’un arbre que han anat fent tomballons a empentes del vent, la comprensió vers les limitacions d’un mateix ens empeny a superar-les i a confiar plenament que aquesta superació és possible. Quan a un genet, el cavall que intenta domar una vegada i una altra, el continua tirant a terra, però tot i així el genet insisteix, i torna a pujar-hi, i quan aquest genet torna a intentar el que es mostra com a impossible... llavors, arriba un dia que el cavall, per tossut que sembli, es deixa dominar, i el genet, petit, limitat, feble, aconsegueix el seu propòsit; no pas perquè sigui més fort que el cavall, sinó perquè hi ha insistit fins quan se li feia clar que mai no podria aconseguir-ho.

Spinoza s’equivoca quan afirma que “Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser”. Tots no. Qualsevol, no. Les persones som diferents, i la majoria, canviants. Però ja se sap, els filòsofs sovint defensen el territori de les seves opinions igual com un goril·la de muntanya defensa el territori dels seus arbres fruiters o el seu harem particular de femelles. Els filòsofs, sovint, fan servir un llenguatge que ha etiquetat la realitat; raonen amb aquestes etiquetes apreses entre ells, com un codi reservat als estudiosos. No accepten cap discussió sobre la realitat que no faci servir aquestes etiquetes, i d’aquesta manera els resulta fàcil menysprear qualsevol carboner que tingui una idea harmònica amb la realitat si el carboner no ha passat per les aules de la universitat del filòsof i si, per tant, no fa servir les mateixes etiquetes; l’harem de femelles i els arbres fruiters de la tribu queden protegits.

La dignitat de les vaques, que pensen i estimen

.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.

De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a la mirada. 
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici. 
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia. 
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la. 
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.

Els animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada espècie amb la seva peculiaritat. 
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat. 
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària. 
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes. 
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat. 
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen. 

"Per què hi ha mal?" o... "El regal constant que significa llevar-se cada dia"

El mal és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions hereditàries) sovint són responsables no només d'actes inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients. 

Els pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient que està al servei de les pulsions o de les coordinacions hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva utilitat per a la supervivència. 

Les actitud que els humans etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de controlar l'entorn.

Això no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer tot el possible per a eliminar les accions o les decisions fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.

Amb aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem, sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o convertides en un motiu per a destruir una persona o per a condemnar-la a qualsevol infern.

Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.

Cada dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar, als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis, o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós: la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.

Des de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge, ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la vida i l'alegria.

L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

El "voler" necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat.

La tardor s'acaba. Les estacions són tan relativament breus com la vida humana. Tres mesos semblen llargs períodes que al capdavall passen i deixen de ser. Un instant és, i ja no és. La mateixa bellesa es canvia de vestit. Ara plou aigua, i el vent fa olor d'ozó, flaire de carrers mullats, trepitjades de dones grans que van a missa, bufada d'aire humit que arrossega fulles seques. Ara plouen fulles que entapissen Vallparadís. Tot és silenci; parlen els morts. El silenci carregat de memòria és la veu dels morts que en aquest mateix paisatge van ser tan vius com nosaltres som ara. Plou melangia de tardor al bosc de sempre; aroma de plàtan moll, de fang xop, de pedra que regalima pluja. Plou vida.

Avui he tornat a enviar una novel·la a concurs; feia temps que no passava.

L'Oriol Junqueres i el president s'han entès, i un poble es posa dempeus per reclamar el seu dret a ser consultat, a ser considerat poble i no pas un tros sense completar.

I enmig de tot, escolto la veu d'algú que diu “No és que no pugui, és que no li dóna la gana”. Però em fa l'efecte que el “voler” sovint el tenim malalt, i que ens fa el que pot. Malalt o mancat o afeblit o confús o coaccionat o mig cec. El “voler” necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat. El “voler” és un òrgan feble com ho és el ronyó, el fetge, el cor... Igual com hi ha malalts del cor hi ha malalts del “voler”. Els metges del “voler” són els pares, els educadors, els qui estimen. El beuratge que atorga el do de ser lliures és l'amor. Qui és estimat, es cura el “voler”. 

La por que fan de vegades els micos humans

De vegades, els micos humans, em fan por.

