Trastevere. La identitat humana.

.

Hi ha tovalloles que pel color, la forma i la posició, sembla ben bé que han estat col·locades per aconseguir un quadre perfecte: els colors adients (de tonalitat suau i càlida) al costat de les imperfeccions harmòniques de les façanes; la pintura que es desenganxa, el graffiti maldestre, la humitat que enfosqueix l'edifici en la seva justa mesura.

El Trastevere és un escenari perfecte per a una pel·lícula realista, per a una novel·la de costums, per a un obra de teatre profunda i austera, que amb economia de mots, tan sols amb el joc de les llums, amb els gests i amb l'escenificació, ja explica el component emocional de la història.

Fa pocs dies escrivia, aquí mateix, l'escena real de la cua a la trattoria; la dona que sortia amb el dinar del diumenge del petit restaurant i que parlava amb una nena que treia el cap per una finestra d'un edifici de quatre plantes un xic rònec; fou només un dels episodis que cada dia succeeixen al Tratevere sense que cap espectador els assaboreixi: el gat que creua el carrer just quan la llum del sol s'escola entre les boires i fa que el seu pelatge es faci iridescent; l'olor de pomodoro, de mantega, de pasta bullida, d'humitat als carrers, de terra de test, de riu, de bosc, de llenya; un tros d'edificació romana antiga de l'època de l'imperi o de la república, que apareix entre dos habitatges de la primera meitat del segle passat; les arrels abraçant-se a les façanes; les taules al carrer a ple hivern; la deixadesa perfecta; les imperfeccions perfectes; la brutor justa per a construir una imatge que traspua la justa sensació de llibertat formal i de calidesa humana.

La humanitat és el contrari de l'esperit asèptic. No som humans si no tenim arrugues, si les nostres llars no fumen, si el ciment de les nostres parets no cau a clapes, si no fem olor d'humans, si no tossim, si no suem, si no plorem, si no tenim les mans brutes, si no mirem de cua d'ull més de dues vegades al dia, si no ens sentim culpables, si no plorem, si no riem, si no tenim por, si no dubtem, si no ens equivoquem sovint i de valent. No som humans si el nostre món és perfecte; ni si exigeix perfeccions reglades per manuals certificats amb timbres i segells de grans poders econòmics, de símbols d'un temps d'hipocresies disfressades de qualitat. No som humans si no tenim les mans balbes, si les galtes no les tenim sovint roges pel fred, pel vent i el vi, si no tenim barbs a la cara i a uns quants racons més del cos, si no esdevenim, amb els anys i els disgustos, més vells i menys bells.

El Trastevere és la fotografia d'una humanitat orgullosa de la seva identitat de fang i de vinagre; el reflex d'una bellesa amarada a la manera de viure i de sentir. El barri de tots en algun moment de la nostra vida.

Trobada amb Lívia, dins de casa seva. El Colisseu. El turó del Palatino. The house of Livia. Colosseum. Palatine Hill. Meeting with Livia.

.

.

Entrar a casa de Lívia fou un detall inesperat del destí, una picada d'ullet de la meva sinistra amiga del més enllà; l'habitatge no era visitable, no es mostrava al públic, però el simple exercici d'ullar-lo des de fora a través de les finestres i d'entreveure la penombra dels frescos de les estances per on es passejava la dona que va enverinar el seu marit, el seu fill, els seus parents i ves a saber a qui més... la vella malèfica que governava Roma manipulant el seu marit August i el seu fill Tiberi... l'àvia perversa que feia “cosetes” amb el seu nét Cal·lígula... la dama de pell blanca i solcs de sota els ulls enfonsats que en la seva jovenesa va competir amb Cleopatra en bellesa... el simple exercici de guipar el seu habitatge, ho haig de reconèixer, em feia venir un calfred.

