Amarant-me de la bellesa (sigui urbana o salvatge), m'allunyo dels càlculs maquiavèlics dels qui freturen el poder en qualsevol de les seves manifestacions, m'allunyo dels terrors dels qui no perceben les empaties alienes, dels qui es pensen que els altres són com ells (tots som diferents, amb diferents qualitats, diferents històries, diferents evolucions, diferents riqueses... tot el viscut és riquesa per una raó o per una altra).
La noblesa del paisatge d'aquesta ciutat m'embriaga fins a límits impossibles de descriure.
I em sento lliure, lluny de la foscor que viu al cor de molts, lluny de la manca de confiança en l'existència que és tan habitual en les persones sense que aquestes ho sàpiguen.
Us diré un secret: teniu moltes raons per a confiar en l'existència, per a confiar en vosaltres mateixos, per estimar-vos com sou, ni que hi reconegueu la necessitat de millorar. Igual com no necessitem la perfecció dels altres per a estimar-los; no hem de necessitar la pròpia perfecció per a estimar-nos a nosaltres mateixos i per a començar a caminar cap allò que volem ser. ¿Qui és que mana a la nostra vida? L'opinió aliena? La por? L'ambició de guanyar? La necessitar de tenir el que ens manca? No permeteu que ningú fora de vosaltres mani a la vostra vida; només així podreu recobrar la confiança i el pas ferm vers la pau.
P.S. La passarel·la que observeu a la imatge en aquests moments està en reformes. No sé si la mantindran o no. Sigui com sigui, han arreglat molt i molt la zona del port i ha quedat molt bé. Us convido a passejar per Donostia, val la pena.
.
