La natura genera flors estranyes, i rebenta els ingenus models humans que aspiren a definir-ho i etiquetar-ho tot.

Quan una realitat és natural, ho és perquè brolla de la natura; no pas perquè la societat la consideri natural. I a la natura hi ha singularitats espectaculars, de vegades esquerpes i cruels; al capdavall, i d'una manera o altra, belles.

La natura se salta sovint les seves pròpies normes; encara que en realitat no se les salta, sinó que les seves normes tenen una lletra petita que desconeixem; i aquest desconeixement ens crea el miratge que les normes s'han saltat.

Mutacions. Pètals de quatre fulles. Indígenes amb sis dits. Efectes deformadors del temps a velocitats properes a les de la llum. Quants energètics. Individus a mig camí entre una sexualitat i una altra. Superdotats. Genis musicals. Persones amb un cromosoma de més; o amb dos cromosomes "Y". Individus humans amb les capacitats empàtiques disminuïdes. Persones amb l'empatia potenciada per la genètica. Rossos. Panotxes. Albins. Intolerants a la lactosa. Resistents a la lactosa...

La natura s'obre pas en totes direccions, a ritme d'unes lleis inflexibles (a cops treballant amb magnituds de valors indeterminats que obeeixen probabilitats en lloc de valors concrets) sense consideracions ètiques o antròpiques; i malgrat tot, malgrat aquesta variabilitat de flors diverses, comunes i singulars, hem aparegut nosaltres, i han aparegut els somriures dels infants, i la música, i la tendresa, i la bondat, i l'esperança.... Les flors singulars no van en contra de l'esperança, ni de la humanitat, ni de la bellesa, ni de l'amor... Si Déu existeix s'ha d'estimar igual les flors estranyes com les comunes; perquè unes i altres no han triat ser com són.

Els Homo sapiens ens inventem models ideals, previsibles, reductors de diversitats i d'originalitats; i ens pensem que tot allò que s'aparta dels nostres models és antinatural; ens creiem amos i senyors de la natura, quan en realitat és la natura la qui decideix què és natural i què no ho és. I és natural tot allò que la natura genera. El bo i el dolent definit pels humans no es desprèn de la natura, que és com és, i que sempre és més rica, diversa i sorprenent que les societats humanes.

Si alguna realitat deixa de ser harmònica amb la natura, aquesta realitat acaba esvaint-se. Tant més ràpidament s'esvairà com menys harmònica sigui amb la natura. Però ni en aquest cas es pot parlar d'una realitat antinatural, perquè aquesta realitat ha brollat de la natura.

.

.

Al vaivé del mar i a la llum hi ha escrit el nostre misteri.

¿Observeu l'aigua, i el sol, i el vent, i la terra, i els arbres?

Doncs aquí, en tot això, hi ha la resposta al misteri de l'ésser humà.

En el vaivé del mar, en el seu alenar, en la pujada i la baixada de les aigües, com una respiració, com un pulmó lluminós, hi ha, d'alguna manera, l'empremta digital de l'ésser humà, el seu segell, l'eco del seu nom, de la seva essència; perquè hem brollat d'aquí. Tots venim de tot això. El mar ens descriu, ens defineix, ens explica, proclama amb el seu moviment el nostre ésser. El mar, el sol, el vent i la terra, esdevenen els daus i l'escalfor que ens ha fet; en ells, d'alguna manera, hi som nosaltres.

Venim del mar, d'una primera bactèria que pels cops de l'atzar, i de tots aquests elements que ara observeu, va tenir milions de descendents fins arribar a nosaltres.

Per això, som part d'aquest paisatge; el seu fruit; una gota de mel que es desprèn d'un rusc.

Si alguna vegada, una nau intergalàctica, amb els nostres descendents a dins, volgués comprendre d'on ve la seva espècie, hauria de tornar aquí; a cap altre lloc de l'univers no es comprendria.

Per això, entre aquest paisatge i nosaltres hi ha un nexe, un cordó umbilical, una similitud, un parentiu...

Formem part d'aquest paisatge; pertanyem a aquest paisatge, i, quan ho comprenem, quan ho acceptem, experimentem la plenitud de qui se sent a la llar, a la pàtria, enmig dels seus i de la seva família.

.

P.D. I mira si és bella la Terra, que la van deixar al seu aire fa 3500 milions d'anys, sense ni un bri de vida, i si fa no fa tal com és ara, i 3500 milions d'anys després, d'ella soleta, has sortit, tu!!!
Per això la teva bellesa està continguda en ella. La Terra és una llavor.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

El paper de l'atzar en l'evolució de les espècies. Les consciències com a conillets d'índies de l'univers. Brutalitat i bellesa de l'existència.

