El mal, des d'un punt de vista científic.

.

Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.

.

Sobre la felicitat i les addiccions invisibles (o el plaer de no estar lligat a res)

.

“Qui no es posseeix ell mateix, esdevé extremadament pobre.”

Ramon Llull.

Si no ens posseim a nosaltres mateixos, pot passar per dues raons: per la ignorància del mecanisme que fan servir els instints per a dominar el nostre pensament aparentment “lliure”, o per les addiccions.

Sobre les addiccions:
Posseim. Tenim “coses”. Però si no vigilem, les “coses” ens acaben tenint a nosaltres. És fàcil parlar de drogues, de ludopaties, de casos extrems de submissió a les “coses”; situacions que arruïnen persones i famílies, que gairebé esdevenen pitjors que la mort. Perquè una mort serena, que arriba després d'haver lluitat per la vida, d'haver cercat obsessivament una espurna de bé, un bri de bellesa, un reflex de l'amor real, no representa ni la milèsima part de la tragèdia que deslliguen les addiccions extremes.
Però sense centrar-nos en els casos més greus, hi ha moltes menes d'addiccions, que no és convenient d'ignorar, perquè la vida real està feta de petites realitats.
Addictes a la feina. Addictes a la por. Addictes a comprar. Addictes a sortir els dissabtes al vespre. Addictes a l'ordinador. Addictes a l'enveja. Addictes als crits. Addictes a manar. Addictes a obeir. Addictes a incomplir la llei. Addictes a complir la llei. Addictes als grups. Addictes a menjar, a cuinar, a centrar l'existència en els àpats, a mesurar el temps amb àpats, a sotmetre la llibertat i les relacions personals als àpats i el seu estricte compliment... No acabaríem mai de parlar d'addiccions; i en sortirien de totes menes; i farien referència a realitats bones; per això són tan difícils d'identificar. És menys feixuc pensar quines actituds ens deslliuraran de les addiccions i ens permetran, en conseqüència, ser més rics i més lliures.
Fer servir els objectes, essent capaç de renunciar a ells tant de temps i tantes vegades com desitgem sense que això impliqui una disminució de la nostra tranquil·litat. Això és evident; el que no és tan evident és el que escriuré ara.
Renunciar a cercar la felicitat fora de nosaltres mateixos; perquè la felicitat no depèn de res ni de ningú exterior a nosaltres. Si acceptem el jou de l'enlluernament extern (la dependència d'un o d'uns altres) haurem convertit les persones en objectes de la nostra propietat, perquè restarem convençuts que la nostra felicitat depèn d'aquestes persones (i ens veurem empesos a posseir-les); i això és absolutament fals. Res exterior a nosaltres mateixos ens pot proporcionar felicitat; succedanis, a tot estirar, benestar fugisser, inestable, enlluernador. I cal acceptar aquest succedani, i gaudir-ne tant com poguem, sempre que no el confonguem amb la felicitat, sempre que no el convertim en l'eix de la nostra existència, perquè aleshores en serem dependents i en conseqüència addictes. Si se'n va el succedani, no passa res; mai no passa res. Res de fora, no ens cal. Si ho tenim, molt bé; si no ho tenim, ja arribarà un altre succedani; i si no arriba, tant se val, perquè el succedani no és la felicitat. No passa res mentre l'actitud que mantingui la flama de la felicitat interior no minvi ni es desviï.

.

Darwin compleix dos-cents anys

.

"Qualsevol que cregui, com crec jo, que tots els òrgans corporals o mentals de tots els éssers (excepte els que no suposen cap avantatge ni desavantatge per al seu posseïdor) s'han desenvolupat per selecció natural o per supervivència del més apte, juntament amb l'ús o l'hàbit, admetrà que aquests òrgans han estat formats per tal que qui els posseeix pugui competir amb èxit amb altres éssers i créixer així en nombre."

Charles Darwin

Avui fa dos-cents anys que va néixer un geni que m'ha canviat la vida. El coneixement desfà cadenes, temors, i dolors. Impressiona fins a quin punt moltes de les seves intuïcions han esdevingut certes. El que ell va proposar, juntament amb els descobriments constants de la ciència, ens ajuden a comprendre cada vegada millor la realitat de la vida, i sobretot la realitat de la nostra pròpia espècie. I comprenent-nos millor, podem aprendre a perdonar-nos i a estimar-nos més.