Em fa por la intolerància que pot enviar a la presó unes adolescents només per cantar en una església una cançó de protesta contra el poder. Puc arribar a entendre que algú ho consideri de mal gust, però trobo monstruós tancar dos anys en un penal unes noies per aquesta raó.

Em fa por la fúria amb què els micos sapiens defensen o ataquen algú quan se senten nombrosos i formen una massa exaltada. Les manifestacions d'un cantó i d'un altre de vegades condueixen a la violència irreflexiva.

Em fa encara més por la violència reflexiva; per exemple, la violència del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa) que a Roma es va dedicar a perseguir les persones que no acceptaven la totalitat de la doctrinacatòlica (dimecres us en parlaré); les empresonava, les torturava i a l'últim les executava de forma monstruosa, bullint-les en una olla enmig d'una plaça, cremant-les, o enfonsant-les als canals de Venècia lligats a una pedra. Ho feia perquè considerava que així les podria salvar del foc etern, a elles i a tots els que s'acollonien veient les seves execucions. Heus aquí una prova de com les creences integristes i absolutistes engendren violència; els fruits que produeixen aquestes creences haurien de ser suficients per a provar el seu error doctrinal, en tot cas, l'error de certs aspectes violents de la doctrina.

Em fa por la necessitat de venjança que tenim els micos sapiens. Imagino que en algun moment he pensat que una persona com el segrestador d'Ortega Lara, que no va tenir pietat a l'hora de tenir el funcionari de presons reclòs en un forat, mal alimentat i pertorbat mentalment, no podria patir millor càstig que acabar els seus dies en una presó; però aquest pensament és de mico sapiens, no pas d'humà superior. La manera com són o com actuen els altres no hauria de determinar com som o com actuem nosaltres. La fredor aliena no ens ha de refredar. La pietat vers els culpables no ens afebleix a nosaltres sinó als que s'entesten a continuar sent culpables. Només els valors democràtics construiran la democràcia, no pas la venjança o la violència oficial.

Em fan por els micos sapiens que vans dins dels seus cotxes i que no toleren cap error dels altres conductors; els insulten, els menyspreen davant dels seus propis fills, convençuts que no són micos perquè tenen màsters i duen corbata.

Em fan por els micos sapiens que odien els estrangers (són molts micos sapiens els qui odien els estrangers de manera instintiva).

Em fan por els micos sapiens que insulten o ridiculitzen les opcions sexuals minoritàries.

Em fan por els micos sapiens que diuen que estimen les persones que viuen opcions sexuals minoritàries, però que tot i dir això es dediquen a arraconar-les, a apartar-les, a marginar-les i a proclamar la seva condemnació eterna.

Em fan por els micos sapiens que no saben que son micos i que es pensen que allò que creuen és absolut i que en conseqüència tenen l'obligació d'imposar-ho als altres pel seu propi bé i fent servir qualsevol mitjà. L'antropocentrisme que ens cega sobre la visió de nosaltres mateixos, com a micos que som, ens enquista en aquelles pulsions que es disfressen de civilitat, però que són coordinacions hereditàries de primats, de micos que compartim moltes tendències amb els altres micos, els que no han arribat a desenvolupar cap tecnologia.

La manera com actuen els altres és la més probable.

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat el valor que fins aquest moment hàgim pogut donar a l'habit de jutjar, de fer de jutges, de proclamar sentències. No som dins dels altres. No som els altres. Si fóssim els altres actuaríem, molt probablement, com els altres, perquè si no, no seríem els altres, seríem nosaltres; ¿o és que us penseu que els altres actuen d'una manera poc probable? La manera com actuen els altres és la més probable de totes les maneres com poden actuar, perquè si no, acabarien actuant d'una altra manera.

Quan aquest sol declina, els pensaments s'agenollen davant la contemplació del crepuscle; el mateix crepuscle que veuen pels forats d'una cel·la els interns de la Model o de Can Brians, l'inquil·lí de la Zarzuela, o la noia que viu en un pis de cinquanta metres quadrats del barri d'Usera de Madrid amb el seu nadó, i que és a l'atur, ella i el seu marit, i que té por, i que es pensava que allò que li van dir els bancs quan li van proposar de fer el que feia tothom era tota la veritat.

