El meu discurs de Kennedy al Rathaus Schöneberg de Berlín

El meu discurs que repeteix el de Kennedy.

I al següent enllaç, l'original:  https://www.youtube.com/watch?v=56V6r2dpYH8

.

.

Quan vaig viatjar a Escòcia vaig prometre que em banyaria al Llac Ness, i ho vaig fer. Ara que he anat a Berlín, he acomplert una altra promesa que m'havia proposat, que és la de repetir part del discurs de Kennedy a Berlín al mateix lloc on el va pronunciar.
L'Ajuntament del barri berlinès de Schöneberg no és un lloc gaire turístic, potser per això, dissabte passat al matí, estava gairebé buit. Podria destacar-ne el seu estil senyorial, els quadres, el collage de vidres de colors de les finestres, les columnes interiors folrades de fusta, les catifes, el silenci de l'escala majestuosa amb la catifa vermella que duia al pis de dalt; una escala per la qual va pujar John F. Kennedy el dia que va pronunciar el seu discurs més famós a Berlín, i que feia l'efecte de ser l'escala d'un palau, el gran palau de la llibertat i de la democràcia. 

Vull incidir en el silenci, el silenci del gran edifici, i l'olor de llibre que se sentia arreu. Tot plegat regalava una sensació pacífica de dignitat i d'història. Olor de llibre, de moble vell, de fusta noble. I Kennedy es percebia a prop, com si ens estigués mirant, com si fos allà.

L'estrany i sorprenent, en una època de terrorisme i d'inseguretat, fou que, allà dins, hi vam entrar quatre adults i quatre nens, i que tot i ser un edifici oficial, ningú no ens va preguntar ni a on anàvem, ni per què hi entràvem.

Des del balcó, damunt d'una plataforma muntada específicament per aquest acte, JFK es va dirigir a milers de Berlinesos, i va pronunciar potser la frase més famosa i coneguda de tots els discursos que un president dels Estats Units ha pronunciat mai a Berlin: «Ich bin ein Berliner» "Jo també sóc berlinès".

Com ja he comentat, i com podeu veure al vídeo, vaig poder acomplir la meva promesa, tot i que a la plaça de davant de l'edifici, a l'exterior, que és a on vaig posar-me a discursejar (a les escales davant de la porta principal), hi havia mercat, i això va provocar que acabés tenint més públic del que esperava, si bé no tant com el que va tenir el president Kennedy el 26 de juny de 1963, cinc mesos abans de ser assassinat.

Un senyor molt amable, del barri, que casualment passava per allà, ens va explicar detalls de l'esdeveniment del discurs de Kennedy.

Va ser molt emocionant, perquè vaig estar molts mesos investigant la localització, revisant vídeos, examinant els edificis que sortien al vídeo, els quals encara es conserven amb les façanes idèntiques, i les finestres del "Rathaus" amb els vint-i-quatre quadradets del marc blanc, les quatre columnes de secció rodona de l'entrada, el rellotge superior de la façana, els blocs de pisos del davant amb la cantonada arrodonida amb un angle de 135º, la porta de metall treballat amb fantasies, el pom afaiçonat amb antropomorfismes...

Finalment vaig aconseguir el meu objectiu, amb l'afegit inesperat de poder entrar a l'edifici i de percebre el silenci estrany i relaxant de la història, l'olor de llibres, el disseny de les escales i dels mobles...

Berlín, caos, bellesa i llibertat.

Berlín. 

Els estudiants, als pupitres, duen gorra, si ho volen; i al costat de la llibreta, potser hi tenen un refresc de cola; però estan en silenci, escoltant atentament un professor que captiva la seva atenció.

Els policies, alguns, van amb els cabells llargs, i acostumen a dur piercings, o tatoos; els revisors del tren, si fa no fa, el mateix, però són molt eficients a l'hora de fer la seva feina.