El bust

.

Les mans i el cap; em falta això, sí. Li ho vaig dir de seguida que vaig veure la peça; bé... si és que se'n pot dir peça. En Marius en diu obra. L'obra mestra. El bust. El fet és que quan vaig queixar-me de no tenir ni cap, ni braços, ni peus, en Marius em va dir que jo no sabia res d'art. I això em va fotre. Un munt d'hores nua, immòbil, enterca, i el gamarús havia oblidat, entre d'altres òrgans, els meus ulls. Després, com fa a cada àpat, em va demanar que li posés el plat a taula, que callés una estona perquè necessitava silenci, i que m'encarregués de les criatures mentre ell buscava la inspiració ajagut al sofà. De nit s'abraçà al meu bust, al de debò, al de carn i d'ossos, i sense mirar-me em va envestir tant com va poder. No ho vaig suportar més i li vaig dir que s'abracés a l'estàtua, si volia abraçar-se a algú. I que mentre no li posés ni cap ni mans ni peus, fes el refotut favor d'oblidar-me; que jo també tinc cap, mans, peus i ulls, que caram!

.

Terrassa

.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

Sobre el cel arrasit, rere els brancs titil·lants,
creus de ferro ennegrit, garranyic de gegants.
Ara balla el cendrós embalum de paper.
Ara plora la tarda d'estiu al carrer.

Environs trepidants, foradats i ferits.
Faroners estordits, albarranes creixent.
Xemeneies sotjant el desori brunzent,
les cadenes d'argent del desfici embogit.

L'argamassa arborant el progrés i la pols,
la hipoteca i la por, el cimbell i el parany.
El repic del trepant, l'orbetat del xampany,
l'emanació de l'or i el mefitisme dolç.

La ciutat dels senyors, el magnat pietós.
La nissaga dels braus, els banyuts i els saraus.
Els palaus exclusius dels rendistes gasius.
El xeviot dins del sac, el catric i el catrac.

L'uniforme, el quadret, el garrot de l'hockei,
o què hi forma, a la veu, el regust del rovell?
o què fa que llueixi tan llora la pell?
“Vaig fer cua a Baqueira ben a prop del Rei.”

Als afores, el ball neguitós del bressol;
la pastilla, la nau, el piquet, l'esvalot,
la paüra i l'angoixa, l'ampolla i el got;
la quitxalla a l'aljama jugant a futbol.

La muntanya vigila, dempeus nord enllà,
la catifa estriada estenent-se a la vall,
el gemat esblamant-se, l'esplín i el badall
de la terra somalla que no sap cridar.

El mestral esparpalla la flaira dels pins,
escolant-se pels boscos on riu Sant Llorenç.
Plora el drac, sanglotant, al morral indefens,
l'agiotista l'encalça per tots els camins.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig,
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

.

P.D. De vegades em surten rampells d'inspiració pensant en la meva estimada Terrassa. La foto és l'edifici de l'Arxiu Tobella de la Placeta de Saragossa.

Sobre l'amor incondicional i la tolerància zero a la pornografia infantil.

.

