Sobre els amors possessius i la llibertat.

A la vida hi ha moltes menes d'amors, i alguns tenen vicis o malalties. Hi ha amors malalts que quan algú actua amb llibertat o independència, s'ho prenen com si aquest algú en realitat estigués actuant mogut per l'orgull o l'individualisme insolidari. Aquesta mena d'amors sovint manifesten comportaments tòxics, i només són capaços d'estimar amb una certa tranquil·litat de cor aquelles persones que posseeixen, o aquelles persones per qui són obeïts, o aquelles persones que es deixen manipular o impressionar per la seva autocompassió. I els qui actuen així no són culpables, igual com no són culpables els qui tenen una grip, un càncer o una esquizofrènia; normalment són com poden ser. El comportament de les persones és gairebé sempre el més probable de tots els possibles, perquè si no fos el més probable, acabarien actuant d'una altra manera. Aquesta descàrrega de culpa, però, no ens obliga pas als qui ens topem amb aquestes persones a renunciar a la llibertat, ni a la independència, ni a la tranquil·litat de cor, ni a la pau, ni a la felicitat. 

Cal exercir un profund respecte vers la gent que té l'amor malalt; però la millor manera d'ajudar-los és no  deixar-se influir pel seu mal hàbit de manipular o corprendre. 
Les estratègies que fan servir poden ser diverses, però bàsicament tendeixen a intentar provocar llàstima, preocupació, o angoixa, damunt de les persones a qui pretenen controlar i manipular, pensant, erròniament, que llançant les seves xarxes aconseguiran ser estimats per elles. Aquesta estratègia gairebé sempre és inconscient, no se n'adonen, és com un mal hàbit. Però malgrat tot, no ens podem deixar atrapar, perquè poden entenebrir del tot les vides dels qui els envolten, especialment dels infants, que no s'adonen d'aquest error. Cal manifestar davant d'aquestes persones serenor, pau, tranquil·litat, felicitat... allò que hom du a dins i que ningú no ha de destruir ni segrestar per cap raó. 

La convicció que la vida és un privilegi, i que tot el que conté és fascinant, i que en tot moment hem d'estar agraïts i contents, és un tresor que mai no arribarem a valorar prou. És el secret que fa que la vida sigui dolça malgrat la seva duresa i els seus cops, que sempre hi són i hi seran. Els malalts d'amor tòxic de normal no són gaire feliços, encara que a cops s'ho pensen; però el que és segur és que poden fer molt infeliços els qui els envolten, perquè aquests malalts busquen la seguretat provocant inseguretats en els altres; necessiten no patir sols, necessiten transmetre angoixa, a banda de cridar l'atenció. 

Estimeu-los, no els deixeu de banda, però no abandoneu per ells la llibertat ni la pau interior; la vida, diguin el que diguin, és un privilegi i un do, i ningú no té raó si viu amargat; a tothom li cal encetar el camí o la visió de la grandesa de la simplicitat de la vida, i de la bondat natural de la majoria de persones.

.

.

.