I va ser enmig d'aquest exercici, la setmana passada mateixa, que una dona em tocà l'espatlla i amb un anglès macarrònic em va dir, com si endevinés el meu interès mòrbid, que en deu minuts vindria una guia a ensenyar-me l'habitatge. “A mi?” li vaig preguntar, i va fer que sí amb el cap, afegint que l'ensenyaria també a qualsevol turista que volgués visitar-lo i escoltar la seva explicació. Em vaig posar el primer de la fila perquè no em podia creure el privilegi que se m'estava oferint. Vull deixar clar que no aprovo els crims de Lívia (faltaria més) però el temps ha passat i la mort ho purifica tot. Deia Erri de Lucca que no hi ha enemics, i que és quan són morts que ho comprenem.

I, efectivament, deu minuts més tard, tota la família, baixàvem les escales de la Casa de Lívia (vers la foscor de l'avern) amb la intenció d'afusellar les parets a fotografies. A l'hora de la veritat, però, no vaig poder. Ningú no ens va prohibir de fer fotos; però, des de dins mateix, no em vaig veure amb cor de fer-ne. I és que Lívia era allà, dempeus, invisible, i em mirava. De fora estant, abans d'entrar i topar-me amb ella, sí que en vaig fer, i són algunes de les que podeu trobar damunt d'aquest escrit (concretament, la dissetena imatge mostra la casa de Lívia des de l'exterior), però des de dins de l'habitatge no ho vaig aconseguir.

La guia, una dona estranya que semblava que era allà contra la seva voluntat, ens va explicar que per un desig especial del ministre de cultura de Berlusconi, la casa de Lívia s'obriria al públic durant el més de març de 2011, i que érem uns afortunats. Després va parlar de la fredor de l'habitatge, de la seva temperatura fresca a totes les estacions de l'any, de les pintures de les parets, que reflectien la mitologia romana, del fet que no tenia finestres com la majoria de cases nobles (Domus) de l'època. I Livia dreta, al costat nostre, estranyament satisfeta, mirant-me, invisible, contenta que jo m'adonés de la seva presència.

A fora, el turó del Palatino, la gran urbanització dels Cèsars, amb mareselves regades amb la sang dels assassinats per l'ambició del poder, flors d'una primavera incipient arreu, estadis en runes, palaus, termes, el circ en estat de desnonament (invisible per a tants i real com la història i el temps), l'Arc de Titus, la casa d'August, els pins, l'aire càlid de la Mediterrània, la flaire de la ginesta i del romaní, els esperits dels antics, atrapats a les pedres i al paisatge. El turó del Palatino és un indret per a passar-hi un dia sencer amb el “Jo Claudi” de Robert Graves a les mans i gens de pressa. I al costat, el Colisseu. Tot plegat, Roma: la bèstia bella i cruel, mare de la nostra ment i de la nostra manera d'entendre la vida. Origen de les nostres societats contradictòries i intensament humanes. 

.

.

Bellesa, misèria i humanitat del Vaticà.

Un cardenal dins d'un cotxe fosc d'una de les marques que més es fan pagar abandona el Vaticà per la sortida que comunica amb la “Via di Porta Angelica”. Al seu pas, un oficial de la Guàrdia Suïssa es persigna i es quadra, tot alhora. Em recorda una mica a aquell capellà que, a la Basílica del Pilar, un dia de la meva joventut, després d'una confessió, em va acostar la mà amb un anell d'or amb la intenció que li besés; em va sorprendre tant que no se'm va acudir altra cosa que donar-li la mà. Quadrar-se i persignar-se. Poder i religió. Riquesa i espiritualitat. Servidor dels homes o Pontífex Màxim. Príncep o Guia Espiritual. El pontífex, a la Roma de la República i dels Cèsars, era una autoritat religiosa que elaborava el calendari. Anys després els pontífexs (n'hi havia més d'un) es van convertir en les autoritats supremes del culte. Formaven un col·legi escollit entre els personatges més respectables i es dedicaven a triar i nomenar sacerdots. August, en establir l'imperi, va eliminar l'elecció dels pontífexs i decidí que d'ell en endavant serien escollits pel Cèsar.

Segles més tard, l'església assumia les formes romanes anomenant Pontífex Màxim al cap dels cristians.

