Necessitem considerar-nos déus

No hi ha forat d'on no puguis sortir. No hi ha situació que no puguis redreçar. No hi ha persona (sana) que no pugui canviar; a qualsevol moment i a qualsevol edat; hagi fet el que hagi fet. 

Sovint, quan pensem en les persones que han comès crims, més o menys grossos, alguns potser econòmics, tendim a demonitzar o a destruir el culpable, convençuts que nosaltres, en la seva situació (situació que inclou totes les circumstàncies, estructura mental, educació, experiències, fenotips genètics...), no hauríem comès el mateix error. Apel·lem a les lleis, i les exigim dures i implacables. Però no hem d'oblidar que el sistema judicial no és l'absolut; no decideix la realitat. El sistema judicial és un instrument de dissuasió del qual no som capaços de prescindir, i és per això que hi ha de ser; la justícia i la dignitat de les persones, però, sovint van per un altre cantó.

Totes les persones poden recuperar-se; per això mai no és vàlida la destrucció o enterrament en vida de les persones. No existeix la persona angelical. Som consciències atrapades en un cos de mamífer; cos sotmès a pulsions ancestrals heretades, amb un cervell que ens manipula i que ens influeix sempre que pot i sense que ens n'adonem. Les persones que ens envolten són allò que seríem nosaltres si estiguéssim atrapats al seu cos, són allò que seríem cadascun de nosaltres si tinguéssim el seu cervell, el seu sistema nerviós, les seves experiències prèvies, les seves circumstàncies...

Necessitem perdonar-nos. Necessitem perdonar els altres i a nosaltres mateixos. Ningú no és millor que ningú. El sentit de la vida (tant si el coneixem com si no) ens empeny a créixer en tots els aspectes. Que mai res... ni la por, ni l'orgull, ni l'afany de venjança, ni el desig... no ens impedeixi rectificar el que calgui rectificar, i créixer. Cada dia pot ser el primer dia de la resta dels nostres dies.

Tots som supervivents d'una tempesta feixuga que ens bat amb acarnissament. A dins, al nostre cor, hi flameja una llar feta de bona voluntat, d'ideals de tendresa, d'esperança en un món millor; un món a on no existeixen ni les llàgrimes ni la violència. Som tots iguals per dins, ni que la febre de les pulsions, la por, les experiències, les circumstàncies... ens facin actuar i semblar diferents.

Necessitem apropar les interioritats personals destinades a comprendre's; ens cal unir les llars interiors de totes les persones, i vèncer la por i el sentit visceral de defensa, que ens fa convertir en divinitat allò que només és un simple instrument de funcionament social. No hem d'entronitzar la legalitat ni la moral, l'absolut és l'ésser humà i la seva dignitat. Necessitem considerar-nos déus, i estimar-nos com a déus infants, en un Nadal etern que mai no s'acabarà. Necessitem arribar a entendre que, malgrat que no ho meresquem, ens hem d'estimar; hem de renunciar a la rancúnia constant, que emplena el món i que fa que ens devorem els uns als altres. Som tots, si fa no fa, iguals, i ens necessitem. Estem, tots, si fa no fa, sols, i ens necessitem. A tots ens espera, sense que ho puguem impedir, la mort; esperem-la, doncs, junts, i la vigília no se'ns farà tan trista. Visquem junts la vida, des del respecte a la llibertat individual i a la creativitat. 

Som fills d'una vida càlida i bella; més bella i més càlida encara en totes aquelles realitats que no es veuen, en la vida que flameja a la llar interior que posseïm a dins. Tenim la vida, i tot l'univers, dins nostre. Estimem-nos.  

La infantesa són les meves arrels

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.

I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 

I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 

¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la. 

Tecnologia i natura.

Caminem vers un futur que serà verd o no serà
per damunt de fronteres, idees o estils.
L'espècie necessita l'amistad amb la Terra a tots els nivells:
estètic, tècnic, filosòfic, biològic, mental.
I a totes les harmonies hi ressona el concepte de respecte i llibertat.

