Canejan

A 960 metres d'alçada, ran d'un penya-segat, amb uns cent habitants, apareix Canejan, que fa dos mil anys era un campament romà des d'on es divisava tota la vall.

A finals de la dècada dels noranta, algú em va dir que estava considerat el poble més bell de Catalunya. I haig de reconèixer que certament és bell. Si és el més bell ,o no, ja qüestió de gustos. L'entorn, sens dubte, és immillorable. 

No podem convertir la llibertat en marbre. Comentaris al llibre de Francesc Torralba "Jesucrist 2.0"

La natura, amb tota la seva bellesa, exerceix i esperona una violència implacable que al capdavall ha contribuït a la nostra aparició, a l'existència de l'amor que pot sortir de nosaltres, i al goig de formar part d'un tot indescriptible.

.

.

Continuo amb la lectura del llibre Jesucrist 2.0 de Francesc Torralba, que vaig comentar en aquest post:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/06/jesucrist-20-de-francesc-torralba.html

 i en vull destacar l'explicació del que, per a ell, és el programa ètic del cristianisme:

Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.

I reconec, honestament, que m'agradaria que aquest programa fos també el meu, que el puc subscriure; a excepció, potser, d'escoltar i obeir la crida del mestre, que potser implica un caire més de seguiment doctrinal  catòlic, que ara per ara no comparteixo. Pel que fa a la resta, però, entenc i crec que aquest ideal podria ser vàlid per a qualsevol persona humana, fins i tot per a qualsevol consciència de l'univers. Tot i que, internament, percebo una tendència natural al cosmos que, al llarg de milers d'anys, ha esperonat la lluita violenta entre les espècies; lluita que ha provocat, al costat de la mutació i d'una bonior de factors més, l'aparició de la nostra espècie Homo sapiens. Descobreixo, per tant, una aparent contradicció entre la necessitat ètica de tota consciència i els instruments violents gràcies als quals ha aparegut aquesta mateixa consciència. Segles i segles de guerres són la conseqüència de la tendència natural a la lluita de les espècies, i a la lluita entre les tribus humanes; tendència que no s'ha inventat l'ésser humà sinó que està imprès a la natura des de l'inici de la vida; aquest mal, que duem a la sang, no l'ha inventat l'ésser humà. Accepto, però, que el caràcter temporal i finit del “mal” tregui ferro a la qüestió, i que l'ètica sigui vàlida un cop hàgim assolit la consciència superior. L'hem assolit ja?

Després el Francesc afirma que les ètiques de mínims no garanteixen ni la felicitat ni el goig d'existir, i que calen ètiques de màxims. Suposo que quan parla d'ètica de mínims es refereix a aquells principis ètics mínims que tothom ha de complir per a poder viure en harmonia dins d'una societat diversa. Jo li diria que, en realitat, (i crec que ell estaria d'acord amb mi) no hauríem d'acceptar l'ètica en la seva vessant de camí que mena a la felicitat, sinó que més aviat l'ètica en si mateixa és ja un valor, una finalitat, i que cal cercar aquest valor sense especular si el seu acompliment ens proporciona o no felicitat; en tot cas, el que ens ha de moure a l'ètica és la recerca de la felicitat dels que ens envolten. No nego que aquesta recerca produeixi dins d'un mateix una pau profunda, però això només és un efecte secundari que no ens ha d'influir. Si la raó última dels meus actes fos la meva felicitat, tindria un problema de prioritats que en algun moment em faria fracassar.

Entenc que l'ètica en una comunitat diversa, a causa de la diferència de visions i sentiments, només pot ser de mínims. A nivell individual, però, un es pot plantejar els màxims que vulgui. 

