Estem malalts d'amor condicional, i acabem confonent l'amor amb un intercanvi d'interessos. L'amor és una actitud unilateral, que es fonamenta en una decisió, no pas en un sentiment, si bé el sentiment acaba emergint quan l'amor és de debò; algunes vegades se'n va el sentiment i roman l'amor com l'estructura d'un edifici que continua dempeus quan les parets han volat amb el vent, els anys i el vandalisme.
Si pensem en l'amor dels pares cap als fills, la incondicionalitat de l'amor encara es fa més evident, i hauria de ser inevitable. Només aprenem a estimar si els nostres pares ens estimen incondicionalment. Si alguna vegada, algun pare o mare, estima a canvi de... a condició de... li està donant al seu fill o filla la recepta equivocada i corre el risc que el seu fill o filla sigui incapaç d'estimar sense interès, que és l'única manera en què podem estimar de debò.
Estimar a canvi de... posa la dignitat de la persona per sota d'allò que li demanem a canvi. També és cert que no hem de confondre necessàriament estimar amb conviure, amb ésser aprop, amb negociar, amb relacionar-nos... La persona que estima algú per qui és maltractada (per exemple una mare que estima el seu fill heroïnòman que l'estossina) l'ha d'estimar de lluny, se n'ha d'allunyar, no hi ha de conviure, però això no li ha d'impedir estimar-lo des de la distància i el dolor, perquè l'amor que té al seu fill no depèn dels actes del seu fill sinó de la mare.
Els fills necessiten ser estimats en tota circumstància, i potser l'amor que els pares exerceixen en els moments en què els fills menys el mereixen és el més transformador, perquè mostra el seu caràcter incondicional.
Que un fill mai no sigui un “bulto”, que un fill mai no sigui invisible, que mai no sigui una nosa, que mai no estigui per sota de cap interès. El món necessita nens i nenes que creixin entenent fins a l'essència el caràcter unilateral de la decisió d'estimar, amb tots els matisos que les circumstàncies exigeixin.