El cotxe fosc surt del pati del vaticà i es perd pels carrers de Roma. En una de les trattories properes un capellà jove amb aspecte nord-americà dina amb una senyora enjoiada, que se li assembla molt, amb un altre capellà més gran (que per la manera de guarnir-se fa l'efecte que pel cap baix és “monsenyor”), amb un senyor elegant de més edat que poso la mà al foc que és el seu pare. El jove fa un d'aquells posats tan típics dels bons xicots dels barris rics de Washington, amb una exnòvia llunyana i decebuda perquè el seu amor potser platònic ha escollit déu. El capellà gran, en canvi, parla amb la senyora enjoiada amb uns ulls que prometen una gloriosa cursa eclesiàstica per la jove promesa de la teologia i la cúria.

No gaire lluny, a la plaça de Sant Pere, una barreja força diversa de personatges fan cua per entrar a la Basílica de Sant Pere, l'església de les esglésies; monges, turistes, joves curiosos, crítics, integristes, agnòstics que expressen que únicament hi van per un interès històric i/o artístic... Gent de totes les races, de totes les llengües, de totes les religions... Un xicot d'aspecte vietnamita se m'acosta i em pregunta si aquesta cua és per a veure els jardins del Vaticà. Li dic que no, que és només per entrar a Sant Pere; que per anar als jardins, o en tot cas per acostar-s'hi, cal anar fins al Museu Vaticà que està darrere de l'església. El noi em continua insistint en un anglès força ortopèdic i jo intento fer-li veure que la cua que ell ha de fer no dura un quart d'hora com aquesta sinó que a l'hora que és s'hi pot passar dues hores; però ell hi va, que els jardins s'ho valen. Al Museu nosaltres hi havíem entrat sense cua perquè teníem comprades les entrades per internet. I noi, la bellesa és la bellesa. I al Vaticà, com a l'antiga Roma, de bellesa n'hi ha molta. Bellesa visual. Bellesa contradictòria. Si el Vaticà fos pur, angèlic, senzill, pobre... si fos com hauria de ser potser no seria tan interessant ( o ho seria més en un altre sentit); però noi... les contradiccions són potser el color de l'essència humana, tan feble, tan gran i tan petita, tan rica i tan pobre, tan seriosa i tan patètica. La meva filla petita de tres anys veu dos soldats de la Guàrdia Suïssa i pronuncia un “mira, dos pallassos!” que ens revela l'autèntic sentit de la contradicció humana.

Brutal bellesa de les llums dins l'església. Brutal bellesa de les pintures, de les escultures, dels mosaics, dels mobles. Brutal contradicció a les paradetes que als passadissos que condueixen a la Capella Sixtina ofereixen bagatel·les als turistes carregats de duros; i a dins la capella prohibeixen fer fotografies sense flash; quin plaer fer-les quan és prohibit!. I els nus! Quina mania la de la majoria de capellans amb prohibir els nus, i, escolta'm!, a la Capella Sixtina hi ha uns quants pits, un feix de penis, testicles, culs, cuixes... a banda de tota la bellesa immensa del cos nu com una totalitat. Allà sí que es veu que es pot! Vinga a tapar-nos tots que som febles, i mentre escolleixen els successors de Pere tenen uns quants cossos voluminosos d'acompanyament. Em sembla molt bé. Però noi, quantes contradiccions!

Però avui som a la cua de Sant Pere, i després de passar pel detector de metalls restem meravellats amb tanta bellesa. Tot seguit entrem a la capella subterrània on hi ha les tombes dels últims papes. La del papa Woijtyla està acompanyada d'una bonior de fidels que li resen de genolls; a Joan XXIII no el trobo per molt que busco. Veig la de Joan Pau I, i el saludo interiorment per tant com l'he llegit; un gran tipus l'Albino Luciani. Veig la de Pau VI, aquell que va gosar dir que el fum de Satanàs havia entrat a l'Església (per Marcinkus? per la pederàstia? Pels efectes d'un concili que ha espantat els més conservadors? Per...).

Tota una experiència el Vaticà, ara que el veig des dels ulls d'algú que només veu persones humanes, i que intenta estimar-se-les; ara que fa dècades que ningú m'alliçona amb fàbules de glòria balmada, màxims pontífex, infal·libilitats i inferns. Quanta bellesa! Quanta misèria! Quanta humanitat! Tota una experiència! 

.

.