Torno a un altre tema que també li he llegit al Francesc, en el qual crítica el relativisme moral, acceptant que aquesta crítica no és avui dia políticament correcta. Al meu parer, ni el relativisme moral ni l'absolutisme moral són posicions encertades. Els absolutistes morals ignoren els matisos culturals, psicològics, ètnics, científics, mèdics... que fan que un acte determinat que la doctrina particular d'alguna religió condemna sigui considerat un pecat o un crim. Imposen una moral inflexible que sovint segueix les directrius cegues d'una religió concreta. Quan els parles de la lògica que fa que determinades condemnes siguin injustes, et responen (de vegades) que davant dels imperatius de Déu la lògica humana no té res a dir. Juguen brut, perquè sovint ells intenten fer servir aquesta mateixa lògica humana per a defensar barrabassades integristes com la doctrina de l'infern, el pecat original transmès amb el naixement, o quadratures impossibles del cercle en qüestions dogmàtiques com la Trinitat o la ressurrecció... Quan convé, fan servir la lògica més instintiva per a defensar antropomorfismes divins o lleis eternes... I quan els convé, també, es carreguen la racionalitat, la lògica i la ciència, per a imposar l'obediència a les morals ancestrals.

Els relativistes morals, per contra, neguen el bé o el mal per si mateixos, i, en alguns casos, sembla que perdin el timó dels actes i que els valors més profunds de l'Homo sapiens acabin depenent de com bufi el vent.

Entre el relativisme moral il·limitat i l'absolutisme moral hi ha punts intermedis, que normalment són ignorats o negats pels integristes d'una i d'altra banda (perquè d'integristes n'hi ha a totes les ideologies). És cert que la major part dels actes depenen en la seva bondat o maldat de la cultura i dels valors de la societat on succeeixen; però això no passa pas amb tots els actes. Hi ha algunes accions que són sempre bones o sempre dolentes en qualsevol època i a qualsevol context, perquè allò que destrueixen, o allò que estimen, es fonamenta no pas en el context sinó en la mateixa essència de l'Homo sapiens, que no varia amb el context. Hi ha accions que mentre siguem Homo sapiens seran sempre benediccions; i d'altres que, mentre siguem Homo sapiens, seran sempre crims contra la humanitat; sense entrar en el relliscós terreny de la culpa, que és una altre tema.

Posaré un exemple:

 En la meva opinió, tenir relacions sexuals amb una persona, amb dues, amb tres... pot ser bo, o dolent, depenent del context, de les circumstàncies, dels valors de la persona, de les intencions... En canvi, matar, ferir, menysprear, odiar, destruir... sempre serà dolent.

Si us hi fixeu bé, al capdamunt d'aquest escrit, el programa ètic del cristianisme que ens regala Francesc Torralba fa referència a valors essencials, no entra en detalls doctrinals o morals. La moral és feixuga, el que cal és l'amor. No podem reduir l'amor a una casuística de lleis i normes. No podem convertir la llibertat en marbre. No podem revisar cada alenada de la nostra respiració per a verificar si és honesta o pecaminosa. La meva opinió és que l'única limitació dels nostres actes ha de ser la recerca del benestar de tots els que ens envolten; sense obediències cegues a morals enterques.

Un altre dia continuaré amb les meves opinions sobre el llibre Jesucrist 2.0, per avui ja m'he embolicat prou.

.

.

.

Els cavalls, la consciència i l'amor

 

 

Es percep, rere aquesta gran mirada, una ànima gran; necessitat d'afecte, de contacte físic, de proximitat conscient. El cavall busca l'humà, cerca una consciència capaç d'oferir afecte. Si t'allunyes, et segueix, et mira, et parla. Apareix com un parent llunyà, tan semblant a nosaltres que gairebé es podria dir que en essència som iguals; com si totes les vides, i especialment les dels grans mamífers, no fossin res més que diferents manifestacions d'una única realitat que evoluciona vers l'amor. Els cavalls i nosaltres cerquem l'amor, necessitem l'amor,vivim per l'amor; quan substituïm l'imant de l'amor per qualsevol altre obsessió, ens apaguem.

Saut deth pish. Vall d'Aran (II)

Al pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish. 

Més aigua espoltrida enduta per la gravetat en la seva naixença pura. 

Totes les naixences són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes. Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo. Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot, i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros, ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.

Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.

Baixen les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran. Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà. Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se. Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda. Continuarà. 

Necessito un crit incívic des d'una finestra

I ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot allò que feia esdevenia elegància.

Necessito un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela” mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure. Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que el valor de les infraestructures són les persones que les habiten, les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per què fa tanta por la llibertat?  

Mana de debò el que és obeït perquè és estimat

 Necessitem un altre ritme.

 .