Milers de quilòmetres cap al sud, i més a l'oest, hi trobem els atacs d'histèria d'alguns que s'enfilen per les parets quan un alumne entra amb gorra a classe, o quan es menja un bocí de pa. De vegades, es deturen les explicacions per a solucionar el gravíssim conflicte de la gorra, o del pa, o del refresc de cola... mentre la resta de grup, com que s'avorreix, juga a llançar-se boles de paper. 

Al sud, els policies han de seguir la línia estètica marcada per no se sap qui. I els revisors. I tota una bonior de personatges que es vesteixen amb l'eina de l'autoritat, que sovint és vista com un vestit de gala, com una medalla. Les cotilles de les normes d'urbanitat no escrites són hereves d'aquelles obligacions que el Movimiento Nacional imposava als funcionaris que tractaven amb la gent. 

Després de dècades de dictadura de llei, arriben dècades de dictadura social, a on, malgrat que les lleis siguin democràtiques, les mentalitats dels nens del franquisme, i dels educats pels nens del franquisme, continuen creient en els tabús i en els codis que els seus avantpassats van haver d'empassar-se per imposició. 

A Alemanya, la societat de l'obediència de les tres primeres dècades del segle XX, va trobar la seva vergonya i el seu fruit maligne en els nens educats en ella, que anys després del seu període educatiu, serien o bé els impulsors de nazisme o els qui el van obeir sense dubtar-ne, perquè tenien ben après que l'obediència era un hàbit de les persones ben educades.

Però Alemanya va reconèixer l'error i va tenir el coratge de no oblidar la història, de condemnar-la i d'aprendre de les tragèdies. Ningú no va considerar que fos obrir ferides la decisió contundent d'il·legalitzar els símbols nazis o d'aixecar memorials i homenatges als milions de víctimes del govern alemany de la dècada dels trenta i dels quaranta. Ningú no va protestar pels símbols que rendeixen tribut als qui van morir intentant de saltar el mur. Ni pels memorials que condemnen la crema de llibres. "Els qui un dia cremen llibres, acabaran portant persones a la foguera" va escriure un escriptor alemany al segle XIX, cent anys abans que les seves paraules es convertissin en realitat davant de la Universitat més important de Berlín. La cita està gravada en una placa al mig de la plaça a on els nazis van calar foc als llibres dels pensadors contraris al règim la mateixa nit que van ser cremats i destruïts els negocis i les llars de milers de jueus. A Alemanya, els honora haver condemnat la barbàrie. Més al sud, aquesta obligació resta pendent, i no està ni escrita a les intencions dels governs que, una vegada i una altra, es neguen a retornar els morts de les cunetes a les seves famílies, i que fins i tot ho impedeixen i en fan mofa. Fet i fet, manen els hereus del franquisme, i arriben a sentir-se orgullosos d'un temps miserable de privilegiats pels diners i pel règim, un temps de trepitjats pel fet d'haver perdut una guerra, o de ser diferents o de ser pobres, un temps de religió imposada, de filosofies perseguides, de boques tancades, de toros i futbol els diumenges a la tarda tediosos sense poesia ni alè de llibertat. Un temps de roba fosca i grisa, nuesa demonitzada, i gent encarcarada i empobrida intel·lectualment. 

A Berlín, a l'estiu, hi ha gent que pren el sol nua als llacs o parcs de la ciutat. Són una mena de gent que van tombar un mur amb la força de la mateixa gent, i que després de tombar-lo, en van deixar trossos alçats, allà mateix a on aquests trossos havien estat, i els van convertir en art i en crit de llibertat. Allò que retallava ànimes, ara les alça. La bellesa ha deixat d'estar tancada als museus i de seguir una línia concreta marcada pels pedants. Berlín és caos, bellesa i llibertat. S'ha alçat damunt les runes. Ha enterrat els búnquers de l'odi. Exhibeix el seu passat i se'n declara enemic ontològic. 

