Errors dels sàpiens.

Afirmar que la por ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure, és tan erroni com dir que la violència ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure. Si busquem, trobarem un munt de sensacions, sentiments, pulsions... que han aparegut dins la nostra ment gràcies a la selecció natural, però això no vol dir que no tinguem dret a fer servir la nostra consciència, que també hi és per evolució natural, per alliberar-nos, mitjançant la intel·ligència, el coneixement i la cultura, de jous com la por, l'odi, l'enveja, la gelosia, la rancúnia, la tristor, l'agressivitat, la competitivitat... Ho deia Stendhal: "Intenta no ocupar la teva vida amb odi i por". La por no pot ser mai el vent que infli les veles d'una vida; més val perdre la vida pel fet de no haver tingut por, que no arribar a viure-la mai plenament a causa de la por. 

La persona que mai no ha tingut un fill pateix d'una disminució pel que fa a l'empatia de la qual mai no serà conscient. També és veritat que aquesta disminució la pateixen igualment algunes persones que han tingut fills.

Per poder ser un escriptor consagrat és preferible no ser un home de lletres, i en general, per poder triomfar en qualsevol camp, és una ajuda no ser ni un expert ni un professional en aquest camp, perquè amb aquesta mancança hom assoleix la capacitat d'assumir el risc, la falta de por al fracàs, la gosadia, l'heterodòxia, la dissidència necessària per arribar allà a on mai cap expert ha gosat dirigir-se.
La convicció sobre les pròpies mancances és potser un dels secrets més poderosos que empenten a assolir èxits sovint no buscats, ja que situen la persona, sense estrès, al punt adequat del camí vers la millora en qualsevol camp.
No perdis mai el temps deixant de fer allò que saps que has de fer, i que vols fer, per dedicar-lo a discutir o debatre amb qui t'assegura que no pots fer-ho.
Si tothom està d'acord amb tu, probablement estàs equivocat.
Si algú se t'allunya, per prejudicis, perquè s'escandalitza, perquè et detesta... agraeix-li; t'evita tenir una persona així al teu costat.

Mai no deixis de gaudir amb tot allò que t'agrada tant i que tant de rebuig genera en algunes persones, perquè consideren que allò que t'agrada és una feina feixuga, una obligació pesada, una responsabilitat innecessària, una pèrdua de temps, una inutilitat... El que més activa una existència és tot allò que representa una pèrdua de temps, perquè és una finalitat en si mateixa i no serveix per a cap altra causa; perquè és també una inutilitat, ja que és una finalitat en si mateixa i no és útil per a cap altre interès. 

Pel que fa a la culpa, la justícia, el càstig, i el que és absolut i perdurable... el conjunt de la societat, a qualsevol època, esdevé un autèntic cafre, l'antítesi de la saviesa i de la humanitat. La majoria de les persones s'inventen la realitat, dibuixen la manera com són els altres i es creuen el seu dibuix, i ignoren el fet que han dibuixat tot allò que no saben dels qui els envolten, que és gairebé tot. El misteri de cada persona és negat per la majoria que creu saber-ho tot de cadascú. Cada persona té un valor infinit siguin quins siguin els seus actes; precisament a causa d'aquest valor infinit, entre d'altres raons, podem afirmar que determinats actes són dolents ja que no harmonitzen amb aquest valor i aquesta dignitat. Els raonaments puerils, el maniqueisme, la generalització... són exercicis mentals freqüents fins i tot en persones que es consideren intel·lectuals i que han assolit títols que semblen certificar-ho. El legalisme, l'adoració de la càtedra, la confusió del prestigi per la saviesa, l'orgull animal disfressat d'una mena d'humanitat falsejada i maquillada... són urpes, i ungles, i dents de la bèstia humana, sovint poderosa, que es considera superior a la resta d'animals perquè no es contempla des de fora i perquè pateix d'una profunda, contundent i espantosa manca d'objectivitat a l'hora de contemplar i d'interpretar la realitat.

No és una guerra.

