Hi
ha un munt de dolors, de molèsties, d'inflors, d'arrítmies... que
són del cap; concretament de la part del cap que no és conscient.
Són, sovint, un avís, una protesta, una manifestació de la ment
contra la nostra submissió a l'estrès i a les preocupacions.
I
encara que ens pugui semblar el contrari, la submissió a les
preocupacions és una rendició voluntària. Estem programats per a
preocupar-nos, per a sentir-nos culpables, per angoixar-nos, per a
complir unes expectatives, per a obsessionar-nos amb l'objectiu de
procurar per a la nostra identitat una bona imatge, per a viure
pendolant del passat al futur sense aturar-nos allà on hi és tot, que
és al present.
La
desprogramació és possible.
Deixeu de preocupar-vos.
Què pot
passar? El mateix que passarà si us preocupeu, però estareu més
tranquils.
Falleu?
Doncs falleu, i què?
Procureu no fallar en l'essencial:
no equivocar-vos de cama si sou metges i n'heu d'amputar alguna, no
deixar que un innocent es condemni si sou advocats, no permetre que
cap alumne es desmotivi si sou professors... No falleu en l'essència, que és
el servei; poseu-hi la intel·ligència, la voluntat, el cor, i la
il·lusió... Però sobretot, feu allò que sabeu fer; per a viure tranquils. No
accepteu càrrecs o tasques que van més enllà de les vostres
afinitats només per amor al poder o a l'èxit; si treballeu en allò
que estimeu, ho fareu bé; si s'us posa la pell de gallina com a mínim un cop a la setmana amb la vostra feina, ho fareu bé.
Fora
d'això, prohibiu-vos la preocupació.
Digueu que el vostre metge o
la vostra religió no us la permeten.
Escolteu la pluja, el cop del
vent de la nit.
Mireu la muntanya, d'on ve tota la força, i us aixecareu
per damunt dels verds turons.
Negueu-vos a tenir pressa. Engegueu a
regar qui us apressi; potser necessita que l'engeguin a regar per
adonar-se que corrent no s'arriba enlloc. Allò que es fa bé es fa a
poc a poc.
La perfecció molt poques vegades és necessària. Els
ocells fan cagarades. I la natura, que ho ha fet tot tan bell, de
vegades provoca que un parell de bessonetes innocents neixin enganxades pel cap, o
que una criatura neixi sense ossos, o que una malaltia s'endugui la
mare d'algú que acaba de néixer.
No espereu que us abandoni el
perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu
por.
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos,
perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.
No mateu la vida
ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la
tindreu més endavant.
Tot el que és, hi és al present; el que està
al passat “era” i ja no existeix; el que està al futur, potser
“serà”, i quan sigui, serà present, si arriba a ser. Tot el que
de debò existeix, existeix al present; tot el que de debò anhelem i
desitgem, ho hem de buscar al present si ho volem trobar.
Hi
ha una programació genètica que intenta que siguem infeliços per
tal que com a individus Homo sapiens cerquem nous territoris i
aconseguim l'expansió de l'espècie. Si aconseguim ser conscients
que només és una programació, un fenotip psicològic, una
enganyifa de l'inconscient... podrem desprogramar-nos i instal·lar-nos al present, que és on creix la planta de la felicitat.
Treballeu
dur, però per plaer, no pas per apagar una preocupació. Aconseguiu
de gaudir amb el goig de servir a cada instant els rostres que
necessiten el fruit de la vostra feina; mai no la feu per obligació;
mai no us preocupeu per les valoracions alienes; tingueu com a únic patró
l'aprovació de la vostra consciència i el benestar dels qui reben
les conseqüències de la vostra feina.
Mireu
la muntanya, la capa atzurada de l'atmosfera quan la travessa el sol,
el romaní gemat i la seva flaire. Ompliu-vos d'art, creeu, imagineu, descobriu. L'art us presentarà vosaltres mateixos a vosaltres mateixos. Preneu la vida amb les mans,
mireu-la de fit a fit, i gaudiu-la. A poc a poc.