L'atzar!

Quin paper, l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

Mutació bona... tenim fills i, amb unes quantes generacions, regalem la nostra sort a l'espècie sencera.

Mutació fallida... la massa que ens envolta ens margina, ens persegueix, ens atonyina... i no arribem a escampar la nostra llavor. La nova informació genètica "inventada" per la mutació no s'escampa.

Conillets d'índies de l'atzar dels salts quàntics, que governa les mutacions com aquell qui barreja les cartes abans del seu joc.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per a configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot plegat, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.

Davant d'això, paga la pena preocupar-se gaire per res? Ocupar-se... sí; però... preocupar-se?
Ni preocupar-se, ni odiar, ni dramatitzar la mort, el dolor, o la mala sort.
Som fulles batudes pel vent... podem triar la nostra direcció? Fins a quin punt? Quan triem... podríem haver escollit una tria diferent? Sï? Segur? I qui governa aquesta tria? El “jo”? ¿Qui fa el “jo”?

L'atzar!

Quin paper l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

I la vida adquireix formes de bellesa indescriptible, enmig de molt de dolor i de molt de goig.

¡Que vingui algú dels que dirigeixen les coses de l'univers a dir-me que sóc imperfecte!

Li diré que més imperfecte és fer-me ser un conillet d'índies! Li ho diré, però, amb molt de respecte; i per si de cas intentaré fer-ho tot bé, però no pas per por als qui sigui que puguin dirigir els universos, sinó perquè és la millor manera de fer feliços els qui m'envolten.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot això, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
.
.

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)

Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.

Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.

El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.

Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.

Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

Les causes evolutives del freqüent rebuig instintiu de les societats als canvis. Som micos amb metralladores a les mans.

Durant milers d'anys, les societats d'Homo sapiens, i les societats de la majoria d'espècies humanes, han romàs estables pel que fa al desenvolupament tecnològic. Han hagut de transcorrer segles per experimentar una petita millora tècnica que signifiqués un canvi en la manera de viure, i, en conseqúència, en els costums, els valors, la moral... I la prehistòria ha estat el període més llarg de l'evolució humana. La selecció natural ens ha diferenciat les espècies humanes bàsicament en aquest període i en aquestes circumstàncies d'immobilisme tecnològic i social. No és que no es progressés, sinó que el progrés era lentíssim; tan lent, que havien de transcórrer milenis perquè es manifestés: els avis vivien exactament igual que els néts, i els néts igual com els seus néts.

Així, hem esdevingut una espècie que no està “programada” per a gestionar amb serenor el canvi generacional radical; ja que ens hem fet en un entorn estable durant mil·lenis. Per això tendim a respondre amb crisis i de vegades amb violència davant del canvi de valors generacionals. El nostre inconscient exigeix societats que conservin els valors, les tradicions, els costums, les idees, la manera de viure (fins i tot quan el nostre conscient mogut per les pulsions de rebel·lió adolescent demana el canvi).

Quan el nostre conscient, davant del progrés tecnològic i científic, decideix de canviar els valors, els costums, les idees... rep els atacs inconscients de l'entorn i del propi ésser que per programació genètica combat el canvi, que és vist com una amenaça pel control de l'entorn.

La tendència de les religions a “conservar” es recolza en aquest impuls inconscient. No estem programats pel canvi.

Existeix, alhora, una certa programació genètica per un canvi molt concret i determinat que es dóna en el període de l'adolescència, en el qual l'individu jove s'enfronta al vell per aconseguir el seu lloc dins del grup, el reconeixement com a adult, el seu dret (incosncient) a sobreviure, a reproduir-se, a controlar l'entorn... Però això succeeix en un període molt breu del creixement del individu humà, i contrasta amb la tendència general de la societat a combatre el canvi; sempre que la societat funcioni. És a dir, si dins del grup hi ha fam, pobresa, perill de mort... aleshores el canvi es converteix en mitjà per a recuperar el control de l'entorn; la meva opinió és que en períodes llargs d'estabilitat, però, el canvi de costums és contrari a la nostra programació genètica.

Vivim, a l'actualitat, unes condicions completament diferents a les prehistòriques. El progrés de la ciència ha impulsat un desenvolupament tecnològic que alhora ha impulsat una evolució social, dels costums i dels valors, vertiginósa. Aquest fenòmen provoca una constant crisi generacional que té puntals de violència, sobretot quan els que sempre han tingut el poder absolut el comencen a perdre (violència de gènere).