Sense menystenir la gravetat del moment, no és una guerra.
No plouen bombes del cel diverses vegades al dia amb risc, a cada bombardeig, que se t'esfondri la casa, o que algun ésser estimat perdi algun membre o la vida. No hi ha un exèrcit a les envistes de la ciutat amb energúmens disposats a violar les nenes i les dones i executar els homes. Les àvies no han de sortir de matinada a buscar pels camps de les rodalies alguna ceba, algun enciam, el que sigui per a poder alimentar la família. No és una guerra.
Som a casa. Qui més qui menys, pot menjar. S'albira una crisi econòmica sense precedents, atur, pobresa, grans dificultats per a subsistir, desnonaments... Però no és una guerra. 
La nostra situació és tensa i complexa, i el futur no es veu brillant, però estem sencers i tenim tot el temps a les mans, i força, i moltes possibilitats de reconstruir-ho tot; i tenim els joves, i tenim esperança. 
No és una guerra; és una malaltia i una crisi econòmica.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força

Aprendre a viure d'una manera diferent. Reduir l'espai al petit i immens univers de la llar, amb les persones estimades al costat, i un ventall il·limitat de relacions socials a través d'internet de qui potser mai no ens hem sentit tan aprop. Dividir el temps en estones de concert amb la guitarra, exercici físic, reflexió filosòfica, neteja i ordre de casa, descans, cinema, i feina. Molta feina i potser més intensa que mai; xerrades amb els alumnes a distància, algunes videoconferències que s'esperen com un caramel, l'extraescolar de cinema que continua amb una tendresa i una màgia diferent a l'habitual, classes a distància amb persones que realment les volen i les agraeixen... La feina continua i avança per camins de proximitat fins ara desconeguts.

Després hi ha els qui deceben. De fet, ja no haurien de decebre, perquè ja se sabia com eren, però hom pot pensar que les situacions de crisi centren les persones, que les fan més objectives, més universals, més realistes, més empàtiques, menys fanàtiques, menys integristes, menys adoradores d'una ideologia sigui la que sigui. Decebedors personatges que anomenen "gos feixista" a un dirigent perquè demana des de la seva tribuna més confinament, i ho fan tan sols perquè és un dirigent d'una ideologia contrària. Quina llàstima tots aquests que van vestits de mestres de moral, de professors de valors, i amb les seves paraules exhibeixen una idolatria profunda als bàndols, als enquistaments polítics, als dogmes socials pseudoreligiosos; continuen construïnt els seus móns maniqueistes de bons absoluts i dolents ineluctables, i se'l creuen, i el fan servir per odiar i per continuar desbarrant i fent el ridícul.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força. Temem la malaltia i la mort dels éssers estimats ja grans i molt febles. Plorem la solitud imposada dels qui han quedat confinats en solitari com a únics residents d'un pis o d'una casa; molts dels quals, per la seva edat, no tenen ni accés a les xarxes socials i al coneixement d'internet que tant ens acosta els uns als altres. Ens dol l'empresonament dels centres penitenciaris de tots aquells que han perdut els dret a les visites, als permisos, a l'aire fresc de la natura.

Però per damunt de tot, ens abracem a l'esperança, a una presència lluminosa i invisible que per alguns rau a la força de l'espècie humana, meravellosa, i per altres a un déu misteriós, present arreu, potser l'únic que no està confinat enlloc i que es passeja pels cors dels més petits i necessitats.

#JoEmQuedoACasa1

Primer dilluns dins de casa, treballant amb el cos aquí i el cor a molts d'altres llocs. Assaborint aquesta pluja de març i aquest temps estrany que ens ha tocat viure. Rebent les primeres cançons del magnífic concert #JoEmQuedoaCasa que els alumnes de l'institut faran a instagram els dies 26 i 27 de març. I cantant la cançó d'una amiga meva amb qui de vegades passo estones.
#Alfonsina #aquellanydelcoronavirus #ustroboafaltar

