Ho sento... som micos.

Hi ha un lleu TM (transtorn mental) benigne, que afecta gairebé la totalitat dels individus de l'especie Homo sapiens. Aquest TM consisteix en no “copsar” que l'espècie Homo sapiens és una espècie més de primats, una espècie més de simis, amb les seves peculiaritats com a espècie. El TM fa que en una primera visió, sense reflexió, i fins i tot en una segona i tercera visió, l'individu humà es vegi a si mateix com un ésser “no animal”, i acabi, així, fent una diferenciació entre “els animals i nosaltres”.

Sovint, els membres d'aquesta espècie expressen frases com "els animals són així..." o "són d'aquesta altra manera..." o "actuen per instint..." o... I realment es creuen aquesta diferenciació. Contemplen les peculiaritats humanes com a trets que certifiquen la “no animalitat” de l'espècie.

I el dogma de la “no animalitat” no es qüestiona, en la majoria dels casos, ni es coneix, perquè l'evidencia provocada pel TM sembla assegurar que no som animals, que no som monos. Però és una evidència que neix d'una percepció deformada pel TM.

Som una espècie més, amb la peculiaritat de la intel·ligència tecnològica i un grau potser més elevat d'autoconsciència i de capacitat de reflexió. Però aquestes característiques no deixen de ser peculiaritats que per a nosaltres són signe de superioritat (potser perquè són nostres?).

La contemplació des de fora de l'individu Homo sapiens, de les seves coordinacions hereditàries (pulsions), dels “tics” de les seves societats, de la seva tendència a la violència, al domini, a la destrucció, a l'expansió, al càlcul del poder... La contemplació de les seves característiques físiques, els dits, les extremitats, el pèl, la manera cíclica i simiesca de riure, la influència de l'inconscient damunt dels pensaments aparentment racionals... fan evident que som només una espècie més; això sí, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals. El primer pas per al progrés és ser objectivament conscients del que som.

.

. 

Que mani el nostre timoner.

-Capità! El mar s'encabrita!

-Som navegants, mariner; no avancem per pantans ni rieres!

-Tinc por, capità!

-Què et pot passar, mariner? Morir? Els més grans s'han mort i no els ha passat res. I si moríssim, seria per unir-nos a aquesta mar tan bella. T'has fixa't en l'escuma blanca? I en la boira negra travessada pel sol? L'únic que t'ha de fer por és perdre la direcció, mariner. Navega sempre vers el teu destí. Tant se val si el masteler de proa va tort, o si fem més salts que una granota borratxa, o si un miler d'onades converteixen la coberta en les piscines del mateix Claudi. Que el vaixell avanci sense por! Cap a la direcció que toca! Que mani el nostre timoner, les nostres cartes de navegació. Que no ens sedueixin sirenes amb cants melosos i seductors. Que no ens facin tremolar els taurons que salten buscant la carnassa i que s'enduen els braços i les cames dels despistats. Hi haurà dies de sol i calma, dies com el d'avui en els quals sembla que tots els déus s'han conjurat per a enfonsar-nos, dies de vent de proa, dies d'empenta, dies en què freturarem descobrir un tros de terra, dies en què enyorarem la dona i els fills, dies en què ens farà l'efecte que hem errat la direcció, dies en què l'avorriment i el tedi intentaran vèncer-nos. Però passi el que passi, cal mantenir la direcció i continuar el viatge. Aprendre a descobrir els infinits colors del blau, la bonior de flaires diferents de la sal de tots els oceans, els milions de postes úniques per a cada dia de l'any i per a tots els anys de l'eternitat, la companyia de les balenes i la carícia del vent salabrós. No existeix la rutina, mariner, cada instant és únic.

-Capità, el mar es calma, el vent s'atura...

-Sí. I una escletxa de sol s'escola entre les boires. Però saps què? A mi m'agrada més navegar amb la tempesta. Em sento més a prop de les aigües.

-Doncs la tempesta se'n va, capità.

-Se'n va, mariner, però tornarà; sempre torna... 

.

.

Ningú no esborrarà mai els instants.

Com se'n va el temps! Com se'n va! Si bé a cada instant hi som, en un flux constant de vivències que sovint, com a instants, passen desapercebudes. Els instants, però, que han estat conscients, guspiregen com si sempre hi fossin.

Recordo aquell octubre que moria a Cadaqués; l'any tombava cap a l'hivern.

