Vacances al Delta de l'Ebre

.

.

Diumenge vint de juliol. Sortim del bungalou havent esmorzat per a gaudir del primer dia de vacances. Una dona de trenta-quatre, un nen de sis, una nena d'un, i un servidor de trenta-nou. Ens dirigim a la primera platja que trobem. No mirem si surt a les guies naturistes; és tard, fa calor i el paisatge del Delta és preciós. Tombem cap a la Bassa de l'Arena.

El camí és pedregós, però està en bon estat. Ran de platja ens trobem una bonior de vehicles; ja se sap, és diumenge, i els diumenges la gent es posa a tots els racons; i sense saber-ho hem anat a parar a un racó força tradicional. Molta gent. Però la costa és llarga i virginal, i enllà de la sorra, la platja es confon amb les dunes, que arriben fins a una bassa natural, llar d'una bonior d'aus protegides per la Generalitat. Si protegeixen les aus... no ens protegiran a nosaltres? Dit i fet, ens instal·lem a la frontera sud de la platja. La sensació és l'habitual: serenor, eufòria, comunió amb la natura... Ja no som, només, observadors del paisatge; passem, a més, a formar part del mateix paisatge; i per uns instants, ens són respostes les preguntes essencials de la vida. El passat s'esvaeix. El futur no hi és. El present fimbra il·luminat pel sol del Delta. L'aigua del mar és càlida i força neta. Som vius. Som lliures.

Al llarg de la setmana, tornarem a aquest racó unes quantes vegades més, amb idèntica eufòria i amb el mateix èxit.

Havent dinat, fem cap a la Platja de la Marquesa. Un eixam de cotxes envolta el restaurant “Los Vascos”. L'ambient que es respira d'alguna manera ens fa intuir que el naturisme no és a prop. El camí que ens podria dur fins a paratges més allunyats (en direcció a la Punta del Fangar) està impracticable, i com que anem amb dues criatures; no ens podem arriscar a quedar-nos aïllats amb el cotxe. Escollim un clar, tan espaiat com podem. Dies després, descobrirem que caminant uns tres-cents metres cap a la punta del fangar la nuesa entre els banyistes és habitual; en aquest moment no ho sabíem.

L'endemà al matí descobrim la platja de l'Eucaliptus. Escollim un espai solitari prop d'un rierol d'aigua dolça on el meu fill va poder observar tota mena d'animals. A poc a poc, va arribant gent; els espais, però, són immensos.

A la tarda descobrim la platja del Trabucador: un braç estret de sorra amb mar a banda i banda. Anant cap al sud, queda a la nostra dreta el mar esvalotat, amb l'escuma blanca de les onades, i a la nostra esquerra el mar serè, estàtic com un vidre, immòbil, de la part interior dels alfacs. Escollim el mar brau per a passar la tarda; i ens trobem amb una platja gairebé solitària, amb persones llunyanes a la distància, alguns nus, d'altres vestits. El Trabucador esdevé una platja rica en vida: plancton; peixos força grossos, abundosos; cloïsses; aus de tota mena. La sorra és fina. El paisatge és idíl·lic. La quasi solitud enamora. Hi tornem sovint als dies posteriors.

L'endemà agafem el trencall que condueix a la platja del Serrallo, però ens aturem abans d'arribar-hi en una zona entre la platja de l'Eucaliptus i la del Serrallo. No hi ha ningú. I ningú no vol dir dues o tres persones. Ningú vol dir ningú. ¿Per què arriscar-nos a agafar camins enmig de la sorra? Mitja hora després arriba una família alemanya i s'instal·len a uns vint metres de nosaltres. La tarda transcorre serena, amb el brum del mar, la brisa, i el sol que a poc a poc enrogeix i davalla. Aquesta també és una de les platges a la qual tornarem al llarg de la setmana.

Dimecres vint-i-tres de juliol és un dia brúfol, ennuvolat, i aprofitem per a fer una excursió en barca pel riu Ebre. Des de Deltebre fins a la desembocadura. Tenim sort de coincidir amb un conductor simpatiquíssim que deixa que el meu fill condueixi la barca una bona estona, i que ens explica històries increïbles de silurs que fan tres metres de llargada, i serps de riu gegantines. Ens ho passem molt i molt bé, i aprenem coses de la història social del delta, de l'illa de Buda i les basses.

Dijous i divendres repetim algunes de les platges que ja hem conegut.

