Konrad Lorentz i la Sacculina

.

Novament, una cita de Konrad Lorentz en què ens parla de la Sacculina, un cranc paràsit que sembla que al llarg dels anys ha experimentat un procés involutiu i que demostra que l'evolució no sempre va vers espècies més independents i autònomes, sinó que de vegades les espècies s'estanquen o fins i tot involucionen vers formes més semblants als vegetals. A banda d'aquest exemple que ens proposa en Konrad Lorentz n'hi ha de més impactants que impliquen l'involució d'allò que és considerat vida (un microbi, una bactèria) vers una forma que no és considerada ben bé vida (un virus). No m'embolico més, que corro el risc d'equivocar-me, i us deixo amb en Konrad Lorentz i la Sacculina:

"Sacculina: Cranc paràsit. Només les larves de sacculina denoten la seva procedència: tenen ulls, potes remadoras, antenes, i un sistema nerviós coordinador, és a dir tot el que distingeix els crancs com artròpodes d'organització superior. Però quan s'instal len al seu hoste, perden totes aquestes característiques diferenciades. Aquests processos no deixen de produir certa repulsió. Per un concepte de valors potser innat en nosaltres, valorem negativament aquest fenomen involutiu. Pot ser que es tracti d'un dispositiu de seguretat que protegeix la nostra espècie de tendències semblants i ens ajuda a mantenir, o fins i tot a augmentar, la nostra diferenciació i universalitat. La necessitat d'aquest dispositiu ve determinada, entre altres circumstàncies, per una variació de les condicions de la selecció. L'ésser humà corre perill d'experimentar uns canvis de caràcter involutiu dins del comportament i en la constitució física que en certs aspectes s'assemblen de manera sorprenent als efectes de la domesticació en els animals."

.

Visió d'una sirena al crepuscle

.

Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu,
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.

Poema escrit per Jeremias Soler al web de http://www.relatsencatala.cat/ amb motiu d'un repte poètic visual.

.

Genèticament no sostenibles (des de fa cent anys)

.

Necessitaríem tres planetes, si el món sencer consumís com Catalunya.
Necessitaríem sis planetes, si el món sencer consumís com els Estats Units.
Ens enfonsem econòmicament si no consumim.
En conseqüència, ens enfonsem econòmicament si no conservem una humanitat amb desigualtats.
¿Algú pot negar la lògica d'aquestes afirmacions?

D'altra banda podem dir que no descobrim la felicitat de debò si no la descobrim sense consumir.
Confonem la felicitat amb altres succedanis, si no la trobem sense consumir.
Busquem la felicitat a Punta Cana, quan de fet la tenim a Torredembarra, a Badalona o a Manresa.
Però és que hi ha un problema... la selecció natural ens ha programat per créixer, i si no ho fem les pulsions imbècils del nostre inconscient elaboren pensaments aparentment racionals que ens empenyen a créixer.

A créixer, com? Doncs en tots els àmbits: tenir més, gaudir més, consumir més, explorar més territoris, reproduir-nos més (aquí hauríem de dir “tenir més relacions sexuals” perquè rere el desig sexual hi ha la pulsió, la causa de la qual és la reproducció, encara que l'afany per la reproducció rau al marge de la voluntat humana, que lícitament només contempla l'aspecte de fruició).

En conseqüència per aconseguir una societat igualitària caldria atorgar el poder de les nostres decisions a l'empatia, prescindint de les pulsions ancestrals que ens afecten. I que serien sostenibles des d'un punt de vista ecològic si al món només hi hagués 50.000 Homo sapiens i si visquéssim en una societat paleolítica.

Hem transformat tant la manera com vivim que en aquests moments podem dir que estem inadaptats. La natura és savia i tot plegat acabarà amb una nova selecció natural. A la llarga es destruiran els individus o els grups que sostinguin una manera de viure contraria a les exigències d'austeritat que la natura imposa.

Serà així perquè en termes absoluts, i parlant de grans grups, és improbable pensar en un canvi de mentalitat voluntari universal; és més probable pensar que aquest canvi el provocaran els “supervivents” a causa d'alguna qualitat psicològica (diferent a la que avui dia abunda) emmagatzemada a la seva informació genètica (a la llarga, molt a la llarga).

Resumint: des de fa cent anys, des que va començar la industrialització massiva, l'Homo sapiens té una informació genètica que l'empeny a mantenir una actitud de creixement insostenible. Aquesta informació genètica la té des de fa centenars de milenis; encara que abans del 1900, a causa de l'entorn no industrialitzat, aquesta informació genètica no anava contra la sostenibilitat ecològica. Avui, a causa de l'entorn industrialitzat i de l'explotació total del planeta, aquesta mateixa informació genètica és insostenible i ens porta vers la catarsi.

.