Quan aquest sol declina, un beneeix l'existència, la natura, la bellesa de tot, i es pregunta per què hi ha qui desitja alguna cosa més que aquest sol que declina, aquest romaní il·luminat, la vermellor de la posta al rostre dels éssers estimats, la flaire de la farigola, l'udol del vent... per què més? No cal més. No convé més. Tan sols el poc que ens cal per viure amb salut i amb bona companyia, sense pressa, sense por...

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat la por; la por que engega tots els odis i totes les violències, que allunya les persones, que forja cadenes, que amaga la bellesa de la humanitat, que ensulseix la vida i la converteix en una presó pitjor que allò que es tem.

Deixem de ser jutges, limitem-nos a estimar i a acceptar que no sabem gairebé res d'allò que els altres tenen a dins.

Els elefants són persones

 Quan parlem d'un elefant, no parlem de qualsevol animal. Un elefant té sentiments, estima els seus parents; sent per ells uns profunds lligams afectius. Posseeix una intel·ligència perfectament adaptada al seu entorn. Nosaltres, els Homo sapiens, estem convençuts de la nostra superioritat ontològica pel fet que som poderosos; posseïm una tecnologia que ens permet dominar i esclafar la resta d'espècies si ens ve de gust o si ens cal per a sobreviure. No ens hem aturat a pensar que potser hi ha d'altres intel·ligències que no tenen el mateix perfil psicològic que nosaltres; és a dir, que no necessiten crear tecnologia; que no senten l'impuls de posseir i de dominar; que en tenen prou amb viure al seu aire, i deixar viure segons les lleis naturals; que els és suficient cruspir-se els qui necessitin per sobreviure, respectant els qui no necessitin cruspir-se... sense que això vulgui dir que no posseeixin una consciència d'ells mateixos i del seus estimats tan elevada com la nostra. 

Aquesta mateixa idea es podria aplicar per a resoldre la paradoxa de Fermi que es pregunta com és possible que essent tan probable la vida extraterrestre encara no ens hàgim comunicat amb ningú d'allà fora. A l'equació de Drake, hi mancaria un factor, que és el del perfil psicològic. És perfectament possible que hi hagi intel·ligències superiors que no necessitin fer tecnologia, ni dominar la resta d'espècies, ni devastar l'entorn, ni moure's del seu planeta. ¿Per què suposem que si alguna espècie és intel·ligent ha de ser tan imperialista i tan consumista com nosaltres?

Exigeixo la defensa dels elefants, que són persones, perquè tenen intel·ligència, memòria, sentiments, afectes, relacions socials... 

Són coneguts els nombrosos casos en què grups d'elefants han atacat aldees com a resposta a l'assassinat d'algun dels membres del grup per part d'alguns habitants del lloc. La memòria i el raonament els permet distingir l'enemic que els destrueix de l'amic que els estima i els respecta.

A banda de tot això, l'elefant és un animal en extinció. El nombre d'elefants disminueix en 38.000 exemplars cada any, i la xifra  d'elefants actual és d'uns pocs centenars de milers. Els estudis de la IFAW (Fons Internacional pel Benestar Animal) assenyalen que els elefants podrien desaparèixer en quinze anys.

Aprofitant que parlo d'elefants, us deixo un enllaç a un relat que vaig escriure fa algun temps, i amb el qual vaig guanyar el premi de Sant Antoni de El Perelló. Aquest relat en un principi el vaig anomenar “La bassa dels elefants”, encara que li vaig anar canviant el nom perquè no m'acabava de convèncer i al final es va dir “L'antílop”. Els elefants no en són la temàtica principal, però hi surten. Als meus relats m'agrada ficar-hi “Easter eggs” (vaig aprendre que es deien així gràcies al blog "Atoms i lletres" del meu amic qwark), petits matisos (de vegades amagats) que no són la trama principal, però que enriqueixen l'escena i l'argument. En aquest relat anomenat "L'Antílop" sobre el bullying escolar, hi ha algun “Easter Egg” dedicat als elefants, algun altre al naturisme, a Barcelona, al problema de les guerres africanes...

El gran mar. El cony. Els freaks. Els monstres humans. Els micos. La misèria. La renuncia absoluta a la venjança. Perdoneu-me, és que tinc mal de queixal.