S'arrapa, la vida, a la pedra, amb la força de l'univers sencer.

La vida s'arrapa a la pedra amb la força de l'univers sencer.

Allà on pot, la vida neix.

La vida que neix, allà on pot, es fa bestiola.

La bestiola que surt, allà on pot, es fa intel·ligència.

La intel·ligència que brolla, allà on pot, es fa consciència.

La consciència que esclata, allà on pot, esdevé amor.

L'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.

.

Miri, jo, si ho vol, li dic majestat; no em fa res; perquè, de fet, tots els éssers humans, per la seva dignitat, podrien ser anomenats majestat. Però sàpiga, que, entre d'altres raons, vostè és rei pel fet d'haver nascut amb el cognom que ha nascut; i que el fet que vostè sigui rei fa que vostè i jo no siguem iguals davant la llei. De fet, milions de persones no poden ser rei només per no dur el seu cognom, o el cognom d'unes quantes famílies privilegiades. La feina que vostè fa, per la qual cobra un bon sou, no té com a causa la superació de cap oposició, de cap concurs, de cap examen... Vostè tot això ho sap molt bé, i per això hi ha algun racó dins la seva consciència que no està tranquil, perquè per molt que repeteixi raons i justificacions, vostè està per damunt de la llei; no estem en igualtat de condicions.

Vostè parla de la unitat d'Espanya, de la necessitat d'unitat front la crisi, de la història, dels radicalismes que vostè només veu en un costat. Però vostè sap, ni que no ho reconegui, que Catalunya és un poble, una nació, una cultura... Vostè, potser, maldarà per encabir-la dins d'una globalitat cultural espanyola que a ulls de vostè és superior... però... qui ha de decidir què és Catalunya? Un rei o el poble de Catalunya? Els no catalans d'Espanya, o els ciutadans de Catalunya? Vostè sap la resposta ni que no ho reconegui, i, per això, algun racó de la seva consciència pateix un cert corsec. No hi ha res més complex que defensar una causa que hom sap que no és justa. Per altra banda, no hi ha res més entusiasmant que defensar una causa que hom sap que és la causa de la llibertat i de la justícia; per això, la posició dels catalans és tan apassionada, perquè a les nostres files hi ha el seny i el respecte. Fixi's que no demanem la independència, demanem poder decidir. ¿No ha pensat com seria de bo per a la unitat espanyola que vostè legítimament estima que el poble de Catalunya decidís ser espanyol? ¿No seria Espanya més real si els pobles que la formen decidissin formar-ne part? Molts li han demanat un cop de timó, un gir cap a la dreta més rància, un suport a una hipotètica inhabilitació del president escollit pels catalans. Però escolti... es pot immobilitzar un poble amb camises de força? Per quant de temps? Què se'n trauria? Jo li demano el contrari, un gir vers la llibertat, una mica com allò que va passar al 1977. Una transició vers una Espanya en la qual els seus pobles (perquè Espanya són molts pobles)  decideixin lliurement què volen ser; sense aquesta llibertat, no són Espanya. La pèrdua de la por a escoltar la veu del poble de Catalunya; el respecte honest i generós al dret d'un poble a decidir el seu desti, és l'únic camí possible vers l'estabilitat; la resta és una tirania. Si vostè és un demòcrata, això no li ha de fer por. Si la transició no va ser una pantomima, en aquest moment de la història vostè ha de demostrar que és el rei i que no li fa por la llibertat. I si després li demanen la república, no tingui por tampoc. Que el seu poble parli, que voti, que decideixi si vol un rei o un cap d'estat escollit. No hi ha cap rei més sobirà que aquell que és escollit pel seu poble. No tingui por de la llibertat, perquè sense llibertat, vostè no és rei, és una altra cosa que li cedeixo el dret a batejar.