.

Fora de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó, tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se superen i de vides que s'empenyen endavant.

Potser algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que arriba a la fi.

També he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència. 

Els mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents, sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat, supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors. Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans, quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és important riure, que és essencial viure, que és fonamental tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer, han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador, malfiat, ambiciós... 

En general, el problema de la humanitat és un problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem, no estem només preparant les persones per a una societat que és una selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot, educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme, estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà lògic allò que no és més que tradició irracional i costum imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.

Res... que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.

La felicitat no és un viatge al Carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla del nostre poble

Cel de Terrassa el 14 d'abril del 2012.

Les vacances i els dies de festa no han de ser els fars que ens ajudin a suportar el dia a dia; cada dia ha de ser, per si mateix, un far; cada dia ha de ser una raó per a sentir-nos motivats, il·lusionats, plens de projectes i d'idees. Si vivim només per les vacances, les vacances se'ns convertiran en un període tens, el temps del qual correrà com el vehicle més ràpid. No podem gaudir d'allò que té un temps escadusser, limitat i pactat, i que, a més, s'acaba tan de pressa; un temps que sovint malgastem amb miratges consumistes que algú ens fa creure que són paradisos. La llavor de la felicitat rau a cada jornada de la nostra vida. Els dilluns i els dimarts poden ser dies gloriosos. Cada matí ens pot proposar un repte; el que cadascú trii, el que cadascú senti al seu interior: fer feliços els qui ens trobem; aturar-nos, amb una mica més de pausa, a contemplar l'expressió dels ulls de les persones, endevinar allò que els cal, convertir-nos en allò que necessiten; solucionar les qüestions pendents que fa dies que arrosseguem; dedicar més estona a aquells que normalment no tenim temps d'atendre; mirar el Sol com s'amaga; perdre una mica el temps; gaudir del goig de no fer ni cas a aquell que s'enutja amb nosaltres sense raó i sentir-nos intensament plens en adonar-nos que no aconsegueix destorbar la nostra pau; pensar que potser demà ens morirem i viure de manera que, si així fos, tot estigués bé, tot fos correcte, i ens enduguéssim un bon feix d'experiències viscudes i d'agraïment; confiar en l'existència a cada embat del destí. 

Després, podem, igualment, anar de vacances; podem gaudir amb delir del cap de setmana; però aquests espai no seran petits permisos carceraris enmig d'una condemna perpètua, sinó la continuació d'una vida lliurada al goig i a la passió. La felicitat no és un viatge al carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla del nostre poble. Tenim l'oportunitat d'existir, i això és inèdit i sorprenent; aprofitem-ho mentre duri, i quan arribi el final, malgrat les marrades inoportunes i els errors, podrem dir que tot ha estat molt i molt bé.

 

El gran misteri de l'existència només pot estimar-nos

Sento, ara, i en cada instant, la felicitat de tots els moments viscuts amb felicitat a la vida. Quan era petit, només em sentia feliç en determinats períodes de temps; un cop passaven els esdeveniments que em feien feliç, entrava en una mena d'estat d'espera un xic angoixada; m'omplia la incertesa, els dubtes, els interrogants sobre la vida i els seus misteris. Em faltava alguna realitat que desconeixia. Tenia, llavors, moments intensíssims de felicitat, que coincidien amb les estades a la natura, especialment a Sant Llorenç del Munt; però un cop passaven aquests moments, passava a enyorar-los i la meva vida era moderadament tensa; com la vida que veig als ulls de molts infants. Penso, potser, que l'evolució de la vida consisteix a adonar-se que l'existència és un privilegi, i que no hi ha moments bons, als quals hàgim de desitjar, ni moments dolents, que hàgim de témer o evitar, sinó que cada moment, sigui millor o pitjor, ofereix infinites possibilitats de benestar, sota les boires o sota el sol.

Ara que sóc gran, gaudeixo, a cada moment, inclòs l'actual, de cada moment de felicitat que he viscut a la vida, com si en viure-los, s'haguessin quedat en mi. 

