I encara que no ens n’adonem, creure en la realitat exigeix un acte de confiança; tot podria ser creació de la nostra ment: la gent que estimem, la que odiem, l’espai, el temps… Tot podria ser un somni de l’ego per combatre una solitud insofrible, i podríem estar sols a l’existència.
Estem segurs que no és així, que existeixen altres éssers, únicament per la confiança; confiem que l’existència té un sentit, que no estem sols, que algú es preocupa pel nostre ésser encara que no ho sapiguem.
La fe en qualsevol religió és un acte de confiança en l’existència. Fins i tot la persona més incrèdula necessita confiar en moltíssimes persones sense cap més garantia que l’esperança de no ser traïda; si no ho fes, cauria en la bogeria.
Cap ésser viu no pot sobreviure sense una confiança infundada en el grup, en els altres individus. Les espècies existeixen per la confiança dels seus individus en els individus.
A l’àmbit humà actual, la confiança va més enllà del que és instintiu, encara que allò que és instintiu treballa a l’ombra, posant també en funcionament la màquina de les idees, tal com ho fa la ment conscient.
En l’ésser humà, la confiança té el so misteriós i dolç de la poesia, es reforça en els sentiments però resisteix quan els sentiments no acompanyen. El vaixell avança amb el vent, o contra el vent; però que n'és d'agradable el vent, i quina alegria quan el tenim a favor.
Intuïtivament, confiem cegament en la cooperació de la majoria de les persones, encara que l’experiència ens ensenya que existeix un petit percentatge que ens fallarà; i la gravetat de la fallada pot ser tan gran que això ens porti a una prudència segurament excessiva, a una xarxa de seguretat que enterbolirà les relacions. Però els protocols de seguretat no signifiquen absència de confiança; són simplement les xarxes sota els trapezis.
Aquestes xarxes existeixen també en altres espècies. Per molt pa que doni als pardals que s’acosten al pati de casa meva als matins, mai els pardals no s’acostaran tant a mi com perquè els pugui atrapar; encara que vaig conèixer una senyora gran a qui els pardals li van retirar la seva xarxa de seguretat.
I podem desconfiar de persones concretes, d’institucions, si la vida ens ha ensenyat que ens fallen sovint; però per cada desconfiança justificada, necessitem confiar set vegades en altres persones i institucions, i sempre sense garanties inicials.
Al final, ens adonem que la confiança és tan important, que preferim ser traïts mil vegades abans que renunciar-hi.
No comments:
Post a Comment