La vida, un instant. La
vida, un instant etern que no s'acaba. La vida, consciències
voleiant en una aparença virtual de color i de formes com un mar de
llums; i els colors i les formes que envolten cadascuna de les
consciències, les més belles. Sap, el nét d'ulls sincers, que el
seu avi, vell i arrugat, és l'ésser més bell de la Terra; la
majoria dels adults no ho entenen. Sap, l'infant natural i espontani i que no ha estat enverinat, que, al temps de la calor, la nuesa és el
vestit més còmode i que l'ha teixit la Terra. Sap, el nen o la
nena, que jugar és important; i que és important riure i cantar i
ballar i fer teatre i córrer... però que tot això és important
perquè quan ho fem ens ho passem bé, no pas perquè hàgim
d'arribar a ser famosos, ni a guanyar diners, ni a ser reconeguts o
aplaudits, ni per arribar a ser algú; ja som algú. Tothom és algú.
És algú el nen que fa una estona ha nascut a Makelfa i que s'acaba
de morir sense haver arribat a estar registrat a cap llibre oficial,
i que serà oblidat per a tothom com és oblidat el tros de terra
d'un penya-segat que el vent aixeca i esmicola escampant-lo per una
estesa. Tots els éssers humans són algú, i hi ha una força
superior i incomprensible que els coneix tots un a un i que fa que no
se'n perdi cap.
Fixeu-vos en la infinita
energia pura de tantes persones vives que hi ha per aquí a la Terra.
No sé si sou capaços de copsar tota aquesta energia. És una
presencia que va més enllà de la matèria que expressa els matisos
d'aquesta energia. Potser l'energia surt d'aquesta mateixa matèria,
no ho nego pas, però és molt més que aquesta matèria de la qual
surt i que canvia cada set anys, ja que les cèl·lules i els àtoms
del nostre cos canvien tots cada set anys a excepció de les
neurones. No som el cos. Som una cosa que perdura quan canviem cada
set anys la totalitat dels nostres àtoms. Som alguna cosa que no
s'apaga quan en el moment de la mort es desfà l'ordre dels àtoms
que ens composen. Si us fixeu en aquesta infinita (metafòricament
parlant) llum que contenen algunes, moltes, totes, les persones vives
que ens envolten... quanta llum ens passa desapercebuda! La llum del
nen que acaba de morir i de néixer a Makelfa. La llum dels milions
de nens que no han pogut progressar perquè hi ha qui diu que seria
una tragèdia que els mercats financers fessin fallida si es
prioritza la vida humana i la seva felicitat al creixement de
l'economia i dels capitals.
I hom podria pensar que
aquesta dignitat depèn dels nostres defectes, però no és pas així.
La natura ens ha fet com som, i tan sols hem de ser tossuts en el
manteniment de la direcció del timó; però fins aquesta tossuderia
depèn de tantes coses. La força invisible que ho amara tot estima
allò que és feble perquè aquesta força ha creat la mateixa
feblesa. Per alguna raó la natura treballa amb espècies que per
evolucionar es mengen i competeixen les unes contra les altres, amb
individus que per mutació esdevenen febles o perillosos per al grup
sencer, amb pulsions sorprenents que provoquen guerres i que causen
morts i violències. Allò que nosaltres identifiquem com a defecte o
feblesa o error o violència... és un producte natural que no hem
escollit nosaltres, i aquesta força invisible, que ho estima tot tant, ens estima ni que per feblesa no l'encertem a l'hora d'evitar el fet
de ser actors o protagonistes de les pulsions fosques de la
destrucció. El nostre regal és evidenciar que ens rebel·lem contra
aquest bagatge natural de misèria i odi, fent servir un altre
bagatge que també és natural i que s'anomena empatia, amor,
respecte, tendresa, ajuda, solidaritat i llibertat. El premi dels que
fan bé les coses no és cap cel enllà de la mort sinó el gust de
descobrir que les coses estan una mica més bé gràcies a l'amor del
nostre cor i a la disposició a perdre el que calgui per a continuar
estimant. El bé és la conseqüència immerescuda d'ell mateix. Si
algú carregat de filosofies altisonants i esnobs repeteix allò tant
sentit i tan buit que afirma que no hi ha bé ni mal sinó que ens
els fem nosaltres, que li pregunti a qualsevol infant si una cosa
està bé o si una cosa està malament, ell o ella potser podrà
aclarir-li-ho, tot i que també es pot equivocar. Cas que s'equivoqui,
busqueu un infant encara més petit, alguna criatura que no sàpiga
res més que el que sent el seu cor, i que no pugui estimar els seus
mots (perquè no els té) més que allò que el seu cor sap.
Acabo avui amb un poema
que fa poc vaig escriure en anglès dedicat a les persones que se
n'han anat i que jo estic convençut que continuen vives. Una
abraçada de tot cor a tots els que estimeu el Nadal, i als que no
l'estimeu, també.
Where are the minds that one day cared
me?
They nursed me more than they nursed
themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.
If they were earth, how could they
loved me?
How could they be a pure and strong
wish?
If they were thought, how could they
die?
The will remains, the matter fades
away.
When the wind blows, I think of them
as if they were the air that moves
away,
and their heart talked with silent
voice
around my skin, and they were wakeful.
Some day they had a whole world inside,
they were as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dreams,
but one day they turn into ground.
I can't understand how the thrill
can born or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?
And when the fire fizzles out,
and star gets dark in coldest night,
where are the minds that one day loved?
.
.
.
.