Em preocupa ser feliç perquè no ho mereixo. El normal és que siguin feliços els sants, les persones d'aura blanca, els bons, els que fan les coses bé, no pas els que són com jo, que en fan una de bona i una altra d'esguerrada... No mereixo sentir-me tan bé. Fins i tot enmig de les desgràcies atzaroses de l'existència, em sento immensament feliç. Quan l'angoixa per un diagnòstic em domina, sóc feliç. Quan pateixo pel dolor d'algú que estimo, malgrat el patiment, sóc feliç. Quan m'adono dels meus errors, de les meves foscors, i les detesto, malgrat l'abatiment per l'evidència del mal provocat, sóc feliç.

A cops intento recordar quan, les coses, van començar a ser així per a mi, i em costa escriure una data. Recordo períodes de la vida en què no he estat feliç, però no aconsegueixo determinar quan va començar aquest estat de felicitat constant. Fins i tot lluny, en el temps i en l'espai, de les experiències que m'han fet feliç, les sento i em sento igual que quan les vaig viure. 

El naixement dels fills? Crec que sí. Crec que des del 2002, moment en què va néixer el meu primer fill, sóc feliç en tot moment; fins i tot en els moments de dolor profund. És com si el naixement d'una vida, i d'una vida que surt de mi, em revelés que tot plegat va rotundament cap al bé, diguin el que diguin els integristes de qualsevol color. És com si la vulnerabilitat humana i el seu infinit valor, evidenciat en el petit ésser que neix sense decidir-ho, em fessin conscient de la responsabilitat que té déu vers nosaltres, del compromís no abandonar-nos en el no res, ni en cap infern. No existeixen els diables humans, som fills de la informació genètica i de l'entorn i el gran misteri de l'existència només pot estimar-nos.

A part del naixement dels fills, destaco els dies viscuts a la Waikiki, en nuesa, amb l'aigua pels turmells, i el sol deslligant granellons; només el so del mar, la llum de Tarraco, la cala salvatge amb els pins, la gent que estimo més al meu costat... Aquesta felicitat la tinc sempre a dins, fins i tot a l'hivern, fins i tot quan tot plegat, al meu voltant, sembla conxorxar-se per destruir-me. La meva felicitat en aquests instants és tan gran com la dels millors instants de la meva existència.

L'afany de perfeccionisme ens fa incompetents. Qui no perd el temps, acaba perdent la vida.

Cal perdre una mica el temps cada dia, mirant un paisatge, contemplant la gent, sense fer res en concret. Qui no perd el temps, acaba perdent la vida.

.

.

Casualment, dimecres passat, vaig publicar un post sobre els errors de gestió de moltes empreses i institucions, al qual vaig posar per títol “Cinc pinzellades de qualsevol feina a qualsevol racó del món”. I avui, a La Contra de la Vanguardia, trobo les paraules d'algú que va en la mateixa línia, i que subscric en la seva totalitat. Es tracta de Gabriel Ginebra, que ha estat professor a diverses universitats de prestigi, i que actualment treballa impartint “Habilitats directives” a la Universitat Rovira i Virgili.

Als que us sentiu ofegats pels detalls secundaris magnificats de la gestió de la feina, i pels excessius registres de la gestió, us recomano que llegiu l'entrevista amb atenció. Du per títol: "L'afany de perfeccionisme ens fa incompetents". Us anirà bé.

 L'excés de gestió ens porta a descarrilar, perjudica la feina i ens fa incompetents.

La filosofia de l'excel·lència fa que les empreses busquin professionals absolutament preparats que després deceben.

Cal reduir els objectius, no exigir més del que es pot donar.

Les empreses que tenen “Departament de gestió de la complexitat” estan més pendents del procés que del resultat.

Si sobre un assumpte es convoquen diverses reunions, aquestes acabaran sent més importants fins i tot que el mateix contingut de les reunions. Conec molts comitès de qualitat en què es parla de tot excepte de qualitat.

Hi ha autèntics especialistes a dir què s'hauria de fer o què s'hauria d'haver fet, que bloquegen qualsevol activitat perquè han de consultar-ho tot o demanar a algú que ho revisi.

L'excel·lència condueix a la incompetència i és perillosa.

La mirada distorsionada dels dominadors o el menyspreu a les cultures i els pobles diferents al propi.

