Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.
"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."
.