Dissabte al matí anem a explorar la platja de l'Alfacada, ran de l'illa de Buda (que de fet per aquest cantó deixa de ser una illa perquè la platja l'uneix amb el continent). Ens trobem una platja atapeïda de gent, tothom amb banyadors, barbacoas, cuines portàtils, neveres, ràdios a tot estrop... Un racó de “domingueros”. Fins aquí arriba el riu Migjorn, responsable que l'illa de Buda sigui una illa. Ens instal·lem al límit permès per departament de Medi Ambient, ran de l'illa de Buda, enllà del qual les gavines fan nius i no està permès el pas, ni la pesca, ni el passeig. La sensació de llibertat és inaudita; potser per la bellesa de l'entorn: la platja solitària de l'illa de Buda a la nostra esquerra, amb les gavines reposant damunt la sorra...

A la tarda, per fi, després d'avançar penosament amb el cotxe per camins mig plens de sorra, arribem plenament a la platja del Serrallo, i ens trobem un espai similar a tots els que hem conegut, amb baixíssima densitat d'ocupació, i on conviuen persones nues i persones amb vestit de bany. Ens quedem a la platja fins que el sol declina. Per primera vegada porto la guitarra i cantem cançons dels “Esquirols” d'en Llach, d'en John Lennon i d'en Bob Dylan. Després, a la posta, tota la família juguem al Parxís damunt la sorra. És el nostre comiat, perquè demà marxem. Canto, mirant al mar, una canço dels Esquirols que per la seva simplicitat sempre m'ha posat la pell de gallina: “Si canto les penes les penes... Si canto les penes se'n van. Si canto se'n van i se'n vénen. Com ho fan les onades del mar...”

Partim l'endemà al matí, ben d'hora, i parem cap allà a les deu a la Cala d'Oques de l'Hospitalet de l'Infant. Ens sobta, després de tanta solitud, trobar-nos una platja tan atapeïda de gent; i enyorem una mica el delta, el verd de l'arròs, els camins rectes i llargs sense rètols ni indicacions clares, les platges immenses i brunes, el brum constant del mar, el dibuix dels mascarells al cel, la bonior d'aus de noms indesxifrables de les basses, la tranquil·la tolerància dels banyistes, les dunes de sorra que fan que la platja esdevingui una perfecte continuïtat del paisatge, les estrelles fugaces de les nits xafogoses als cels clapats d'estrelles, el so indescriptible de les nits vora la bassa del Guerxal al càmping l'Aube: granotes, ànecs, cormorans, flamencs... Desitgem que el Delta no canviï. Desitgem que el Delta no desaparegui quan el mar s'enfadi i intenti d'enlairar-se cap a l'univers. Desitgem que el Delta s'aliï amb la natura i faci front a la gran tribulació que s'acosta.

Gràcies Ebre i per molts anys.

.

Waikiki o Cala Fonda

.

.

Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.

Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.

Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog

Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki

Més coses de la Waikiki

I algunes més

.

Netegem-nos la visió

.

. Ben lluny de nosaltres el fetitxe.

Ben lluny del cos, el deslligament automàtic dels impulsos, la demonització del cos i la seva realitat, la por, la violència.

Que sigui la lliure decisió de la nostra voluntat la qui obri les portes del desig, quan volguem, quan ho considerem adequat.

Que el desig, quan aparegui, no ens espanti; que sapiguem contemplar-lo com qui observa la cresta d'una onada.

Que poguem gaudir de la nuesa com a fills de la terra, de la mar, de l'aire i del sol; com a fruits de l'univers, capaços d'estimar.

Que esdevinguem icones d'una realitat invisible encara més bella, encara més gran.

Que siguem lliures, que ningú no ens imposi cap moral de terror i venjança, que ningú no ens negui la comunió amb la natura de la manera que nosaltres decidim.

Que ningú no ens imposi cap indumentària, que es respecti la manera com decidim guarnir-nos o mostrar-nos, que es reconegui el dret a la pròpia i lliure indumentària com una part del dret universal a la llibertat d'expressió i a ser qui hom decideix ser.

Que les persones humanes arribin a la plenitud mitjançant l'amor a la natura, la pau, i el goig de ser cadascú ell mateix.

.

Més hipòtesis sobre el fenòmen aparicionista

.