Els dominadors, normalment,  veuen egoisme a on només hi ha anhel de llibertat; veuen irresponsabilitat a on només hi ha l'exercici de la responsabilitat històrica d'alliberar-se, i sobretot d'alliberar el futur dels fills i protegir la seva identitat, tantes vegades negada, ridiculitzada i menyspreada. 

Com va dir Thoma Jefferson: “Defenem aquesta veritat, evident per si mateixa, que tots els éssers humans han estat creats iguals, que han estat dotats pel creador de certs drets inalienables, entre ells, la vida, la llibertat, i la recerca de la felicitat.” El mateix passa amb els pobles i amb les cultures, la natura estableix per a cada poble el desig profund d'alliberament, la voluntat de supervivència de la seva identitat cultural i política, l'aplicació dels recursos que sua i que treballa, primer per a les necessitats bàsiques del seu poble, i després, i per voluntat dels ciutadans, si cal, per ajudar d'altres pobles.

Els dominadors no comprenen la necessitat de decidir dels pobles, i si cal els neguen com a pobles per a no haver de reconèixer la seva llibertat.

L'Aznar, el senyor de les xapes, ja va mostrar un tic suportat en arrels potser inconscients quan va esborrar, de les matrícules dels cotxes, la lletra de la província; fou, potser, un petit indici de la fúria uniformadora dels xovinistes culturals, dels ignorants voluntaris, dels sords emocionals, que no accepten el triomf de cap riquesa cultural que no sigui la de la Castilla eterna dels tirans.

Els dominadors anomenen mare a la tirania. I les seves urpes, amb guants blancs de senyor noucentista, subjecten fort el poble que vol marxar, mentre li diuen, amb veu falsament digna: constitució, constitució, constitució...

Els tocats i posats de les etiquetes, només accepten les que els van ensenyar els seus pares monolingües, monoculturals, monovisionaris. I veuen, pertot, etiquetes d'antigues glòries, de falses i exagerades pàtries, amb urpes afuades dins guants de senyor noucentista. I confonen l'etiqueta amb la realitat, i tot el que no du etiqueta, la seva etiqueta, mereix una riallada sarcàstica i la repressió. El que no du la seva etiqueta no és nació, no és pàtria, no és ni tan sols llengua... és ben bé allò que deia el gran Antonio Machado:

(...)Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.

¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada

recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?

Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;

cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.

¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra

de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra (...)

Desprecia cuanto ignora; i el que és pitjor, ignora perquè vol, ignora perquè nega l'existència i el valor de res que no sigui Castilla; ha enganyat el món dient que Espanya només es Castilla, i ara haurà d'assumir que serà així, que ben aviat Espanya serà Castilla i poc més.

Els dominadors, en sentir llengües, per a ells, estranyes... i sobretot en sentir-les sortir del cor dels fills nascuts als seus dominis, se senten humiliats perquè s'adonen que res no és uniforme, i que les etiquetes que els van ensenyar els seus pares són falses i sempre ho han estat.

Avui acabo i us poso la declaració de la independència de Thomas Jefferson:

Quan durant el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han connectat amb altres, i assumir, entre els poders de la Terra, l'estat particular i igual, al qual les lleis de la naturalesa i de Déu li donen dret... el respecte a les opinions del gènere humà reclama que es declarin les causes que els empenyen a la separació.
Defensem aquestes veritats, evidents per si mateixes: que tots els homes han estat creats iguals, i que han estan dotats per part del Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Que, per assegurar aquests drets, els governs s'han establert entre els homes, i que els seus justos poders es deriven del consentiment dels governats. I que cada vegada que una determinada forma de govern es torni destructiva i ataqui aquestes veritats, és privilegi dels pobles canviar o abolir-la, i instituir així un nou govern que s'assenti en aquests principis i que organitzi els seus poders per assolir-los. La prudència, en efecte, ha de dictar que els governs sòlidament establerts no han de ser canviats per causes fútils o passatgeres. I, encara que és cert que l'experiència ha demostrat que el gènere humà està més disposat a patir mals, mentre siguin suportables, que no pas recobrar l'equilibri abolint les formes a les quals està acostumat, és encara més cert que un gran cúmul d'abusos i usurpacions persegueixen de manera invariable un mateix objectiu, i revelen el designi de reduir-lo sota el despotisme més absolut. És, per tant, el seu dret i el seu deure derrocar aquest govern i proveir nous guardians per a la seva seguretat futura. Tal ha estat el sofriment pacient d'aquestes colònies, i tal és ara la necessitat que ens constreny d'alterar l'anterior sistema de govern. La història de l'actual rei de la Gran Bretanya és una història de repetides injúries i usurpacions, tenint totes, com a objectiu directe, l'establiment de la tirania absoluta sobre aquestes terres. 