La llum dels cotxes ens diu que malgrat que la foscor creixi, la voluntat de la persona posa llum allà on hi ha nit; i si la pluja cau, és per a fer més fèrtil la terra i per a escampar flaires de carrer humit i mar grisós que sedueix la terra i els seus fills. L'ahir, a cops, sembla un consol perdut, però no ho és pas; és un tresor al cor que ningú ens pot robar; és una saviesa més, una prova més d'un amor estrany i invisible que ens guia vers fats sorprenents i enriquidors. Avui, encara que no ho sembli, i ni que siguem més vells, és més que ahir, perquè és present, i perquè conté l'ahir i el perfecciona. 

Se'n va el temps, però no se'n va, perquè és aquí; el mateix temps que ahir va contenir Cadaqués, i la pluja, i les boires, i les flaires de la mar, i la llum acarbassada dels automòbils, i el rostre innocent d'un nen petit que ara s'acosta a la preadolescència i comença a preguntar-s'ho tot. Avui hi ha rostres que ahir no hi eren; i Cadaqués encara hi es, i tornarà la tardor; i el mar, si fa no fa, sona igual; i hi ha milers de pobles a la Mediterrània que encara sonen igual, i que continuaran sonant igual tot i que la fúria dels mercats intenti globalitzar el got de vi, el plat d'olives, el temps que es perd, el silenci dels sobretaules, l'olor de fusta vella, l'olor de fusta nova, la taverna, la vorera escantellada, el tabac, la llibertat de morir a poc a poc si ens abelleix, de cridar i saltar pels carrers. 

Vivim un estrany embat en contra de la llibertat dels instants a la Mediterrània; una fúria integrista de perfectes i mercaders que uniformitzen la vida, esborrant els instants en benefici dels dies i dels anys, que corren amb un nom nou que no té lletres, que té xifres i preu i perfil de qualitat.

Ningú no esborrarà mai la Mediterrània. Ningú no esborrarà mai els instants.

Excursió a La Mola (Sant Llorenç del Munt)

El massís, sota un cel boirós, que de tant en tant deixava passar alguna escletxa de sol, flairava a farigola i romaní, i deixava entreveure a tots els racons els vestigis dels pobres senglars, amagats durant el dia per la presència dels micos estranys que no saben que són micos, carregats d'objectes tan estranys com els mateixos micos, que per cert, no deixaven de parlar de caps de secció, de mòbils, d'empreses, de...
Sant Llorenç resisteix l'embat d'una civilització decadent que ha perdut les arrels naturals i no ho sap, i que en perdre les arrels naturals ha signat el seu destí i la seva més o menys lenta davallada. Aviat tornarà la primavera.

Me'n vaig a passar uns dies al Palau de Marivent!

 Origen de la imatge

.

.

Aquestes vacances he pensat que aniré a passar uns dies a Marivent, al palau; després agafaré el Fortuna i navegaré una mica pels voltant de Mallorca, a la recerca de cales amagades; una de les meves passions és arribar a racons salvatges als quals no s'hi pot accedir a peu. 

Ho podré fer sense problema, perquè tant el Palau com el iot Fortuna són patrimoni públic, ja que formen part del patrimoni històric nacional, i per tant no són dels Reis d'Espanya. Els Reis d'Espanya, tothom ho sap, no tenen res, no posseeixen béns immobles; viuen, com tothom sap també, en l'austeritat i en un continu servei a l'estat. Així doncs, demanaré tanda per anar a Marivent uns dies amb la meva dona i els nens. Tinc entès que les despeses del palau les paga el govern de Balears, però ja me n'asseguraré, perquè amb les retallades, si em féssim pagar la llum o l'aigua, no sé si podria afrontar-ho; però ja dic que em penso que ho paga el govern de Mallorca. Potser aviso uns quants amics, per si volen venir, ja que es veu que dins de Marivent hi ha com una mena d'annexos pels fills dels reis; no és que els annexos pertanyin als fills dels reis, no... perquè ja he dit que la família real no posseeix res, però normalment la fan servir ells per des-estressar-se. Ja buscaré la manera d'avisar els fills dels reis per tal que no hi vagin els dies que passaré jo allà amb les famílies dels meus amics; res... seran uns dies i prou, tampoc no vull molestar, perquè segur que algun altre ciutadà també hi voldrà anar, i tots no hi cabem. 

. 

.

El caràcter incondicional de l'amor

Estem malalts d'amor condicional, i acabem confonent l'amor amb un intercanvi d'interessos. L'amor és una actitud unilateral, que es fonamenta en una decisió, no pas en un sentiment, si bé el sentiment acaba emergint quan l'amor és de debò; algunes vegades se'n va el sentiment i roman l'amor com l'estructura d'un edifici que continua dempeus quan les parets han volat amb el vent, els anys i el vandalisme.