Dels 200.000 anys aproximats d'existència de l'espècie Homo sapiens, 190.000 anys han estat un període de canvis lentíssims o inexistents. Un mil·leni ha viscut si fa no fa igual que el següent; amb canvis molt concrets provocats per la variabilitat de la climatologia.

Fa deu mil anys, o una mica menys, va aparèixer l'agricultura i la ramaderia; en fa quatre mil o cinc mil, l'escriptura (més o menys); amb els grecs va arribar l'esperit de la ciència; fins al renaixement hi van haver uns segles de foscor. I al llarg dels últims dos-cents anys, l'evolució ha estat desbocada, des de l'aparició de l'energia del vapor, passant per l'energia dels combustibles fòssils, la tecnologia elèctrica; i al segle XX l'electrònica, la informàtica i la tecnologia nuclear.

Aquests contrastos en les diferències de velocitats del progrés encara es fan més intensos si ens fixem no ja en el període d'existència de l'Homo sapiens, sinó el el període d'existencia del genere humà (del gènere Homo) que és de quatre milions d'anys. En aquests quatre milions d'anys s'han desenvolupat les diferents espècies humanes, de les quals a l'actualitat només se'n reconeix una: l'Homo sapiens.

Tots els beneficis que el progrés ens regala es veuen obligats a coexistir amb la inestabilitat social i psicològica a la qual el canvi generacional accelerat ens sotmet. No estem adaptats a canvis tan accelerats. La nostra tecnologia, al llarg dels últims dos-cents anys, ha evolucionat moltíssim més de pressa que la nostra evolució biològica. Hem construït un món al qual la nostra natura biològica no està adaptada, i probablement la nostra ment es veu superada per les circumstàncies. Aquest desequilibri entre el que hem fet i el que som, entre com canvia de de pressa el que fem i com evoluciona de lentament la nostra espècie, juntament amb l'abús sobre el medi ambient, portarà a una crisi similar a les dels virus quan han maltractat ja suficientment el cos que ocupen.

Bo i tot, però, probablement; si aconseguim l'harmonia amb la Terra i els seus recursos, i si defugim l'atzucac que ens aboca a la catarsi ecològica, malgrat la inestabilitat del canvi constant, el progrés haurà valgut la pena, perquè implicarà la possibilitat que l'Homo sapiens progressi fins a sobreviure la vida de la seva pròpia estrella i arribi a la connexió còsmica amb la resta de consciències d'aquest univers.

.

.

 

P.D. La imatge és d'un humà assegut damunt una construcció ancestral. L'humà no té cap perquè podria pertànyer a qualsevol espècie de les moltes espècies humanes que hi han hagut.

Estranya tendència de tot a la vida

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.

.

.

Vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa.

Avui, pel valor del seu contingut, toca parlar de La Contra de “La Vanguardia”, on José Antonio Signo ens diu que als éssers humans se'ns moren contínuament neurones, però que el cervell no envelleix, que es regenera, sempre que mantinguem vius els reptes vitals. I al seu parer, els reptes vitals són les activitats que ens apassionen i que no serveixen aparentment per a res; per a res gaire útil. També recomana dormir vuit hores, abandonar la competició com a actitud vital, menjar sa: fruites, llegums, verdures, poca carn vermella; prioritzar els bons horaris, el plaer, els amics...

Parla dels avisos del cos, que protesta, que es queixa, que es dol del maltractament al qual sotmetem la nostra ment. I diu moltes coses més.