.

.

Cinc pinzellades de qualsevol feina a qualsevol racó del món. Plepes. Pressa. Imatge. Palla. Excés de confiança.

Deixeu que faci cinc pinzellades ( o que descrigui cinc errors) sobre el dia a dia de qualsevol feina a qualsevol racó del món.

Pinzellada 1 (o error 1). 

Obsessionar-se amb la bona imatge.

La bona imatge d'una institució o d'una persona ha de ser l'efecte secundari de fer les coses bé; mai no s'ha de buscar com a objectiu directe. Entre d'altres raons, perquè no hem de treballar per a la imatge, sinó pels beneficis que la correcta realització de la nostra feina produeix damunt de les persones. Si les coses es fan bé, la bona imatge apareixerà sense buscar-la. Cercar com a objectiu prioritari i directe la bona imatge de vegades pot ser contraproduent, perquè en més d'una ocasió aquest objectiu passarà per davant de l'objectiu fonamental que ha de ser el de fer les coses bé, que al capdavall és el que compta.

Pinzellada 2. (o error 2) 

Treballar de pressa.

Per fer les coses bé, cal fer-les amb tranquil·litat; la pressa és una condició destructiva. Si ens veiem forçats a treballar de pressa, la causa, l'error, rau a l'excés de feina. En aquestes condicions, cal reorganitzar els factors per a poder reduir l'excés de feina i poder treballar bé. Si no podem evitar l'excés de feina, no podem treballar bé. Llavors cal decidir entre dues opcions: deixar feines per fer a canvi de fer bé les que emprenem; o fer-les totes i fer-les de manera mediocre, cada situació mereixerà una resposta que no sempre ha de ser la mateixa.

Pinzellada 3. (O error 3)

Organitzar les tasques com si els Homo sapiens no falléssim.

Quan hom planifica una feina en la qual necessita comptar amb l'eficiència d'altres Homo sapiens, ha d'organitzar i preparar la situació comptant en els errors, les dificultats i la incomprensió d'aquests altres Homo sapiens. Dit d'una altra manera, si organitzem la feina comptant que els nostres col·laboradors treballaran de manera correcta, estem fent una mala organització. Cal organitzar la feina tenint clares les estratègies que seguirem quan els altres fallin, i han de ser estratègies clares, fàcils, simples...

Pinzellada 4. (O error 4)

Parlar del que no toca a les reunions i enfilar-nos a les branques del no res.

Quan ens reunim per parlar de X, hem de parlar de X, i hem d'anar al gra. Si ho fem així, la reunió és ràpida, àgil, eficient, i fins i tot agradable. Si la persona que ha de parlar de X, parla de X, i de Y, i de Z... la reunió s'eternitza i no s'arriba a cap acord. I sovint un no recorda per què nassos havíem de parlar de X.

Pinzellada 5. (O error 5)

Els plepes.

Cal fugir dels plepes. És trist, i no vull ser insensible; però hi ha gent que et veu treballant, feliç i concentrat, i es posa a xerrar amb tu sense més ni més; i quan comença a parlar amb tu, aixeca el peu del fre i s'enfila per les branques, explicant-te coses que no tenen a veure amb la feina, i que només li interessen a ell. Per exemple, t'explica coses de A, de la mare de A, de l'àvia de A, del temps de quan A jugava amb B al jardí de casa seva... després, ja que B ha sortit a la conversa, et parla de B, de la mare de B, de l'àvia de B... i tu, que estaves treballant tan tranquil, t'escapes del despatx amb l'excusa que has d'anar a buscar uns papers, i el plepa diu que t'acompanya, i continua parlant de B, de quan B jugava amb C, i ja que surt C a la conversa, t'explica coses de la mare de C... I tu vols plorar, i el vols enviar a la merda, però saps que no ho pots fer, perquè el plepa no sap que ho és. Però tu has de treballar, tens ganes de treballar i no pots. Llavors el plepa et diu que no té temps de fer les coses, que se sent superat, i ho entens perfectament; perquè xerra tant i tant, que poc temps li ha de quedar per a res més.