Per això, com algú altre ja ha dit, considero que qualsevol persona lliure és ciutadana de Berlín. I com a persona lliure que intento ser, em sento orgullós de poder dir que jo també sóc berlinès.          

Competències reivindicatives!

He trobat a YouTube aquest vídeo del Cor Infantil Taflic, penjat per ells mateixos, amb el codi per ser inserit, amb la qual cosa entenc que no els fa res que sigui compartit. Són un gran Cor. I realment els ho agraeixo, perquè ho fan tan bé, i amb tant de caràcter, que se'm posen els pèls de punta. Aquest so em serveix perfectament per il·lustrar el que vull dir amb el meu escrit. Cal millorar el món, cal que les platges siguin de canyella, que les hores siguin viscudes, que no hi hagi resignació ni rendició. Cal reivindicar un món millor per a tothom. 

Convé que els meus alumnes siguin reivindicatius, i em preocuparia que no ho fossin. De fet, em preocupo quan no ho són. Em sap molt greu quan algú es limita a adquirir coneixements sense pensar quina és la millor manera d'aconseguir que el desenvolupament d'aquests coneixements comporti una societat més justa, més humana, més lliure, més empàtica. M'alegro, per tant, quan els meus alumnes són reivindicatius, quan em pregunten d'on surt la seva nota, quan volen saber com l'he calculada, i què han de fer perquè sigui millor. Em forcen a ser molt i molt just a l'hora de valorar-los, i això em fa ser millor. Em demostren no només que volen treure la millor nota possible sinó que saben defensar els seus drets, que saben exigir que se'ls pagui com ells d'entrada creuen que mereixen. Després hauran d'acceptar els errors; igual com jo acceptaria qualsevol error, si hi fos, a l'avaluació. 

Crec que aquest caràcter reivindicatiu, en els alumnes, no és un defecte, sinó un aprenentatge adquirit, un element més de la seva educació; potser un dels elements essencials, al costat de molts d'altres, per tal de poder transformar aquest món a millor. 

Crec que no fóra dolent que al costat de totes les altres matèries, n'hi hagués alguna que es digués alguna cosa semblant a "Competències reivindicatives", i que es dediqués a analitzar la manera com podem millorar la societat, com ens podem ajudar els uns als altres a protegir-nos els drets i a construir una vida més feliç per a tots.

Òbviament, al costat de l'esperit reivindicatiu hi ha d'haver, i si cal s'ha de fer aparèixer, incentivar i esperonar, l'amor a l'aprenentatge, al procés d'adquirir coneixements i de voler saber cada vegada més i millor.

Però seria molt trist que els joves no reivindiquessin res, que no volguessin millorar res, que estiguessin conformes amb tot, que la seva vida, en comptes de cercar la millora del món, busqués la comoditat, la resignació, la passivitat. Mai no hem d'ofegar les reivindicacions; són absolutament positives.

Els humans, normalment, som profundament avorrits.

     Imatge de Jojo a la wikipedia  CC BY-SA 3.0

La gent, en general, som profundament avorrits. Ens avorrim i sovint avorrim. Tenim a l'abast una porta fascinant cap a la imaginació i el somni a través de l'art i la cultura, però mai no ens decidim a creuar-la, segurament per una mala educació que ens ha fet creure que l'existència es divideix entre obligacions i oci, i que a l'oci de cap manera no hi poden haver ni llenços per pintar, ni instruments per a tocar, ni poemes per a llegir, ni llibretes per a escriure, ni laboratoris per a descobrir i conèixer. La mala educació de generacions senceres ha esmonyonat la majoria de la gent, rebutgem la creativitat perquè ens han fet creure des de ben petits que nosaltres pertanyem al món de les obligacions. per això ens avorrim i som tan avorrits.