I partint dels seus mots, m'agrada pensar, m'agrada confirmar missatges que de tant en tant vaig escrivint en aquest blog, o que vaig pensant en hores mortes, o que vaig vivint. Que rucs que són els que es preocupen pel fum, els que envegen (sense reconeixer-ho) i disfressen la seva enveja d'enuig intel·lectual, i es preocupen pel fum, pel no res, per la seva pròpia por. A Cerdenya, a Loma Linda, a Nicoya, vells centenaris gaudeixen d'una serenor plàcida lluny de les preocupacions inventades dels esclaus de les seves neures.
Els nostres gens no s'han adaptat al segle XXI, afirma amb saviesa José Antonio Signo. Ens hem desenvolupat enmig del verd dels boscos, entre el roig burell de l'argila dels camps, ran dels penya-segats de la nostra Terra; i ara ens entaforen en un món asèptic de formigó i plàstic. Ens hem desenvolupat a poc a poc; aturant-nos quan el Sol s'amagava; reunint-nos al voltant del foc a la porta de les coves per xerrar de tot i de res, nus, esgotats de caminar per les muntanyes, adormint-nos després amb un son plàcid damunt d'un tou de branques, i alçant-nos amb l'alba per a començar un nou dia, a poc a poc i molt atents a tot el que passava al nostre entorn. I ara ens obliguen a córrer, a córrer fins i tot quan la nit ja ha caigut damunt la Terra; a córrer rere la nostra ambició de poder i de domini per a sotmetre una natura que ens pensem que ha de ser el contenidor dels residus del nostre consum, i a qui temem, i amb qui no ens relacionem. Els nostres gens s'han adaptat a una vida que ja no existeix i vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa. Som esclaus de la nostra pròpia ambició. Ens enganxem amb les nostres mans a allò que ens allunya de la nostra vida. Esclaus de l'orgull, busquem evasions competint, criticant el qui no hi és, envejant qui té allò que ens manca, criticant-ho tot a tort i a dret; i ho critiquem tant tot que no tenim temps de descobrir la bellesa de la vida, tanta bellesa com ens envolta. ¡Que bé que ens tracta la vida! Quanta bellesa! Quant d'amor! Deixem d'agafar-nos obsessivament a l'ambició, a l'orgull, al domini, al prestigi, i descobrirem aquesta bellesa, descobrirem aquest amor que ens té l'univers, els regals que ens ofereix a cada instant. Que estem vius! Estem vius! Estem vius! Estem vius! Existim! Existim! Existim! 

. .
P.D. Foto "dins la bellesa de l'Atlàntic". Planeta Terra. Estiu del 2010.

Funció evolutiva de la infelicitat.

.

La infelicitat té la funció evolutiva de posar en tensió l'individu per a esperonar-lo vers actituds o accions que contribueixin a l'assoliment de tres fites: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn.
La infelicitat és la conseqüència d'un programa biològic elaborat al llarg de milions d'anys d'evolució, que realitza una funció similar al dolor, però en un pla més vital, més de cara als projectes a la llarga. Les persones que han desenvolupat aquest programa han tingut més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de controlar l'entorn, i en conseqüència han deixat més descendència, contribuint a escampar la informació genètica que permet l'elaboració del programa de la infelicitat als qui la posseeixen. La recerca de la felicitat que no es té, ha estat sovint l'esquer de l'evolució per a conduir-nos vers la persecució de la supervivència, de la reproducció o del control de l'entorn.
Ara bé, aquest programa, tot i que és possible que sovint representi un benefici per a l'espècie, no necessàriament ha de ser un benefici per l'individu; i a més, és un programa elaborat en períodes en què els humans vivien en condicions molt diferents a les actuals, amb la qual cosa la funció que al llarg dels segles ha tingut la infelicitat podria ser que en molts casos ja hagués caducat, i que en relació amb l'entorn actual, no representés cap benefici.
El meu consell per a tots els humans és que es desprogramin. I això es pot fer.
Com? De primeres comprenent la funció biològica de la infelicitat. La comprensió dels mecanismes mentals, de la seva raó de ser, contribueix al domini de la consciència damunt d'aquests mecanismes.

Després, recomanaria la contemplació.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.

És impossible no ser feliç si hom viu sense que el programa de la infelicitat s'activi, perquè quan no s'activa es veu la bellesa, que és arreu i pertot.

.

.

La Cueva de la Pileta

.