Si no us agrada el que llegireu,

perdoneu-me,

però és que tinc molt mal de queixal;

i l'amoxicilina té aquestes coses.

Que què som?

Som un cony.

Som un cony de moralistes.

Som un cony de perfeccionistes.

Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.

Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.

No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?

No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.

Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.

Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.

Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.

Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!          

.

.

Allò que algunes malalties mentals ens revelen sobre el grau de llibertat del nostre pensament.

Imatge de la wikipedia.

.

Adverteixo als qui cerquen informació a través del google (perquè tenen encarregats treballs acadèmics o universitaris) que tot això que escric en aquest post no és res més que especulació i opinió, i que no s'ho han de prendre com a ciència.

El cas és que després de veure el reportatge “Bicicleta, cullera, poma” que explica el procés inicial de la malaltia de Pasqual Maragall, m'han vingut al cap algunes idees sobre el grau de llibertat que té el procés del nostre pensament. A poc a poc, els malalts d'Alzeihmer, van adquirint trets psicològics simptomàtics: desinhibicions estranyes, decisions que no haurien pres abans del problema, oblits insòlits, confusions... Paro atenció en l'efecte de la desinhibició; és a dir, en aquells actes o mots dits amb plena llibertat, però que resulten ser histriònics o sortits de mare; decisions lliures, al capdavall, però que són fruit d'una llibertat que treballa amb un “ordinador” diferent a l'habitual, les decisions de la qual es fan xocants per a les normes socials. La llibertat és tan gran, i tan real, que el mateix malalt, sovint, no accepta que determinades respostes o actes siguin conseqüència de la malaltia. Això ens podria fer pensar que, igual com en el moment de la malaltia el malalt realitza actes lliures amarats de la raresa que causen les estructures físiques malaltes del cervell, prèviament a la malaltia, quan el seu comportament era l'habitual, els seus actes socialment correctes (essent igualment lliures) depenien també en la seva qualitat de les estructures físiques del cervell. Tenint en compte això, sembla que la llibertat, bo i ser-hi, no és una decisió pura de l'individu, sinó que és conseqüència del substrat material responsable del pensament. La capacitat de triar els actes i els mots hi és, però aquesta tria està limitada per la manera com és el cervell (tant en el procés d'una malaltia mental, com en un estat considerat de bona salut mental).

Les malalties mentals sovint ens revelen característiques del funcionament quotidià de la ment; i veiem que el mot “malaltia” neix d'un conveni, i que de vegades, a la història, han estat anomenades “malalties” diversitats psicològiques, sexuals, etc. que en realitat només eren diferències. Suposo que el mot “malaltia” defineix estats en els quals l'individu veu perjudicada la seva vida en qualitat i en independència; a cops també pot perjudicar la vida dels individus del seu entorn. La distància significativa entre el que històricament s'ha considerat malaltia mental, i l'habitual diversitat psicològica, de vegades, des d'un punt de vista objectiu no existeix, i per diferenciar tots dos conceptes cal mirar els efectes socials dels comportaments. És conegut l'error del passat de considerar malalts els esquerrans o els homosexuals. No és el cas de l'Alzeihmer, que és obvi que es correspon amb una malaltia amb un procés degeneratiu que ara per ara acaba malament.

Tot això fa pensar que en l'àmbit dels crims i dels delictes, algunes vegades (si no sempre) la idea de “culpa” potser s'hauria de substituir per “malaltia”, i la consideració de la “justícia” com a instrument de càstig o de venjança s'hauria de canviar per la idea de “educació” “reeducació” “cura” “reinserció” “recuperació”; si bé és cert que en una comunitat superpoblada d'Homo sapiens això no sempre serà possible, i que la por al “càstig” s'haurà de continuar fent servir; amb la confiança que el futur ens regali una evolució cultural, social, biològica, individual... que faci possible el que ara per ara és un xic utòpic.

 

.

.

Ho sento... som micos.

