Fa poc que han vingut de fàbrica, i encara no se'ls han oblidat les consignes.

Què fas que crides? No cridis. Si són nens.

Què fas que agafes el cetme i entres a l'aula? No disparis, home, que són nens.

Què fas que parles com si els haguessis de suportar, com si aguantar-los fos un suplici, com si no tinguessis res a aprendre d'ells?

Què fas que no els deixes beure aigua?

Què fas que mal penses? No són enemics.

Què fas que no toleres ni un somriure, ni una broma, ni un error?

Què fas que tens tanta pressa quan expliques? Gaudeix.

Què fas que no els entusiasmes amb allò que expliques?

Què fas que parles amb esgotament, com si allò que expliques t'avorrís?

Què fas que no tens els ulls humits d'emoció, pel repte que se't proposa? Una hora de classe en què unes quantes desenes de cervells es disposen a percebre allò que tu dibuixaràs a l'espai de la seva imaginació.

Què fas que no fas broma amb ells?

Què fas que quan castigues ho fas de mala llet?

Què fas castigant la gent per pertànyer a un grup? “Ets del C?”, li preguntes a un, “Sí, sóc del C”, et respon. “Doncs au, castigat! Perquè el C està castigat”. Ensenyes, així, l'art refinada dels dictadors, que reprimeixen grups sense matisos ni excessives preocupacions per la justícia. Allò que pretens ensenyar amb el càstig, ho esguerres amb el que el càstig ensenya sense que tu ni te n'adonis. Eduques més amb el que fas que amb el que dius. Com pots parlar de respecte, si no respectes?

Què fas que els parles com si valguessin menys que els adults? ¿Què fas que fas enfadar els motors del grup, afegint-los a un sac impersonal anomenat classe? Fas enfadar els que et poden ajudar a crear l'ambient, la màgia, l'escena, el clima.

Què fas que no aprens d'ells les úniques actituds raonables davant l'existència? Curiositat, alegria, optimisme, energia, sinceritat, bondat, acció, moviment, creació, esperança... Fa poc que han vingut de fàbrica i encara no se'ls han oblidat les consignes.

I malgrat tot, i a l'últim, veig que sembla que et sigui igual que tothom parli mentre expliques; no atures la classe quan veus que no hi ha passió pel que dius, i que les ments que vols atraure et fugen. T'has cansat de cridar?

I malgrat tot, veig que bo i la mala llet que gastes, tot i el cetme, hi ha un soroll de fons a l'aula, un malestar, que fa que no sigui agradable aprendre.

I malgrat tota l'artilleria que has disparat per a posar pau, has deixat una aula en guerra.

No ets amb ells, no se senten amb tu; tens por.

Què fas que tens por? Si són nens. Si són tu. 

Salvados. Felipe González i Artur Mas.

Imatge a la viquipèdia de Presidència de la Nación Argentina

.

.

.

Felipe González: “vostè comprendrà que si Catalunya decideix per majoria declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar per molt democràtic que sigui i per moltes majories que ho avalin”

Artur Mas (hauria pogut respondre, que no ho va fer): “Vostè comprendrà que si la Constitución Española diu que s’ha de declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar, per molt que ho digui la carta magna que Espanya va votar el 6 de desembre de 1978.”

La legitimitat democràtica la donen les majories sobre realitats constructives i democràtiques, no pas sobre fets violents o antidemocràtics. De la mateixa manera, les constitucions no poden prohibir exercicis democràtics, i si ho fan, són antidemocràtiques i ha de prevaldre el sentit de democràcia i de llibertat per damunt del blindatge legalista antidemocràtic.

Preguntar al poble, és cívic, democràtic i constructiu… Declarar una guerra, tot el contrari.

Barcelona

Hi ha punts de vista per la ciutat que fan que et paris i que els capturis; no t'hi has d'esforçar gaire; ells t'avisen. 

I tant se val quina càmera tens; als punts de vista els és igual. Et presenten una escena, una combinació de formes i colors que dibuixen per causes atzaroses un quadre diferent i potser mai vist; i l'has de capturar. 

I cada dia, a cada hora, els punts de vista que et criden són diferents; depenen de la llum, de l'estat d'ànim del fotògraf, del clima, de l'atzar de l'urbanisme...

Avui ha tocat Barcelona. Espero que us agradi.