Dimecres, 28 de juliol, de camí cap a Ronda, de manera imprevista, i quasi per casualitat, trobem la Cueva de la Pileta.
500 metres de caminada per l'interior de la terra, dins d'una cova formada dessota la mar fa 30 milions d'anys, i habitada per Homo sapiens en fa 30.000, quan ja els moviments geològics l'havien situada a uns quaranta quilòmetres del mar i a uns 700 metres d'alçada sobre el nivell del Mediterrà.
La cova poseeix pintures de fins a 30.000 anys d'antiguitat, també de 20.000, de 10.000, de 4000. Elaborades amb òxid de ferro barrejat amb grassa animal, la qual cosa ha permès verificar el temps amb el C14.
Veiem així pintures realistes del paleolític: un peix marí de 20.000 anys, un cèrvol de 30.000 anys, diverses comptabilitats i calendaris de 4000 a 8000 anys ja dins del neolític (quan va començar la pintura simbòlica/abstracta). També hi ha una raresa, una pintura fora del seu temps, que el C14 data 20.000 anys enrere, i que és abstracte; quan l'art abstracte va començar amb el neolític fa uns 8000 o 10.000 anys.
A banda de les pintures, el més impresionant és la constitució de la cova; les immenses galeries, amb estalactites i estalagmites, que de vegades s'ajunten formant columnes majestuoses. Espais de 14 a 20 metres d'alçada i 30 d'amplada, com autèntics temples naturals, amb roques amb forma de monstres, pedres antropomòrfiques que la imaginació associa amb imatges de l'inconscient i percep rostres i cossos. Decorats gaudinians naturals. Catedrals subterrànies de dissenys inigualables.
A l'últim arribem a la darrera de les naus que es mostren al públic, al fons de la qual hi ha un pou de 70 metres de fondària que comunica amb una altra galeria inferior que es troba a sota d'on ens trobàvem en aquell moment i que tenia una alçada de 40 metres. El terra de sota on érem era un pis de quatre metres de gruix sòlid a sota del qual s'obria la galeria inferior de 40 metres d'alçada.
Al llarg del nostre recorregut, hem observat dos llacs subterranis d'aigua dolça, molt mineralitzada. Túnels i galeries laterals no obertes al públic per la seva perillositat, amb més pintures.
Sabem també, per indicació del guia, que la cova és habitada per milers de rats penats que al vespre surten a caçar formant boires fosques amb el contrallum del sol amagant-se.
La temperatura de la cova és de 15 graus Celsius, que es mantenen constants tan a l'estiu com a l'hivern.
La cova fou descoberta al 1905 per algú que cercava excrements de rat penat com a abonament, i es començà a mostrar al públic al 1925.
Els habitants de fa 30.000 anys habitaven els primers 200 metres de la cova; la resta de galeries esdevenien com un temple dedicat als rituals de propiciació. Les pintures eren mètodes màgics per afavorir la caça. Encara avui dia, alguns indígenes d'Austràlia fan servir mètodes de propiciació de la caça, i no poden comprendre com algú surt a caçar sense pintar abans les criatures que vol abatre.
En una de les galeries laterals que acaba en un pou, d'accés impossible sense corda, hi van trobar quatre esquelets, que podrien ser un sacrifici ritual.
En un parell de punts de la galeria la paret està ennegrida a causa de les fogueres que encenien els primers pobladors per iluminar-se. La cova té orificis petits naturals en algun punt que permetia l'evacuació dels fums.
Al paleolític, dins la cova, hi vivien entre deu i quinze persones. Al neolític, es calcula a partir de les restes d'instruments trobades, que hi podien viure fins a quaranta individus.
A banda de les pintures, a la cova hi han trobat restes d'ossos humans i d'altres animals, eines de tall, ceràmica (del neolític).
Dins la cova hom se sent com en un temple, com en una catedral de tall natural, que té algun element superior a les catedrals humanes; un aura d'eternitat de traç diví, de caos ordenat, de llibertat creativa, de força mística. I fan rumiar els 30.000 anys de persones que hi van viure, en comparació amb els 2000 anys de cristianisme. De vegades sembla que la nostra civilització sigui el tot, el summum, el que sempre ha estat, i 2000 anys no és més que una quinzena part del temps dels habitants d'aquesta cova. I si comparem aquests 2000 anys amb els 150.000 anys d'existència dels Homo sapiens, ens trobem que representen una mica més del 1% del temps. I el 99% del temps, quin era el pensament d'aquelles persones que eren pràcticament idèntiques a nosaltres pel que fa a la biologia i a la genètica. ¿És o no és una mena de xovinisme temporal pensar que el món com l'entenem ara és el que ha de ser i prou? El que ara sembla l'embolcall indiscutible de la cultura i la tradició no és res més que un instant en aquesta llarga cursa del gènere humà vers el misteri de l'existència.

.

Més informació:

.

http://www.cuevadelapileta.org/

.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cueva_de_la_Pileta

.

http://www.youtube.com/watch?v=K8w0_cZHMnI

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Tenim avantpassats neanderthals.

.