Un altre dia continuaré; vaig a fer un cafè.

Carta al Rei

¿No li agradaria, majestat, ser el Rei d'una Espanya en la qual tots els seus pobles hagin decidit, lliurement i en referèndum, que en volen formar part? Ara se li obre una oportunitat.

No tingui por de la llibertat. Un avantpassat seu, Felip V, va fer molt de mal a Catalunya; la va esclafar i va intentar esborrar-la del mapa. El cap de Villarroel, un dels nostres generals, va estar penjat dins d'una gàbia, a les portes de la ciutat, durant mesos, fins que per llei natural va deixar de fer pudor. Molta gent de Barcelona va ser assassinada i passada a ganivet, les dones abusades, la tortura i la mort es van estendre per la ciutat quan les tropes de Felip de Borbó van conquerir-la. I des de Castella es va intentar que Catalunya, com a país, fos esborrat i aniquilat. 
S'obre davant seu, Majestat, l'oportunitat de reparar aquella injustícia, aquell acte contra la humanitat. Un Borbó ens va intentar destruir... ¿no fóra just que un altre Borbó ens ajudés a “ser”? No demano pas que vostè estigui a favor de la independència, sinó que estigui a favor que el poble de Catalunya, i que qualsevol dels pobles que formen l'estat espanyol, pugui decidir si forma part d'Espanya. Les grans conquestes exigeixen sempre un risc, però el resultat, sigui quin sigui, serà un triomf de la llibertat i un triomf de les persones que creuen en la democràcia. ¿Vol ser el Rei d'un país de pobles lliures? ¿Què prioritza, majestat... la llibertat de la seva gent o la unitat imposada? 
Sovint ha dit vostè que qualsevol idea política pot assolir-se a través de mitjans i procediments democràtics... ¿Continua pensant el mateix? ¿O hem de pensar que no tot és possible amb la democràcia i que tenien raó els qui deien que calia violència i terrorisme per aconseguir fites polítiques? Vostè i jo sabem la resposta: l'ètica de les persones i dels pobles ens diu que qualsevol idea pot defensar-se i assolir-se amb la democràcia i que només cal que el poble la desitgi majoritàriament i que es posi a treballar pacíficament per aconseguir-la, acceptant la decisió de la majoria. 
¿Què prioritza, majestat, la lliure decisió de cadascun dels seus pobles de pertànyer a Espanya, o la unitat imposada i la ratificació del fet que no totes les idees es poden defensar amb les eines de la pau? ¿Ens en podem anar, si ho volem? ¿Li importaria permetre'ns de decidir que ens volem quedar? 
Hem de poder decidir que volem viure junts, si no podem, Espanya és mentida.

Nuesa, virginitat del paisatge i natura a un racó d'Andalusia. (per a més concreció geogràfica, preguntar-m'ho per mail)

Continuïtat entre el bosc i la sorra. Llunyania de vies asfaltades. Nuesa lliure barrejada amb llibertat d'indumentària. Reflex de sol al taboll i al blau. Quan l'estiu mor, l'hivern vesteix de gala el paisatge; el mar s'enfosqueix i es guarneix amb mocadors de color de satàlia. 

La platja té més de doscents metres de llargada i a les deu del matí viu immersa en una solitud lluminosa.

A la una, ja s'ha omplert. Gent vestida, gent nua... per a tots els gustos. La llibertad és caòtica, la uniformitat sempre és conseqüència de la imposició.

Per fugir del paradis cal caminar cinc o sis quilòmetres per munyanyes de gran bellesa mineral.

Fa una certa por emprendre el llarg camí que dur a la civilització quan passem a frec d'animals tan poderosos que ens tenen por.

Al lluny, una gran duna de sorra que emergeix de la mar i  que s'enfila muntanya amunt, trepitjant i colgant el bosc.