La nostra ment s'escarrassa per imposar les decisions que l'inconscient (sense que ho sapiguem) ja ha pres per nosaltres sobre com hem de tractar les persones.

La nostra actitud vers els altres moltes vegades no obeeix a criteris racionals, sinó que, sense que ho sapiguem, és dictada per l'inconscient en funció de criteris de domini, control del l'entorn, supervivència, reproducció, recursos, jerarquies de poder... 

L'inconscient és expert en detectar riscos, possibles competidors... en definitiva, individus que posen en perill els criteris que he anomenat al paràgraf anterior. L'inconscient pren una decisió sobre l'actitud que ha de tenir vers una persona; i ho fa, tal com el seu nom indica, de manera inconscient. Tot seguit comunica la decisió a la ment racional, la qual rep el missatge de la decisió sense adonar-se que aquest missatge li ha estat dictat per l'inconscient. A continuació, la ment conscient, amb el missatge de l'inconscient acceptat i clar, comença a elaborar arguments racionals que malden per a justificar una actitud hostil, o si escau favorable, vers la persona; actitud que es desprèn del missatge transmès per l'inconscient. 

El raonament lògic, per tant, moltes vegades és posterior a la decisió inconscient d'una actitud determinada vers una persona o persones determinades. La inconsciència d'aquest procés fa que l'individu Homo sapiens experimenti una falsa sensació de llibertat i de control de les seves pròpies actituds i decisions, i que una vegada i una altra es negui a acceptar el seu caràcter d'animal influenciable i en bona mesura determinat per la genètica i l'entorn.

El que és segur és que adona-se, amb humilitat, d'aquest imperi de l'inconscient damunt de les nostres actituds ens permet en certa mesura rebel·lar-nos i ignorar les tendències impulsives i irreflexives, i decidir-nos a pensar si l'actitud que oferim als altres neix realment de criteris objectius i racionals, o si per contra els arguments lògics que elaborem no són si no sofismes o pseudoraonaments que intenten justificar la tendència de la nostra ment a imposar els dictats de l'inconscient. 

Acceptar aquesta realitat ens acosta una mica més a la llibertat i al control utòpics que els dogmàtics de totes les èpoques consideren, a cops amb passió, que és l'essència de la humanitat.
.
.
.   
Fonts, entre d'altres: "Les emocions escultores del cervell" 
de Pierre Magistretti, i François Ansermet.
Les conclusions de l'escrit són responsabilitat de 
Jeremias Soler, tot i que es fonamenten en els articles 
citats a les fonts.
.
.
.