Sovint, la nit, és l'oasi en què els hedonistes de la creativitat ens alliberem de l'avorriment dels que netegen i compren, des que són petits fins que es moren. Netejar i comprar són les dues posicions extremes del pèndul que no s'atura d'aquells que no tenen res més perquè no volen. Com el pèndol que va del passat al futur i que mai no viu al present. Llavors, en qualsevol moment, pot arribar la depressió, i moltes vegades no se'n sap la causa.

És com si a un lleó se'l condemnés a viure dins d'una gàbia en un zoològic. Potser hauria nascut a la gàbia i tal vegada no coneixeria res més; cap altra vida; però el lleó sempre viuria amb la sensació de mancança d'alguna cosa que no podria definir.

És estrany que després d'una evolució tan salvatge hagi aparegut, com si d'una flor es tractés, aquest pou de plaer que tots tenim a dins, alguns segellat, i que es diu creativitat i cultura. Potser és perquè l'art, el teatre, l'expressió del més íntim... ha estat sempre present a la història de la nostra espècie. No em costen d'imaginar els milers de vetllades artístiques nocturnes al costat de les fogueres que s'encenien davant de cadascuna de les coves de les poblacions sàpiens al llarg de desenes de milers d'anys. Som una espècie de creadors insaciables. Però quan el legalisme, el dogmatisme, la repressió... dominen les societats, restem anul·lats com el lleó del zoològic. La por és un llast que ens impedeix de volar. La por ens mena a lligar-nos a pesos que ens acaben condemnant a ofegar el tresor de la creativitat. Ens han ensenyat a tenir por de la vida.  

Quines contradiccions més interessants, Gertrude!

 Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0

Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi, això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.

No paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot, que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria, i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.

Quines contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.   
.
.
. 

Els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció

 Image from Marcin Chady in the wikipedia CC BY 2.0

Les lluites pel poder com a finalitat, prioritzant-lo al servei a les persones, em susciten un profund menyspreu. Els qui les engeguen o els qui les continuen són pobres éssers amb una disminució de la qual no són conscients. Són els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció. Són el producte d'una cultura ignorant que entronitza la guerra, la violència, la disciplina i les normes. Són l'explicació de l'equació de Drake, que conclou un nombre de civilitzacions a l'univers força superior al que l'experiència sembla indicar; el problema és que aquestes bèsties humanes, les últimes d'una espècie que s'acaba, impedeixen la duració de qualssevol civilitzacions superiors. Si més no, fins ara.

Els animals competitius, que gaudeixen duent corbata i proposant un comportament i unes normes morals sense fonament que els atorguen tranquil·litat, disfressen el pur instint de venjança amb un mot que li atorga respectabilitat i un cert aire intel·lectual: el mot justícia.

S'inventen el concepte de justícia com la necessitat que qui ha produït un mal en rebi un altre de proporcional, sense adonar-se que aquesta idea incrementa i sovint duplica el mal; el reprodueix. Em vénen al cap els quaranta-set morts de l'estat saudí. Més enllà de l'efecte exemplificant i disuasori que produeix el càstig, que en alguns casos i amb alguns càstigs, seria raonable i potser suficient, ells s'entesten a assaborir el mot justícia, i fins i tot l'introdueixen dins dels atributs divins, com si déu necessités el mal com a resposta al mal. Com si el mal reactiu posseís una bondat innata que el fes necessari i irrenunciable.

En realitat, aquesta mena de justícia religiosa i judicial, que busca la compensació amb l'increment del mal absolut, no té cap més raó de ser que la pulsió de la venjança originada per la selecció natural. Aquesta pulsió ha suposat un benefici dins les societats superiors pel fet que ha eliminat els individus amb comportaments contraris a la supervivència del grup reduint, o evitant que escampessin les possibles causes genètiques de la seva acció destructiva. Però més enllà d'aquí, la justícia-venjança no té fonament, i atribuir-la a déu, o a un suposat concepte superior de compensació, és una barbaritat similar a dir que déu té barba o que matant els lleons que es mengen els pobres antílops estem sent bons samaritans.