Els estudis del projecte Genoma Neandertal sembla que indiquen que en el moment en què un primer grup d'Homo sapiens va abandonar Àfrica, fa entre cinquanta i vuitanta mil anys, en entrar en contacte amb les primeres poblacions de Neanderthals, es va aparellar amb elles d'una manera generalitzada. De manera que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels africans, poseeixen entre un 1% i un 4% d'informació genètica que prové d'avantpassats neandertals; això passa a causa del fet que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels que viuen a Àfrica, descendim del primer grup d'Homo sapiens que va emigrar d'Àfrica fa entre cinquanta i vuitanta-mil anys.
Aquest descobriment, fonamentat en l'estudi de l'ADN, canvia la idea que fins ara es tenia del fet que els neandertals eren una espècie força diferent a la nostra. Fins i tot no seria impossible (això ho dic jo, no aquest estudi) que no hagués estat una espècie diferenciada, sinó una raça que no quedaria fora de la barrera genètica que impedeix els creuaments entre espècies diferents, o que si els permet no permet l'engendrament de fills fèrtils.
Tot i això, sembla que l'estudi, publicat per la prestigiosa revista Science el passat 7 de maig, no arriba a provar que els creuaments i aparellaments entre sapiens i neandertals continuessin al llarg de les migracions dels Homo sapiens per Europa fins a l'extinció dels últims neanderthals ara fa uns trenta mil anys (que se sàpiga).
Cal recordar que els últims descobriments arqueològics han demostrat que els neanderthals tenien una organització social complexa, que enterraven els seus morts, que tenien una religió. Se sap també que posseïen el gen del llenguatge.
No deixa de ser una notícia impactant tenint en compte que un petit percentatge genètic pot fer que l'aspecte d'un individu sigui força diferent. ¿Quin percentatge genètic representa respecte el total de la informació genètica el gen que produeix l'albinisme, o que tinguem els ulls blaus, o que tinguem pèls a les cames? No és impossible que l'extinció dels neanderthals hagi estat una fussió amb bona part de la nostra espècie.
Queda demostrat que la ciència de vegades descobreix informacions que mai no hauríem dit; tot i que hi havia alguns científics que defensaven la idea de l'aparellament entre sapiens i neanderthals, molts d'altres la descartaven.
A partir d'ara començaré a palpar-me el cos a la recerca d'algun arcaisme, d'algun senyal, souvenir o record dels meus avantpassats neanderthals, amb els quals (ara ho sé) m'uneixen llaços familiars. No em resultarà gaire difícil de trobar ( jo sé on pot estar aquest senyal) bo i que l'arrogància d'alguns científics els mogui a dir que un 4% d'informació genètica no hauria de tenir efectes (com he llegit en algun lloc aquests dies). ¿Que no hauria de tenir efectes? ¿Com pot algú dir això si només la presència d'un cromosoma de més provoca la síndrome de Down? 47 cromosomes en lloc de 46. Un 2,13 % d'informació genètica adicional que provoca un munt de problemes pel que fa a la manera com el cos d'un individu amb síndrome de Down es desenvolupa. És evident que el 4% màxim d'informació genètica heretada del neandertals no pot ser negativa, perquè si no, no l'hauríem heretat, s'hauria perdut pel camí; però tot i així hem d'acceptar que provoca alguns efectes (per petits que siguin) que no hi serien (n'hi hauria uns altres) si la informació genètica fos entre un 1 i un 4% diferent.

.

Sobre si la llibertat vol dir que algú triarà picar-se els dits amb un martell en comptes de menjar-se un pastís.

.

Al llarg de la meva vida he escoltat sovint les frases alliçonadores dels que parlen de la llibertat humana com la capacitat que ens atorga la possibilitat d'escollir el mal (gran misteri!); com si l'existència de la llibertat impliqués necessàriament que algú hagués d'escollir el mal.

Avui, sense pretendre criticar cap fe ni cap religió, posaré en qüestió que ésser lliures vulgui dir que hi hagi d'haver algú que esculli el mal. Per què ho hauria de fer? Si és realment lliure, ¿no li permet aquesta llibertat triar la millor opció? ¿No resulta il·lògic fer servir la llibertat per a escollir la pitjor opció per un mateix? ¿Implica la llibertat que algú pugui decidir ser il·lògic respecte al seu bé íntim?

Per reflexionar sobre això he decidit fer un experiment:

A un grup de 1000 nens, se'ls deixa escollir entre:

Opció A: agafar un martell i picar-se els dits amb força.
Opció B: menjar-se un plat de les seves postres preferides.

Són lliures per decidir qualsevol de les dues opcions. ¿Quina creieu que escolliran?

Probablement tots escolliran l'opció B. ¿Com és que tots escolliran l'opció B si realment són lliures per escollir entre la A o la B? ¿La llibertat no hauria d'implicar diversitat de respostes?

Conclusions:

1.-El fet que els éssers humans siguem lliures per triar no vol dir que no triem sempre, o quasi sempre, només una de les dues (o de les tres, o de les quatre...) opcions possibles. La llibertat no implica necessàriament diversitat; només la fa possible, si escau i si convé que sigui possible.