Insensibilitat

 La insensibilitat del legalista, del classista, de l'adorador de la tradició, del monàrquic xovinista, del servidor dels costums imperants... el condueix a menysprear una governant perquè plora. Si la governant fos de la seva corda, però, la defensaria. Per ell, tot és bo o és dolent depenent de qui ho fa; i d'això que acabo d'escriure no se n'adona. La seva vida és odiar l'enemic, l'oponent ideològic, la ideologia dissident. La seva boca torta de carrincló escandalitzat amaga un ésser capaç de desitjar la presó de l'oponent i de negar-li qualsevol bri d'humanitat o de bondat; per ell, l'oponent és el diable, i el comunisme i el nacionalisme, doctrina pròpia de lúcifer. El feminisme l'abruma, i dissimula molt malament un negacionisme gairebé delictiu del drama de la desigualtat de gènere. Té un concepte de si mateix encimbellat; es considera moderat i demòcrata quan pateix un profund radicalisme que s'exhibeix impúdic als espais en què es pensa anònim. I no escriuré més d'ell aquí, perquè no mereix més línies en aquest blog.

"Volver"

És fàcil parar; es pot; si tothom ho decideix, es pot. Es pot parar, alentir la marxa esbojarrada de l'eixam, que espatlla el medi ambient, que estressa les persones, que allunya els pares dels fills, que fa córrer sempre per arribar a un lloc a on mai no ens aturarem perquè caldrà arribar a un altre lloc.
Parar no és una utopia; exigeix que uns quants deixin de guanyar tant, que asumim que no cal construir cada vegada més i més, que entenguem la vida com el regal d'un instant que passa i que si ens perdem està perdut, que valorem una estona amb els qui estimem, una cantada en un claustre, una estona de riure fins que la panxa faci mal, una pel·lícula feta entre uns quants que no voldrà mai ser comercialitzada, un poema sota una lluna blanca, la discreció del que és íntim. 
N'hi ha que no entenen les coses si no venen amb un halo de glòria mediàtica, entrades que es paguen, eufòria consumista, admiració universal, tòpics típics standards de fama i exhibició pública. Però ai... les coses dolces passen en una posta, cinc o sis amics i una guitarra, unes llàgrimes d'emoció quan la impressionant imatge d'un claustre antic, dues nenes amb camisa de dormir i una princesa, reprodueixen la melodia més bella de Gardel sense que cap cadena de televisió ho sospiti; i per a més emoció, la presència discreta i invisible del mateix Gardel, d'Alfonsina Storni, i d'un munt d'éssers ja en un altre món, gaudint com criatures amb una interpretació bellíssima i sobrenatural. Les coses dolces són estones de poemes entre amics, cantades en una masia antiga, dances a la llum de la lluna, paraules tendres d'algú que necessita paraules tendres. 
"Ah... no et dediques a la música?" et diuen quan veuen que acarícies les cordes d'una guitarra i que tens coses a dir sobre com fer bella una cançó, però que no busques ni diners ni un sou ni un mitjà de supervivència amb això que fas, ni ho pretens, ni ho vols, perquè no hi ha res que t'agradi més que parlar davant de trenta adolescents. I respons que sí, que t'hi dediques; que el teu estudi és la cuina, a on tot comença a cuinar-se, a on els records dels primers sopars de la teva filla i de les primeres danses amb ella quan tenia mesos fan tan dolça la intepretació. Respons que és clar que t'hi dediques, que cada dia n'aprens, que descobreixes que ho fas molt millor que fa tres anys, que forma part del teu estil de vida, però que mai no permetràs que la teva supervivència física depengui d'agradar algú o del fet que algú t'admiri o t'adori. T'hi dediques perquè no necessites un stage amb gent movent-se frenèticament, sinó un grapat de cors al teu voltant que es puguin comptar amb els dits d'una o dues mans, i entendre que la vida és un instant de gresca, una abraçada a qui tens al costat, passar discretament fins a la mort, i sentir-te tan viu que no necessites res, perquè ho tens tot; totes les notes, totes els versos, tots els amors, tots els somnis, totes les coses petites i belles que fan que tot valgui la pena.

Tres cançons de fa vint-i-quatre anys.

Traient la pols a velles cançons que vaig escriure al 1996 i que potser seran la banda sonora d'un curt. I que cantarà una noia de 13 anys que ho fa molt i molt bé.