Un poema escrit en una fulla

.

Ens atorguen un cos (la natura, el fat, qui sigui...) evolucionat i preparat al llarg de centenars de milers d'anys per aconseguir tres objectius: sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos. Algunes espècies han arribat a sadollar aquests tres objectius sense desenvolupar ni consciència racional ni empatia; d'altres hem esdevingut intel·lectuals: amb judici, amb la convicció que existim i que pensem, amb una idea més o menys objectiva de bé i de mal; tot això sostingut en part (en una bona part) per uns fils inconscients de pulsions que des de l'anonimat fabriquen pensaments i raonaments més o menys sofistes més o menys lògics per aconseguir els tres objectius abans esmentats.
Aquest cos, per tant, no està dissenyat per assolir les angèliques alçades de la beatitud, de la santedat; és fruit dels condicionants de l'entorn i de les lleis de l'univers, i la seva funció natural és sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-se.
Però vet aquí que en el camí per assolir aquests tres objectius apareixen uns instruments que superen en ordre a les finalitats. Aquests instruments són: consciència, empatia, amor... La pregunta és: ¿la convicció que molts tenim del fet que aquests instruments “empatia” “amor” “consciència” són superiors en ordre i dignitat als tres objectius que han conduit l'evolució fins allò que som, és una convicció fonamentada, o bé és una sensació antropocèntrica necessària per a continuar evolucionant?
La resposta a aquesta pregunta té molt a veure amb el sentit que cadascú vulgui donar a l'existència.
Sigui com sigui, si l'evolució ha vingut a parar a l'empatia i a l'amor, deu ser que l'empatia i l'amor són fruits de la natura; fruits estranys, singulars, bells... Si aquests fruits acaben triomfant, si la nostra espècie evoluciona cada vegada més vers ells; si totes les espècies, a la llarga, evolucionessin més a poc a poc, o més de pressa, vers ells, voldria dir que tot tendeix a l'amor; i que per llei natural els tres objectius primaris: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn, són un pas per a descobrir una realitat infinitament més intensa.
En el fons, el que ha passat és que hem llançat una pedra a un arbre per a collir una poma i devorar-la, i de l'arbre hi ha caigut un poema que estava escrit en una fulla per algú o per alguna cosa que no arribem a comprendre.

.

Boires

.

És difícil caminar per l'existència sense veure, alguna vegada, el cel cobert de boires fosques. Un cel atzurat i constantment esbandit seria embafós i ens convertiria en estúpids. Hem evolucionat per a viure amb un cert nivell de problemes a superar. Si no els tenim, la nostra ment els inventa; i els problemes inventats són més perillosos i cantelluts que els reals. La felicitat pot caminar amb els problemes reals, però difícilment es manté estable amb els inventats. La por fa més mal que allò que la por tem que passi. I ben mirat, les boires són un espectacle; un dels més bells de la natura. A quants planetes hi plou aigua? ¿Us heu fixat en els matisos dels colors sota la foscor suau de les boires: el mar, el bosc, la platja...? ¿Heu percebut la frescor del vent humit? El silenci abillat de l'udol llunyà del vent? ¿Què seria la Terra sense boires? La vida sense topants? La nostra tasca sense objectius elevats?

Al nostre entorn sempre hi ha prou bellesa com perquè la vida valgui la pena; hem de saber veure aquesta bellesa, perquè aquesta bellesa ens permetrà volar enllà de nosaltres mateixos i superar qualsevol entrebanc, interior o exterior.

.

Aquest cap de setmana Terrassa és modernista.

.

Des d'avui mateix i al llarg de tot el cap de setmana, els carrers i les persones de Terrassa es disfressen de modernisme: tallers, decorats, actors ambulants, desfilades, edificis, senyors, senyores, minyones, mercats...

T'ho perdràs?

Heus aquí el programa de la festa:

http://www2.terrassa.cat/ajuntament/comerciants/fira/index.htm

.

Continuem caminant?

.

Benvolguts usuaris, he decidit donar una capa de pintura al blog; retocar un xic la seva estètica, fer-la més propera al que voldria que fos... És per això que el blog ha estat unes hores inactiu, accessible només als membres de l'equip que treballem en el seu manteniment.
Agraeixo a en Robert Conway i a l'Helènic Glauc la dedicació que hi posen, i les seves idees i suggeriments que sempre són d'agrair.
Així doncs, el blog torna a ser públic, i es posa al servei de les idees lliures, sempre que aquestes idees siguin respectuoses amb la dignitat que es desprèn de la persona humana, de tota persona humana. Continuem caminant?

Visca la natura!
Visca la Terra!
Visca la mar!
Visca la ciència!
Visca la literatura!
Visca la humanitat!
Visca la llibertat!
Visca l'existència!
Gràcies per l'existència!

.