Com educar els fills (I) La sabatilla? El calbot? El mètode fàcil i carca que aixeca passions. El fracàs.

Cada dos per tres em quedo gelat quan escolto algú de qui mai no ho diria defensant el cop de sabatilla al cul, la bufetada, o el calbot als fills. I t'ho diuen donant per segur que tu penses com ells, que és evident, que és de calaix. I hi posen un èmfasi especial, de manera que si manifestes una opinió diferent apareix com a absolutament evident que pixes fora de test, que no saps de què parles, que no hi toques, que vas de progre, o que acabaràs mal educant les criatures.

Potser sóc utòpic, però de moment, des de la meva dissidència, me'n vaig sortint. Avorreixo qualsevol mètode que defensi un aprenentatge per ensinistrament. Si un nen o nena aprèn algun concepte com si fos un gosset, en realitat no l'aprèn de debò. Res que es deixi de fer per por a una agressió, lleu o poderosa, es deixa de fer per convicció. Madurar no és resignar-se i abandonar un hàbit per por a unes conseqüències, sinó abandonar els actes inadequats, i abocar-se als bons, pel fet d'haver descobert una positivitat que sedueix; ja sigui per raonament o per sentiments.

Educar amb mètodes físics, ni que siguin simbòlics, ni que siguin lleus, ni que no siguin premeditats, enceta una cadena mimètica d'ensinistrament que es reproduirà, si no hi ha un canvi intel·lectual profund, a la següent generació, i que ofegarà l'autèntic aprenentatge. El nen o nena, a més, són éssers sagrats; més sagrats que un rei, que un emperador, que un papa o que una hòstia consagrada. Tractar-los com a éssers irracionals és una barrabassada, a banda que els perjudica greument, que aixafa la seva espontaneïtat, i que castra bona part dels dons amb els quals neix i que s'han de potenciar. L'educació necessita créixer damunt dels dons naturals dels sentiments, l'empatia, la tendresa, la confiança, l'esperança, la llibertat...

Qui necessita recorre a cops, siguin com siguin els cops, és un fracassat com a educador. L'amor que estima amb cops és un amor malalt i miserable que algun dia evidenciarà la seva buidor.

Cada vegada que aconseguim que un nen o nena creixin gràcies a un afalac, a una paraula encertada, a una motivació plenament aconseguida, estarem contribuint a construir una persona superior, sana mentalment, que tindrà més possibilitats d'estimar sense posseir, i d'acceptar que els altres han de canviar el seu obrar, si és que l'han de canviar, per pròpia decisió i en llibertat. 

Hi ha moltes més coses a dir, però avui ja m'he cansat. Un altre dia continuo.

"Independencia de Cataluña" diuen. "Independència per canviar-ho tot" diuen d'altres. En realitat, independència personal i, si el poble volgués, nacional. Però per damunt de tot, i per totes bandes, respecte, pau i democràcia.

Sovint els problemes i els conflictes són conseqüència de la falta de tolerància. 

Per què no tolerar? Tolerar en els altres allò que afecta a la identitat dels altres. Tolerar en les persones allò que afecta a la identitat i al destí de les persones. Tolerar en els pobles allò que afecta a la identitat i al destí dels pobles. Solucionar les diferències amb les urnes, i no pas imposar-ho amb lleis blindades o poder militar. 

Tolerar. Tolerar llibertats. Tolerar i promoure que els pobles i les persones evitin dependències i esclavatges. Si algú depèn de mi, no sóc lliure; si depenc d'algú, no sóc lliure. Qualsevol realització i construcció personal passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que tothom que estigui amb mi sigui perquè vol i no perquè depèn de mi. Que sempre que jo estigui amb algú sigui perquè vull i no perquè depenc d'aquest algú. 

Qualsevol realització i construcció nacional passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que qualssevol pobles que estiguin junts sigui perquè els seus habitants respectius ho volen així i no perquè un poble depengui de l'altre a causa de desigualtats econòmiques o diferents nivells de desenvolupament; tampoc per imposició legal o militar. 

Que sempre que dos pobles estiguin junts, sigui perquè els seus habitants respectius ho decideixen. Que hi hagi pau. Que se solucioni tot amb les urnes i no pas amb el menyspreu i la imposició. 