Les persones som fràgils, necessitem amor en el seu correcte significat, que és aquell que es lliura incondicionalment: volem el bé de l'ésser que estimem per cap raó fora del seu propi bé. Només això és amor, qualsevol altre variació que persegueixi un interès, esdevé un amor malalt, patològic i infrahumà. Bo i que aquest amor es manifesta de manera natural, sobretot en els infants, ens cal aprendre a estimar, ens cal torejar els instints ancestrals que pel fet de representar un benefici evolutiu ens menen a cercar l'interès dels propis gens en tota situació. La consciència tendeix de manera espontànea a l'amor; les pulsions tendeixen de manera espontànea a l'interès.
Els infants han de créixer enmig d'aquest amor incondicional, per això no és correcte que els pares o els educadors els mostrin un amor condicional: t'estimo si ets bo... t'estimo si et portes bé... L'amor mai no pot ser moneda de canvi, i s'ha d'oferir des del principi com allò incondicional de tota vida humana, que mereix l'amor no pas pel que fa sinó exclusivament pel fet de ser, de ser persona, de ser humà, de ser consciència, d'existir...
La pornografia infantil podria considerar-se l'antítesi del que és l'amor. No vull dir amb això que entre adults i d'una manera consentida i lliure no hi pugui haver amor i relacions sexuals, fins i tot enregistrades, convertint-se així en pornografia. La ment humana és prou complexa i diversa com per a experimentar un munt de sexualitats, que essent més o menys constructives, més o menys responsables, poden prendre's com un joc, com una diversió, que davant la ment de qui les gaudeix no tenen res de dolent. Però la pornografia infantil és la perversió més absoluta de l'amor, perquè significa la destrucció de la sexualitat d'una criatura, a qui s'enganya i es deseduca, i a qui se li condiciona tota la vida sexual futura. Per això cal una lluita sense treva contra tota forma de pornografia infantil, contra qualsevol intent d'erotitzar les imatges dels infants. El naturisme detesta l'exercici de convertir la nuesa humana en un fetitxe sexual, i demana el retorn a la innocència del cos nu, que l'ocultació obsessiva ha convertit en teia seca per la foguera de la pornografia. Però és evident que el pitjor de tots els fetitximes és el de convertir el cos dels infants en producte de consum banal, a expenses de la destrucció de la seva sexualitat. Per tot això, hem de protegir els infants de qualsevol utilització frívola de la seva imatge. Vers la pornografia o l'erotització infantil només esdevé lògica la tolerància zero.

.

Walkiria (de Brian Singer i amb Tom Cruise)

.

Ahir vam anar a veure Walkiria; en teníem ganes. I així, dient-ho de pressa, i sense entrar en més explicacions puc dir de primeres que val la pena. Val la pena si hom sent interès per la història, una certa atracció pels períodes més misteriosos del triomf del mal en una societat que aparentment era democràtica (l'Alemanya que va permetre la pujada al poder de Hitler) i que va degenerar en una de les màquines de matar més poderoses que mai ha conegut l'espècie humana. El Tercer Reich esdevé el fracàs de la “obediència”; l'obediència absoluta i estricta que la societat alemanya entronitzava i proclamava com l'essència de la civilització va conduir un poble sencer a la pitjor de les misèries morals. Des del nazisme sabem que l'obediència mai no pot ser absoluta, i que la rebel·lia a voltes es converteix en l'única resposta honesta front la tirania. Walkiria és una pel·lícula que intenta fer veure la revolta, la insurrecció, la traïció, com l'única possibilitat de lluitar per la justícia en un estat dominat per la bogeria col·lectiva. Els himnes, l'educació, la manipulació, la propaganda, els senyals d'identitat nacional, l'enemic comú, els ideals falsos que posaven el ciutadà germànic al cim de l'evolució humana, l'honor entès com el poder d'una bèstia racional poderosa que sempre havia de guanyar, les característiques racials disposades com l'ideal de la bellesa més suprema... Tot plegat submergia la població en una realitat virtual deformada per l'entorn, on l'ètica s'agemolia davant aquest entorn eufòric, absolutament subjectiu, completament allunyat de la raó i del seny.
La pel·lícula està tan ben feta que t'oblides de la pel·lícula i et capbusses en la història. Potser no es pot dir res millor d'una pel·lícula que el fet que passi desapercebuda perquè allò que explica està tan ben comunicat que fa invisible la tècnica. Però, és clar, si la tècnica no fos prou bona, el protagonisme negatiu seria el de la qualitat cinematogràfica.

Us recomano seguir aquest enllaç i llegir una entrevista realitzada al fill de la mà executora, el Coronel Von Stauffenberg:

http://derhumano.blogspot.com/2007/07/la-herencia-de-von-stauffenberg.html

I després llegir la veritable història de l'atentat ( i fallit cop d'estat) i descobrir la gran semblança física entre Tom Cruise i el Coronel:

http://www.temakel.com/ghstauffenberg.htm

I per últim, si voleu conèixer detalls tècnics de la pel·lícula:

http://cine.estamosrodando.com/filmoteca/valkiria/la-historia-real-del-coronel-claus-von-stauffenberg/

.