Hi ha un lleu TM (transtorn mental) benigne, que afecta gairebé la totalitat dels individus de l'especie Homo sapiens. Aquest TM consisteix en no “copsar” que l'espècie Homo sapiens és una espècie més de primats, una espècie més de simis, amb les seves peculiaritats com a espècie. El TM fa que en una primera visió, sense reflexió, i fins i tot en una segona i tercera visió, l'individu humà es vegi a si mateix com un ésser “no animal”, i acabi, així, fent una diferenciació entre “els animals i nosaltres”.

Sovint, els membres d'aquesta espècie expressen frases com "els animals són així..." o "són d'aquesta altra manera..." o "actuen per instint..." o... I realment es creuen aquesta diferenciació. Contemplen les peculiaritats humanes com a trets que certifiquen la “no animalitat” de l'espècie.

I el dogma de la “no animalitat” no es qüestiona, en la majoria dels casos, ni es coneix, perquè l'evidencia provocada pel TM sembla assegurar que no som animals, que no som monos. Però és una evidència que neix d'una percepció deformada pel TM.

Som una espècie més, amb la peculiaritat de la intel·ligència tecnològica i un grau potser més elevat d'autoconsciència i de capacitat de reflexió. Però aquestes característiques no deixen de ser peculiaritats que per a nosaltres són signe de superioritat (potser perquè són nostres?).

La contemplació des de fora de l'individu Homo sapiens, de les seves coordinacions hereditàries (pulsions), dels “tics” de les seves societats, de la seva tendència a la violència, al domini, a la destrucció, a l'expansió, al càlcul del poder... La contemplació de les seves característiques físiques, els dits, les extremitats, el pèl, la manera cíclica i simiesca de riure, la influència de l'inconscient damunt dels pensaments aparentment racionals... fan evident que som només una espècie més; això sí, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals. El primer pas per al progrés és ser objectivament conscients del que som.

.

. 

Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.

Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.

Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.

En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.

Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.

Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.

.

.

Vistos des de fora (I)

"És un ésser estrany, un primat sense pèl, bastant intel·ligent, amic de costums i tradicions. Obeeix de manera irreflexiva els dictats de la cultura en què ha crescut, entenent com a cultura el conjunt de costums, normes, ritus, celebracions... (que gairebé mai no són racionals) habitualment heretats dels avantpassats, de l'entorn, de la societat...

Aquesta cultura canvia gradualment amb el temps i al llarg de les generacions. Els canvis en els costums i en les tradicions semblen patir el mateix gradient de variació que els canvis tecnològics. El sistema judicial normalment sempre va al darrere dels canvis de costums, fet que produeix una constant insatisfacció amb les lleis. Els canvis en els costums, normalment i com és lògic, vénen després dels canvis tecnològics i dels avenços en els coneixements científics. Hi ha sociòlegs que afirmen que només pot ser així (...)"

Petit fragment de la investigació duta a terme per Virst, l'extraterrestre que va escriure "INFORME SOBRE L'HOMO SAPIENS", que està inclòs en el llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània. Fitxa del llibre a Cossetània.

.

.

Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth, descobridors de l'efecte de la selecció natural damunt les estructures on se suporta la conducta.

Imatge de la wikipèdia

Heus aquí el primer dels ensenyaments de Konrad Lorenz que escriuré entre avui i el 9 de gener, i que fan referència a la influència de la informació heretada pels gens sobre la conducta humana.

De fet, ja n'he parlat una mica, però en aquest post hi afegeixo el nom dels descobridors de l'evolució de les estructures de la conducta.

Així, en K. Lorenz, al llibre “L'acció de la naturalesa i el destí de l'ésser humà”, ens diu que Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth van descobrir, de manera independent l'un de l'altre, que les formes de comportament, i les estructures que els serveixen de base, mostren una trajectòria filogenètica similar a la dels demés òrgans. Això vol dir que, de la mateixa manera que l'aleta d'un tauró adquireix al llarg de generacions la forma que té gràcies al fet que aquesta forma li atorga, al tauró, avantatges de cara a la supervivència, a la reproducció i al control del entorn... les estructures que a nosaltres com a humans ens fan decidir, pensar, opinar... són com són perquè ens atorguen avantatges de cara a la supervivència, la reproducció i el control del entorn. La capacitat de pensar i de decidir com hem d'obrar sofreix els mateixos embats de l'evolució que el cos del individu.

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

 El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ

“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.

Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.

La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir). 

.

.

Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.