L'estat està ple de tirans, de microtirans i de macrotirans. Hi ha els macrotirans dels bancs i de les caixes, que han jugat amb la felicitat i la llibertat de les famílies. Hi ha els microtirans que opinen sense empatia, sense raó, sense sentit de llibertat, que es miren a la televisió a la Isabel la Catòlica i absorbeixen la tirania dels antics com si fos un senyal d'identitat nacional. Els microtirans que ens dibuixen als catalans com a monstres deformats egoistes i pesseters, i que no veuen, perquè no volen veure, o perquè els han enganyat, que som un poble diferent al castellà, i que la nostra història està plena de genocidis, de persecucions culturals i físiques. Hi ha també els macrotirans dels presidents de les taifes de l'Espanya profunda, a ulls dels quals som uns lladres de recursos, quan el cert és que se'ns en van 15000 milions d'euros cada any per a no tornar, mentre als nostres hospitals la nostra gent jau de qualsevol manera als passadissos, i mentre les qües per les revisions dels malalts del cor, per dir només una de les malalties, fan augmentar les defuncions dels nostres pares. A Catalunya aquesta meravellosa llibertat de la que vostè parla no existeix per enlloc; no podem opinar; ens diuen que la meravellosa constitució blinda el nostre silenci i ens esmonyona com a poble. Però escolti... que no va desobeir vostè el Juramento de Fidelidad al Movimiento Nacional... i va fer bé, perquè estava jurant unes lleis que negaven la llibertat a la gent... ¿No seria ara lògic desobeir o canviar la constitució, com vostè va fer amb el Jurament al Movimiento, per aconseguir el dret a decidir de tots els pobles que formen l'estat espanyol? Pensi que, ni que el 100% del poble de Catalunya volgués el referèndum per la independència, les seves lleis de marbre ens neguen el dret a decidir com a poble, a fer i a desfer, a caminar en llibertat. ¿A on és la llibertat de la que vostè parla? Vostè no diu la veritat quan diu que som lliures; a Catalunya no en som. Vostè no diu la veritat quan diu que som iguals davant la llei. La llei, a nosaltres, no ens deixa ser reis, i a vostè i als seus descendents, sí. Vostè sap que allò que defensa no és estable perquè no compta amb la llibertat del pobles que formen Espanya ni amb la llibertat dels seus individus. Pot fer els discursos que vulgui, però hi ha uns quants milions de catalans que no volen ser espanyols, miri's el resultat de les eleccions catalanes. Digui'ls que no són un poble i que no poden decidir; però encara que vostè els ho digui, ells saben el que són. 

I si ens diu que la cultura catalana és una cultura espanyola, aleshores ¿per què el ministre d'educació ens vol espanyolitzar? Se suposa que si el català fos una llengua espanyola, parlant català ja estaríem espanyolitzats. El problema de l'Espanya que vostè somnia és que des de sempre l'han confós amb Castella; i el que volen es castellanitzar Espanya, perquè des de sempre, tot allò que s'ha diferenciat de Castella ha estat considerat no espanyol. En algun racó de la seva consciència vostè sap que això és veritat i per això allò que defensa li resulta profundament incòmode de defensar. 

Li demano un gest de cap d'estat per a redreçar la situació: perdi la por a la llibertat, perquè la llibertat, la veu del poble, és potser l'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.  

Nàmaste

Oh quina gran civilitat, que bonica que ha quedat la Costa Brava, amb aquest gran desplegament de ciment, gres d'interior, bigues, envidrats, passeigs marítims... Olé! Olé! Smuak! Smuak! "Maravillosa la Costa Brava, Joaquim Nadal!"

Podriment de ments malaltes de poder i de diners. Fills de la selecta mala educació, amb jaquetes de nen ric, amb el cap als USA i la butxaca a Alemanya; anant llençant tones de merda sintètica a la mil·lenària terra dels seus avantpassats.

Visca la civilització, no? O no? Ai que perroflautes que és aquest nen! Que s'ha d'anar endavant, nen! I a on el poses, el progrés?  eh? I el progrés? A on el poses, dins la teva dèria, el progrés?

Diuen amb veu de nas i es queden amb la boca mig oberta, mirant-te com babaus, fixament, mentre es pregunten per dins a on diantres hauràs aparcat l'OVNI. 

