Allò que algunes malalties mentals ens revelen sobre el grau de llibertat del nostre pensament.

Imatge de la wikipedia.

.

Adverteixo als qui cerquen informació a través del google (perquè tenen encarregats treballs acadèmics o universitaris) que tot això que escric en aquest post no és res més que especulació i opinió, i que no s'ho han de prendre com a ciència.

El cas és que després de veure el reportatge “Bicicleta, cullera, poma” que explica el procés inicial de la malaltia de Pasqual Maragall, m'han vingut al cap algunes idees sobre el grau de llibertat que té el procés del nostre pensament. A poc a poc, els malalts d'Alzeihmer, van adquirint trets psicològics simptomàtics: desinhibicions estranyes, decisions que no haurien pres abans del problema, oblits insòlits, confusions... Paro atenció en l'efecte de la desinhibició; és a dir, en aquells actes o mots dits amb plena llibertat, però que resulten ser histriònics o sortits de mare; decisions lliures, al capdavall, però que són fruit d'una llibertat que treballa amb un “ordinador” diferent a l'habitual, les decisions de la qual es fan xocants per a les normes socials. La llibertat és tan gran, i tan real, que el mateix malalt, sovint, no accepta que determinades respostes o actes siguin conseqüència de la malaltia. Això ens podria fer pensar que, igual com en el moment de la malaltia el malalt realitza actes lliures amarats de la raresa que causen les estructures físiques malaltes del cervell, prèviament a la malaltia, quan el seu comportament era l'habitual, els seus actes socialment correctes (essent igualment lliures) depenien també en la seva qualitat de les estructures físiques del cervell. Tenint en compte això, sembla que la llibertat, bo i ser-hi, no és una decisió pura de l'individu, sinó que és conseqüència del substrat material responsable del pensament. La capacitat de triar els actes i els mots hi és, però aquesta tria està limitada per la manera com és el cervell (tant en el procés d'una malaltia mental, com en un estat considerat de bona salut mental).

Les malalties mentals sovint ens revelen característiques del funcionament quotidià de la ment; i veiem que el mot “malaltia” neix d'un conveni, i que de vegades, a la història, han estat anomenades “malalties” diversitats psicològiques, sexuals, etc. que en realitat només eren diferències. Suposo que el mot “malaltia” defineix estats en els quals l'individu veu perjudicada la seva vida en qualitat i en independència; a cops també pot perjudicar la vida dels individus del seu entorn. La distància significativa entre el que històricament s'ha considerat malaltia mental, i l'habitual diversitat psicològica, de vegades, des d'un punt de vista objectiu no existeix, i per diferenciar tots dos conceptes cal mirar els efectes socials dels comportaments. És conegut l'error del passat de considerar malalts els esquerrans o els homosexuals. No és el cas de l'Alzeihmer, que és obvi que es correspon amb una malaltia amb un procés degeneratiu que ara per ara acaba malament.

Tot això fa pensar que en l'àmbit dels crims i dels delictes, algunes vegades (si no sempre) la idea de “culpa” potser s'hauria de substituir per “malaltia”, i la consideració de la “justícia” com a instrument de càstig o de venjança s'hauria de canviar per la idea de “educació” “reeducació” “cura” “reinserció” “recuperació”; si bé és cert que en una comunitat superpoblada d'Homo sapiens això no sempre serà possible, i que la por al “càstig” s'haurà de continuar fent servir; amb la confiança que el futur ens regali una evolució cultural, social, biològica, individual... que faci possible el que ara per ara és un xic utòpic.

 

.

.