Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, February 25, 2010

L'enveja, la màscara, l'inconscient, l'ull benigne, l'evolució.

.

Feia temps, ara, que no parlava de l'enveja; de l'enveja com allò que realment és: un mecanisme psicològic engegat per la pròpia estructura cerebral; és a dir, per les connexions neuronals formades per influència dels gens i de l'entorn. L'enveja hi és com a conseqüència (entre d'altres factors) d'una informació genètica, d'una informació heretada. I aquesta informació hi és perquè al llarg de l'evolució ha significat un avantatge per al control de l'entorn, la supervivència i la reproducció. No vull dir pas amb això que ara mateix, amb el nivell cultural, social i científic, de l'Homo sapiens, l'enveja continuï sent un avantatge; les circumstàncies han canviat.
Avui, però, voldria incidir en un aspecte que és comú a molts mecanismes psicològics heretats: la inconsciència del fet que siguin pulsions d'origen inconscient, i la inconsciència del fet que l'enveja sigui enveja.
De vegades, l'envejós sap que ho és. La majoria de vegades, però, desenvolupa actituds agressives (de vegades reprimides) amb la convicció que està carregat de raons racionals, quan en realitat esdevé una titella del seu inconscient, que alhora és el rebost de les imatges i els conceptes mentals inconscients esperonats per les pulsions d'origen genètic. L'envejós inconscient normalment viu amb la convicció de ser superior als éssers que enveja sense saber que els enveja; i pateix en adonar-se que algun element de la realitat contradiu aquesta superioritat que ell o ella no posen en dubte.
En certa manera, tots vivim amb una falsa convicció del que som i de com som; aquest és un altre mecanisme de protecció. Necessitem estimar-nos per a sobreviure. Necessitem agradar-nos, per a estimar-nos. Per això la nostra ment ens crea una màscara, una aurèola que ens presenta davant de nosaltres mateixos molt millors del que realment som. Això ens aporta molts beneficis, però també presenta certs inconvenients; entre d'altres, el fet de ignorar fins a quin punt l'inconscient ens dirigeix i ens domina.
Si voleu fer un petit experiment per a veure una mica del que parlo: graveu la vostra veu, i escolteu-vos. Què sentiu? És la veu que sentiu habitualment quan parleu? Oi que no? ¿Quina us agrada més...? ¿...la real, la que queda enregistrada, o la que vosaltres us sentiu?
Heu de pensar que aquest experiment només afecta a la veu, al timbre; però que aquesta variació entre la realitat i la subjectivitat afecta a tots els àmbits de la persona.
Sigui com sigui, però, encara que siguem pitjor del que ens pensem, encara que ens inventem una falsa realitat del que som, la nostra dignitat i el nostre valor com a persones són infinits.
.
.
P.D. La fotografia és de l'ull d'un camell de Lanzarote.
.

1 comment:

Clidice said...

fins i tot els que estem acostumats a sentir-nos al veu, i el que és pitjor, a haver-la d'escoltar una vegada i una altra, per la ràdio, no estem mai satisfets d'allò que sentim! la sensació de vergonya no se supera mai i l'angoixa de pensar en si aquells que t'escolten ho faran amb la mateixa vergonya, en aquest cas aliena ... sortosament s'aprén a fer veure que no t'importa :) i això d'envejar, potser si que té totes aquestes connotacions que dius, tanmateix, com bé dius tu mateix: ara com ara depén més de l'educació que d'una altra cosa :)