2.- Cas que en l'exemple anterior algun nen escollís l'opció A, hauríem de concloure que el nen té algun problema psicològic, o que el nen no ha percebut amb claredat el sentit de l'elecció (hi ha algun element que no comprèn); pateix alguna confusió.
Aquesta és la raó per la qual estic convençut que l'ésser humà sempre escollirà el “bé” quan se li presenti l'ocasió de triar entre el bé i el mal. I si no tria el bé, és perquè té algun problema de disseny, o de la percepció de la totalitat de la magnitud de la tria, o de la comprensió, o de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, o de comprendre el sentit de l'existència. Amb això no estic defensant que en l'àmbit de les lleis no s'hagi d'exigir responsabilitats (i penes) als culpables, però no tant a causa de la justícia, sinó com a mètode per a protegir la societat de comportaments negatius.

Pel que fa a les implicacions religioses d'aquestes conclusions, haig de dir que cap ésser humà pot rebutjar el “bé”. I que si ho fa, és perquè té ha un problema de percepció, de comprensió o de disseny, que s'explica des d'un punt de vista científic, apel·lant als instints (pulsions) ancestrals que s'han heretat amb la informació genètica a causa de la selecció natural en el procés de l'evolució de les espècies. La pulsió manipula la percepció, la comprensió i l'activitat mental, fins al punt que l'individu quan tria no ho fa objectivament sinó com a víctima d'una confusió que té funcions evolutives. En la meva modesta opinió, el mal espiritual (diable, etc.) no existeix, sinó que allò que entenem com a mal (la manca d'empatia, la violència, l'odi, l'egoisme...) té unes arrels materials perfectament comprensibles des del punt de vista de l'etologia i de la psicologia evolutiva (comprensible no vol dir justificable).

.

Determinats per la genètica o pels agents externs?

.

De vegades hi ha qui pregunta: ¿això és genètic o esdevé a causa d'un agent extern o de l'aprenentatge?
He escoltat aquesta pregunta referida a característiques humanes tan diverses com "els gusts gastronòmics" “l'orientació sexual” “la bondat” “la intel·ligència” “les pors” “el caràcter” "la imaginació"...
No donaré, òbviament, cap resposta; però proposaré un pensament: ¿La pell bruna, d'un individu mitjà mediterrani, és bruna a causa de la genètica o per culpa d'un agent extern?
No ens precipitem a respondre. Pensem, una mica, abans.
Els individus mitjans mediterranis que conec (els de la meva família), a l'hivern, són blancs; si fa no fa com la llet amb un bri de canyella. I a l'estiu, són del color de la xocolata. Si haguessin viscut tota la vida a l'illa de les “Terres del Nord”, que està per damunt de Sibèria, mai no haurien estat bruns, sempre haurien estat blancs, i molt blancs. Fet que prova que una de les causes de la morenor és la potència dels raigs solars (la seva inclinació); per tant, hi ha un agent extern que esdevé una causa de la morenor. Però el cas és que si la meva família enlloc de ser mediterrània fos irlandesa, ni vivint de continu a Fuerteventura, no arribarien a ser mai bruns. La qual cosa demostra que la pigmentació és un efecte que es produeix només quan hi ha determinada informació genètica al nucli de cadascuna de les cèl·lules.
Com a conclusió podríem dir que poden existir algunes informacions genètiques al nucli de cadascuna de les cèl·lules que només desenvolupin efectes visibles quan determinats agents externs hi siguin presents; i que passin desapercebudes quan aquests agents no hi siguin.
Aquest raonament estic convençut que es podria aplicar a les preguntes inicials. Hi pot haver informacions genètiques que sense determinats estímuls externs mai no arribin a manifestar-se en un efecte visible (que mai no arribin a desenvolupar-se). Hi pot haver, també, individus que no tinguin aquestes informacions genètiques, i que ni davant dels agents externs que els estimulen no desenvolupin els seus efectes.
Penso que gairebé tot el que som depèn d'aquests dos factors: la genètica i els agents externs (entenent l'educació, i també l'amor que rebem, com alguns d'aquests agents externs).

.

.

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.

.

Primer diumenge de platja i bosc.

.