.
Quan una vaca ens mira, què es pensa que veu? ¿Sap que està veient algú que posseeix un alt grau de consciència? De cap manera, perquè la vaca no entén el concepte de consciència, i per tant quan ens mira no pot veure res més gran del que ella mateixa és. Segurament quan la vaca ens mira, es pensa que veu un ésser si fa no fa com ella, de la seva estructura, de la seva pasta, i no li falta un bri de raó. Però es perd allò que ens diferencia profundament de la vaca. A tot estirar, i malgrat que ens consideri éssers de la seva estopa, pot saber que la dominem, que ens ha d'obeir, que si no pot fugir de nosaltres se'ns ha de sotmetre. Se li escapa el concepte d'intel·ligència superior i de consciència que ens diferencia de les vaques.
Fent la mateixa reflexió, em pregunto si alguna vegada no ens passa a nosaltres això, si no es reprodueix el fet de mirar algun ésser de la natura i considerar-lo del nostre ordre ontològic, potser més poderós que nosaltres, potser un ent al qual ens hem d'adaptar, perquè no en podem fugir, però que al capdavall considerem de la nostra calanya, del nostre nivell. I que, per contra, sigui un ésser superior a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat que nosaltres no tenim, i que ni tan sols podem comprendre; igual com la vaca no pot comprendre el nostre nivell superior de consciència i d'intel·ligència. Aquest ésser superior passaria desapercebut per nosaltres (almenys com a ésser superior), igual com nosaltres, quant a éssers superiors a les vaques, passem desapercebuts per a elles com a éssers superiors. Aquest ésser superior a nosaltres, tal vegada ens cria, com nosaltres criem les vaques; i potser s'aprofita d'alguna substància material o energètica nostra, com nosaltres ens aprofitem de la matèria de les vaques. El fet que no vegem aquest ésser superior no vol dir que no hi sigui; les vaques tampoc no ens veuen com a éssers superiors, com a molt, com a éssers perillosos i dominadors.
Tot això em ve al cap quan penso en alguns fenomens sobrenaturals difícilment explicables, i que no puc acceptar que tinguin origen diví, més que res per la manca de caritat, d'amor, i de positivitat de molts dels seus missatges. No dubto que moltes de les aparicions marianes siguin exemples d'esquizofrènia, o fins i tot estafes; però hi ha casos que no ho poden ser, ja sigui pel fet de ser aparicions a centenars de persones, en algunes d'elles a no creients, o per altres detalls que les fan inexplicables. Per tant una possible explicació seria que les aparicions fossin manipulacions d'éssers superiors a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat sobrehumana d'impossible definició per a nosaltres. També podrien ser mecanismes de l'evolució natural que afecten al conjunt de l'espècie vista com un ésser vivent unitari i que actua en tot el conjunt dels individus, una mica com passa amb la proporció de naixements de mascles i femelles que es manté en un 50% aproximat, malgrat que hi hagi dones que tinguin sis fills i d'altres que tinguin sis filles. Estic parlant de la possibilitat que existeixi una consciència col·lectiva, una ment formada per totes, que expliqués el fenòmen de les aparicions simultànies a diferents individus. Aquesta teoria es reforça amb l'evidència que les aparicions adquireixen les característiques racials i d'indumentària de l'època i la cultura a la qual el vident pertany. Explicaria també que algunes d'aquestes aparicions puguin parlar en llengües desconegudes pel vident: arameu, llatí, grec.

P.D. : Després de rellegir tot això, em qüestiono a mi mateix i dic: realment som superiors a les vaques en l'ordre ontològic? Realment les vaques no tenen consciència? Potser si hagués posat com a model les carxofes o els faigs... (personalment crec que les vaques tenen consciència, encara que menys que els humans). Una altra hipòtesi que se m'acut és la mutació. Un canvi a la informació genètic que s'escampa en una població i que davant certs estímuls exteriors provoca alguna mena d'al·lucinació col·lectiva, que representa alguna mena de benefici evolutiu pels grups que l'experimenten.

.

.

Ningú no sobra

.

Ningú sobra, ningú és prescindible, ningú és menyspreable...
Quan s'elimina una persona, s'elimina el bo i el dolent que aquesta persona té.
Tothom és adorable.
Tothom és misteriós.
Tothom és un fi, mai un instrument.
Mai no té raó qui exclou.
Mai no té raó qui posa la norma per damunt de la persona.
La disciplina és la llei de les formigues, la llibertat és l'entorn natural de les persones.
La disciplina no serveix per a res, l'autodisciplina ho aconsegueix tot.
Només aprenem el que descobrim nosaltres mateixos; tot el que ens ensenya algu altre... se'ns oblida.
El bé i el mal existeixen, malgrat les filosofades dels erúdits; si voleu saber on són el bé i el mal, pregunteu-ho a un infant.
Les persones, però, no som ni bones ni dolentes; som el que podem: una complexitat infinitament valuosa i continuament recuperable.
Borden els gossos? que bordin... algun dia descobriran que no són gossos, i deixaran de bordar.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Miracle?

.

Els misteris són apassionants, ja sigui per desenmascarar-ne el truc, o per evidenciar-ne la incògnita. Heus aquí un video gravat a Lourdes el 7 de novembre de 1999 en una misa televisada a França. La forma que reposa damunt l'altar s'eleva en el moment de la consagració.

Les meves conclusions les podeu llegir a relatsencatalà:

Conclusions.

A això, hi afegiria l'estranya música afegida posteriorment. Per què no s'ha respectat el so original de la misa?

.

.