Després et parlen de “Los Reyes” que estan en “Marivent”, “tan campechanos”,  i Oh! Tu! Vaig veure unes malles a Stradivàrius més mones! Quina cucada!

Ara "Los Reyes", tot s'ha de dir, ja no sonen tant; la vida, tard o d'hora, passa factura a qui sigui que calgui passar-la per tots els allunyaments de la natura i de la justícia, conscients o inconscients.

I hom busca i busca la grandesa que ha aconseguit el suposadament civilitzat estil de vida dels "neocons"; propi de persones madures i adultes, diuen, que defugen l'infantilisme, segons diuen també; i hi veus pobres cada vegada més pobres; i rics cada vegada més rics (i sobretot cada vegada més imbècils) i cada vegada més orbs i cada vegada més esclaus. I veus desnonaments. I veus un paisatge cada vegada més malmès per una plaga que té nom de progrés i ànima d'insecte, que té nom de capitalisme i ànima de diable, que té nom de creixement i ànima d'extermini, que té nom d'interès bancari i ànima d'odi silenciós, que té nom d'obrer mercaderia i ànima de tractant d'esclaus, que té nom de religió artificiosa i ànima de manipulació mental, que té nom d'estil de vida allunyat anys llum de la llibertat i ànima de mort en vida. I t'adones de com en són de cecs aquests capitalistes que se'n riuen dels Hippies perquè el hippies no toquen, diuen els capitalistes, de peus a Terra, estan desfasats; mentrestant ells, els neocon, munten guerres per a reactivat l'economia, i torturen si cal, això sí, quan els convé i sense que se sàpiga, qui faci falta per a sostenir el civilitzat sistema de tots; tan digne ell, tan allunyat dels hippies llibertins.

T'estimo, Tarifa, i estimo el caos de la natura, i estimo l'ordre de la natura, i estimo els camps sense urbanitzar, les platges sense passeigs marítims, els carrers sense asfaltar, la roba estripada... i estimo que cadascú es guarneixi com desitgi, si ho desitja, i que la línia dels carrers no hagi de ser recta per obligació, i que les persones siguin lliures... per damunt de la tirania dels diners, dels bancs, del déu sagrat de la propietat privada; que per imperatiu polític, social, absolut, esdevé el concepte fonamental adorat a l'altar major de la cultura, de la civilització i de la vida... 

Vivim esclaus de tot el que posseïm. Vivim esclaus de les falses veritats que ens han obligat a creure i a defensar. Vivim esclaus de la uniformitat que només té sentit per a les abelles, per a les formigues, per a les termites...

T'estimo mare Terra. No ets, ni seràs per a mi, un mercat, ni un valor del mercat, ni una acció, ni una inversió lliure, ni un aval, ni el mesquí interès dels qui ho veuen tot a traves del paper prim i translúcid dels euros. 

T'estimo, mare Terra, malgrat el gest de fàstic que fa el burgès que ara mateix llegeix això que escric i que no suporta les olors excessivament reals i sinceres de la natura, que es cobreix el cos amb derivats del petroli i que compra sense escrúpols a botigues que ofereixen productes barats, que són barats perquè són fabricats per nens que no poden anar a escola. El gest de fàstic hauria de ser per això, ara i sempre, i no per la barba de setmana, o per la roba vella, o per la voluntat de no seguir els criteris estètics de tants superbs que compren per reis joguines de més de tres-cents euros a les botigues més "rutlleres" de Terrassa.

En algun racó d'aquest planeta encara és possible viure en llibertat; de fet, si hom és lliure interiorment, a qualsevol lloc s'és lliure; perquè quan canviem, canvia el món. El futur és dels qui treballen dur, dels qui treballen molt; però, sobretot, el futur és dels qui estimen allò que treballen, dels qui creuen que el món serà millor gràcies a la seva suor, gràcies a les seves llàgrimes, gràcies a la seva sang, gràcies a la seva llibertat.