Si pensem en l'amor dels pares cap als fills, la incondicionalitat de l'amor encara es fa més evident, i hauria de ser inevitable. Només aprenem a estimar si els nostres pares ens estimen incondicionalment. Si alguna vegada, algun pare o mare, estima a canvi de... a condició de... li està donant al seu fill o filla la recepta equivocada i corre el risc que el seu fill o filla sigui incapaç d'estimar sense interès, que és l'única manera en què podem estimar de debò.

Estimar a canvi de... posa la dignitat de la persona per sota d'allò que li demanem a canvi. També és cert que no hem de confondre necessàriament estimar amb conviure, amb ésser aprop, amb negociar, amb relacionar-nos... La persona que estima algú per qui és maltractada (per exemple una mare que estima el seu fill heroïnòman que l'estossina) l'ha d'estimar de lluny, se n'ha d'allunyar, no hi ha de conviure, però això no li ha d'impedir estimar-lo des de la distància i el dolor, perquè l'amor que té al seu fill no depèn dels actes del seu fill sinó de la mare.

Els fills necessiten ser estimats en tota circumstància, i potser l'amor que els pares exerceixen en els moments en què els fills menys el mereixen és el més transformador, perquè mostra el seu caràcter incondicional.

Que un fill mai no sigui un “bulto”, que un fill mai no sigui invisible, que mai no sigui una nosa, que mai no estigui per sota de cap interès. El món necessita nens i nenes que creixin entenent fins a l'essència el caràcter unilateral de la decisió d'estimar, amb tots els matisos que les circumstàncies exigeixin.

De vegades, ser minoritari és reconfortant.

Mirar pedres és un costum que tinc, i que és bastant minoritari.

Aquí teniu una roca conglomerada de la riera dels voltants de la torre de l'Àngel.

.

.

Finalment ha tornat aquella idea que ahir us comentava que havia fugit del meu cap i que la meva ment no aconseguia de caçar de nou, i és una idea una mica estranya, però el cert és que va venir ahir. Alguna altra vegada, però, ja havia rondat a prop del meu raonament.

La idea és: "¿Convé, de debò, aconseguir un augment significatiu de l'audiència, dels lectors, dels seguidors, del blog, del que un escriu, del que un pensa... si realment aquelles realitats que avui aconsegueixen endur-se el triomf pel que fa a audiències i vendes són realitats que fan pudor de carn crua i una mica passada?

Intentaré explicar-me.

"Gran Hermano" "Supervivientes" "Hotel Glam" "El Bus" "Confianza ciega" "La isla de los famosos" "Popstars" "La granja de los famosos" "Supermodelo"... podrien ser exemples del que la gran massa demana dins l'àmbit televisiu. Com ja és ben conegut, aquests són espais en els quals l'atracció per les misèries dels altres esdevé el principal reclam. Atrauen (com alguna cosa que fa pudor a les mosques) la xafarderia per les intimitats més primàries de personatges anònims o famosos; els ulls escrutadors que analitzen sense ser vistos, arrapats al sofà de casa, substituint els propis reptes vitals pels fracassos exposats públicament; la sed de morbositat; el plaer pel dolor aliè... Aquests són els productes que atrauen un major nombre de ments d'Homo sapiens. Avui per avui, els Homo sapiens, en la seva gran majoria, consumeixen aquesta mena de productes.

Tenint en compte això, em preocuparia descobrir que les visites del meu blog augmenten, perquè potser voldria dir que allò que ofereixo té alguna similitud amb el que ofereixen espectacles com els que anomeno o publicacions de similars continguts. Em preocuparia, potser, també, que allò que escric o que publico es vengués amb la mateixa avidesa que "La Caja" o que "Sálvame".

Cert és que alguns productes es venen molt, i són de qualitat; per exemple les novel·les de Jaume Cabré; si bé les xifres de vendes dels bons llibres es queden curtes si es comparen a les estadístiques dels estirabots de la Belén Esteban, les faltes de respecte als convidats del Jorge Javier Vázquez, les baralles dels "pavitos" i les "pavites" dels grandes hermanos, les pixarades a la dutxa de la gran hermana Milà, i tot el reguitzell de brams dels primats que no saben que ho són que s'escolten l'artefacte que presideix la majoria de llars de la humanitat.

En aquest sentit, ser minoritari és reconfortant.

.

.