Primera jornada de platja. Alguns, dels nostres, fins i tot s'han banyat. El microclima del nostre petit país d'entre els penya-segats grocs té dos graus més que la Catalunya que l'envolta. A baix guspirejava un estiu jove; a dalt, la primavera d'abril.
A la tercera fotografia, podeu veure-hi una petxina gegantina incrustada a la pedra potser de fa segles (mil·lenis?). No arriba a ser un fòssil, però és enorme.
En general, el contacte amb el bosc, amb tota la seva virginitat, la mar, el sol, la natura en estat salvatge, juguen el mateix paper (aconsegueixen el mateix objectiu) que el reguitzell de píndoles antidepressives que molts consumeixen. El nostre cos genera substàncies que ens fan feliços quan retornem als espais que són nostres, als boscos d'on hem sorgit, al paisatge on hem evolucionat, a l'entorn on ens hem fet, a l'entorn que ens ha fet. Aquest entorn, fins ara, ha anat reculant, s'ha anat extingint, i cada vegada costa més esquivar les absurdes comoditats que esquincen el traç natural del paisatge: els passeigs marítims, els camins de ronda asfaltats o enllosats, els serveis, els productes fabrils, manufacturats, d'origen químic o tecnològic. Cal anar cada vegada més lluny, i amagar els espais descoberts, per a protegir-nos de tanta “bona voluntat” tecnològica i industrial, que vol de totes totes evitar que hàgim de caminar, de cansar-nos, d'embrutar-nos, d'anar lents, o de mostrar la naturalitat del nostre cos.

Mentre hi hagi un lloc on perdre'ns, (mar enllà o terra endins) podrem trobar a cada instant la llum de la felicitat natural, que ens abraça sense demanar-nos diners a canvi, que ens abraça a canvi que no la pretenguem comprar amb diners.

.

El mateix udol de fa dos-cents mil anys.

.

El vent, el fred, l'udol ancestral,
que gemega avui amb el mateix lament
de fa dos-cents mil anys
ens esperona a competir.
I ho fem,
sovint, sense adonar-nos que som els tigres que
a la selva de Java
ens esgarrapem per a decidir qui s'emporta la vaca morta.
Ho fem amb corbata, clenxa i tern;
però ho fem.
I després, ens donem la mà,
o petons, o salutacions civilitzades;
però per dins el nostre verí és roent
com l'animalitat que amaguem.

.

.

L'enveja, la màscara, l'inconscient, l'ull benigne, l'evolució.

.

Feia temps, ara, que no parlava de l'enveja; de l'enveja com allò que realment és: un mecanisme psicològic engegat per la pròpia estructura cerebral; és a dir, per les connexions neuronals formades per influència dels gens i de l'entorn. L'enveja hi és com a conseqüència (entre d'altres factors) d'una informació genètica, d'una informació heretada. I aquesta informació hi és perquè al llarg de l'evolució ha significat un avantatge per al control de l'entorn, la supervivència i la reproducció. No vull dir pas amb això que ara mateix, amb el nivell cultural, social i científic, de l'Homo sapiens, l'enveja continuï sent un avantatge; les circumstàncies han canviat.
Avui, però, voldria incidir en un aspecte que és comú a molts mecanismes psicològics heretats: la inconsciència del fet que siguin pulsions d'origen inconscient, i la inconsciència del fet que l'enveja sigui enveja.
De vegades, l'envejós sap que ho és. La majoria de vegades, però, desenvolupa actituds agressives (de vegades reprimides) amb la convicció que està carregat de raons racionals, quan en realitat esdevé una titella del seu inconscient, que alhora és el rebost de les imatges i els conceptes mentals inconscients esperonats per les pulsions d'origen genètic. L'envejós inconscient normalment viu amb la convicció de ser superior als éssers que enveja sense saber que els enveja; i pateix en adonar-se que algun element de la realitat contradiu aquesta superioritat que ell o ella no posen en dubte.
En certa manera, tots vivim amb una falsa convicció del que som i de com som; aquest és un altre mecanisme de protecció. Necessitem estimar-nos per a sobreviure. Necessitem agradar-nos, per a estimar-nos. Per això la nostra ment ens crea una màscara, una aurèola que ens presenta davant de nosaltres mateixos molt millors del que realment som. Això ens aporta molts beneficis, però també presenta certs inconvenients; entre d'altres, el fet de ignorar fins a quin punt l'inconscient ens dirigeix i ens domina.
Si voleu fer un petit experiment per a veure una mica del que parlo: graveu la vostra veu, i escolteu-vos. Què sentiu? És la veu que sentiu habitualment quan parleu? Oi que no? ¿Quina us agrada més...? ¿...la real, la que queda enregistrada, o la que vosaltres us sentiu?
Heu de pensar que aquest experiment només afecta a la veu, al timbre; però que aquesta variació entre la realitat i la subjectivitat afecta a tots els àmbits de la persona.
Sigui com sigui, però, encara que siguem pitjor del que ens pensem, encara que ens inventem una falsa realitat del que som, la nostra dignitat i el nostre valor com a persones són infinits.

.

.

P.D. La fotografia és de l'ull d'un camell de Lanzarote.

.

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.

.