Siguem tots madurs, tots cívics, tots lliures... Estimem la llibertat i la tolerància. I no tinguem cap més dogma que la llibertat i el seny. Deixem de banda els diners, les ambicions polítiques personals, les rancúnies, i, per descomptat, abandonem la manca de sensibilitat vers els sentiments nacionals que no compartim, perquè tots han de tenir cabuda. 

Deixem decidir a les urnes i no siguem feixistes disfressats de demòcrates, perquè quan algú ho fa, se li veu el llautó, i el que és més greu, el seu país, sigui quin sigui el seu país, s'assembla cada vegada més i més a una dictadura bananera. 
.
.

A menudo los problemas y los conflictos son consecuencia de la falta de tolerancia .

¿Por qué no tolerar ? ¿Por qué no tolerar en los demás lo que afecta a la identidad de los demás? ¿Por qué no tolerar en las personas lo que afecta a la identidad y al destino de las personas? ¿Por qué no tolerar en los pueblos lo que afecta a la identidad y al destino de los pueblos? ¿Por qué no solucionar las diferencias a través de las urnas, en lugar de imponerlo con leyes blindadas o con el poder militar?

Tolerar. Tolerar libertades. Tolerar y promover que los pueblos y las personas eviten dependencias y esclavitudes. Si alguien depende de mí, no soy libre; si dependo de alguien, no soy libre. Cualquier realización y construcción personal pasa por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que todo el mundo que esté conmigo sea porque quiere y no porque depende de mí. Que siempre que yo esté con alguien sea porque quiero y no porque dependo de ese alguien.

Cualquier realización y construcción nacional pasan por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que cualesquiera pueblos que estén juntos sea porque sus habitantes respectivos así lo desean y no porque un pueblo dependa del otro debido a desigualdades económicas o a diferentes niveles de desarrollo; tampoco por imposición legal o militar .

Que siempre que dos pueblos estén juntos, sea porque sus habitantes respectivos lo deciden. Que haya paz. Que se solucione todo con las urnas y no con el desprecio y la imposición.

Seamos todos maduros , todos cívicos , todos libres ... Amemos la libertad y la tolerancia. Y no tengamos más dogma que la libertad y la cordura. Dejemos de lado el dinero, las ambiciones políticas personales, los rencores, y, por supuesto, abandonemos la falta de sensibilidad hacia los sentimientos nacionales que no compartimos , porque todos tienen que tener cabida.

Dejemos decidir a las urnas y no seamos fascistas disfrazados de demócratas, porque cuando alguien lo es, se le ve el plumero, y lo que es más grave, su país, sea cual sea su país, se parece cada vez más y más a una dictadura bananera. 

No t'has mort Pete. Gràcies per existir! (A Pete Seeger)

No t'has mort. 

A la teva memòria, defensarem la terra, la teva, la nostra, la dels més petits... el tros de terra bruna a on el blat, l'espígol, el raïm o la iuca... brollen per alimentar les persones senzilles. Defensarem el treball fet amb les mans, amb la suor al front, i amb el foc de la passió al cor; el treball que els especuladors volen posseir, oblidant que qui l'exerceix són persones i germans nostres.

No t'has mort. A la teva memòria estimarem el bosc, besarem les fulles més tendres... i descobrirem rere cada flor un poema que exalta la natura... en un temps que ho vol matar tot, lliurarem la vida per a salvar-ho tot, per a estimar-ho tot, des dels cims nevats de les Rocoses, de l'Himàlaia, dels Andes, dels Alps, dels Pirineus... fins a les platges verges de Polinèsia, de l'Empordà o de Key West...

No t'has mort. Combatrem la guerra i matarem la mort, i farem tornar les flors que un dia se'n van anar... i lluitarem amb els mots per la llibertat de les persones... i no farem ni un pas enrere... i exaltarem el color de la pell nua, el traç del cos per damunt de terns, corbates i falsedats... i cantarem a la vora del foc amb un banjo sota les estrelles... i pensarem en tu com algú que va ser meravellós que existís...

Gràcies!

Les altres imatges de València

 FrançoiseSagan em saluda mentre camino per València amb el títol de la novel·la amb què ens vam conèixer Bon Jour Tristesse. La ciutat, enmig dels tòpics, ens regala, subtilment, unes altres imatges, que potser passen desapercebudes, o que potser amaguen la seva profunda força creativa rere prejudicis i conceptes que els humans del segle tenim a la ment i que ens impedeixen senzillament "veure".