Però com els expliques tot això als qui es creuen superiors a tu en intel·ligència i visió de la situació?
.
.
.

La flaire pura del fang i de l'herba

•  Image from Pollinator of wikipedia  CC BY-SA 3.0

La teva seguretat no fa trontollar la meva. No ens acabem. No tinc altre remei que afirmar el que per a mi no és una fe ni una evidència. És difícil expressar de forma convincent allò que no tenim manera de demostrar. Però he viscut molt. I he experimentat la presència de persones que no són d'aquest món. Especialment el vint-i-cinc de desembre de gairebé cadascun dels anys en què he viscut. Però no només el vint-i-cinc de desembre. Hi ha tant, i tant gran, que no paga la pena que ningú s'esgargamelli amb teologies raonades de pedants arrogants. Allò veritable, aquell veritable, és un enamorat del vi i de les postes de sol, de la música de Fred Astaire i de Bob Dylan. Aquell que no es pot descriure és l'inventor de totes les posicions sexuals, de les hormones dels adolescents i de tots els cossos de la humanitat. Sovint, s'avorreix a les misses i surt a jugar a pilota amb els nens, i no sap si plorar o riure amb tanta palla, amb tant d'ego dels cardenals, els rabins i els imams. Avorreixo la porqueria verbal dels que sostenen la immutable llei de pedra de la propietat privada, els aplaudiments als capellans que són tan macos, l'ortodòxia dels que ignoren i es mouen a cops d'aparença. Es moriran i es convertiran en carn podrida i no hauran viscut ni un instant, ni sabran el que s'han perdut. S'han perdut París. S'han perdut Berlin. S'han perdut l'espai màgic de sota un pont per l'obsessió de ser fidels a l'opinió majoritària de la gent que admiren. En el fons, en el fons, rere tota fe ortodoxa s'hi amaga un ego malaltís que adora ser reconegut en una societat de selectes; ser lloat, enaltit i admirat, i aquest ego, purament animal i materialista, és anomenat missió, lliurament... quan en realitat no és altra cosa que ego, orgull i voluntat amagada de domini i de prestigi. El jo enamorat de si mateix és tan obstinat que s'enganya mil vegades a ell mateix disfressant-se de santedat quan en realitat no és altra cosa que un animal que defensa el seu territori, el seu nom, el seu poder, la seva brillantor de metall que imita l'or.

Em fa molta llàstima que l'olor d'encens substitueixi la flaire pura del fang i de l'herba. Que la necessitat d'agradar els poderosos substitueixi la dolça llibertat de no ser conegut per ningú, de donar des de la invisibilitat, i de fer sense esperar vides eternes ni recompenses celestials. Dels morts de la inquisició, en són culpables els inquisidors, però dels morts per la repressió en són culpables els ignorants egòlatres. Dels que no han viscut ni viuran mai plenament perquè tenen por de l'infern, en són culpables els qui viuen lliurats al servei del seu propi ego, fent i desfent només per a ser aplaudits, per a ser nomenats sants en vida, incapaços de viure amb la llibertat dolça de l'anonimat, incapaços de crear si aquesta creació no és aplaudida i lloada; esclaus de l'aprovació aliena, presoners d'un ego cancerigen i cegador que els impedeix fins i tot adonar-se de la seva malaltia.

Estimo un calaix a on aboco els poemes que ningú no llegeix; i si algun dia algú els llegeix, jo ja no hi seré; m'hauré endut en la seva existència l'única recompensa que té sentit, i que és la seva existència. De què em serveix l'aplaudiment dels monos? Estimo els monos, però voldria que fossin creadors i s'alliberessin de les cadenes del reconeixement aliè. Per què es preocupen tant de l'aprovació dels monos? Els qui canten sols, els qui escriuen sols, ho fan perquè perceben els éssers invisibles que ploren de goig amb les seves obres i que entren en una comunió inexplicable que no mor mai. La vida eterna deu ser això, em costa imaginar quelcom millor.