La nena

.

Fa un parell d'anys, si mal no recordo, una relataire de la meva edat, que ara és morta, i que portava el nick de Lilith, ens va proposar a la resta de relataires del web de relatsencatala.cat d'escriure relats que portessin de rerefons la idea de la dona: la dona treballadora, la dona alliberada, la dona...

Vaig escriure, especialment per aquesta proposta, el relat "La nena", que té l'esperit d'aquest blog "Nuesa Literària", que llavors encara no existia. La nuesa com a actitud alliberadora front tantes cadenes invisibles i voluntàries a les quals el cantó fosc de l'existència pretén lligar-nos.

Aprofitant que fa ben poc va ser el dia de la dona treballadora, i recordant la Lilith i els seus anhels reivindicatius; penjo aquest relat, que m'estimo molt, perquè és molt i molt autobiogràfic.

La nena

Travessen el jardí pel caminet de lloses grana, dessota les branques obagoses dels cedres. El vent és càlid: botorn de mar que flaira a sal i que li evoca records d’una infantesa que se li escapa.

-Camina dreta! Que sembles un xicotot!

I s’estira, fastiguejada, aclaparada, envestigada... dins del vestit rosa pujat que la seva mare li ha fet posar tant sí com no.

-I ara comporta’t com cal. És el teu primer te. Coneixeràs les senyores. D’ara endavant cada setmana vindrem a fer societat.

-I la platja?

-Què vols dir?

-Quan hi aniré, a la platja, amb els meus amics?

-Nena... que ja tens dotze anys. Els nens amb els nens, i les nenes amb les nenes. I tu ja no ets una criatura, formes part d’una societat. ¿Saps el privilegi que representa poder venir aquí, a Miramar, i xerrar amb les esposes dels ministres, dels governadors militars, dels diputats a corts... Em sembla que encara no n’ets conscient!

I la nena abaixa el cap. Enrogeix. Després el torna aixecar i fita el cel blau i esbandit de Donostia. Es mira una gavina. L’enveja. Es pregunta per què un ocell ho té més fàcil que ella per anar on vulgui.

El te es desenvolupa amb una lentitud feixuga. Les dones parlen de moda, de curses de braus, de confiteries i pastissos. Riuen com lloques, enrojolant-se i estrafent la veu.

-Ai... si ens sentissin els nostres marits!

La nena ulla per la finestra.

-I a tu, maca, què t’agradaria estudiar?

-Vull ser astronauta.-Astronauta? –la comtessa de Lesaka trenca a riure -. Quins acudits!

-No li facin cas; està en aquella edat tan difícil. –diu la seva mare, amb to de desesperació continguda.

-Tots l’hem passada aquesta edat... –fa la “Begoña”, que porta el cabell crepat i té una boutique de moda a Gros -. La meva filla volia ser enginyera. Us imagineu? Enginyera! Sort que el meu marit li va treure del cap. Després va fer "Disseny i moda". I escolta! Va treure unes notes!

-I ara a què es dedica? –demana la dona del diputat de Guipúscoa.

-Ha fet molta sort. Va conèixer l’ambaixador de Suècia, un xicot molt formal i increïblement jove pel càrrec que té, i s’hi va casar. I de moment, i que duri molts anys, és a casa.

-A casa? –pregunta la nena.

-Sí. Ha fet molta sort. –insisteix la dona -. A casa, hi té un servei exquisit, una de les millors col•leccions de quadres, i un estable amb cavalls. I a més a més, està esperant una criatura.

-Oh! –exclamen totes alhora, amb aquella dolçor que emanen les dones de bé quan s’emocionen de debò (o de mentida).

-I el pare de la criatura, l’ambaixador, està resant perquè sigui nen –afegeix.

-Ai... els homes ja ho tenen això... volen nens! –fa la marquesa de Laredo.

-I no treballa? –demana la nena.

La seva mare li clava una mirada encesa, com fent-li entendre que no pot parlar quan li vingui de gust, perquè és una nena i perquè tot just l'acaben de conèixer.

-Treballar? Qui, reina? L’ambaixador?

-No, la seva filla.

-No, bonica. Ha fet molta sort -torna a insistir -, i no li cal...

La nena comença a sentir que li pica la pell de tot el cos. Demana per anar al lavabo. Quan se sent lluny de tot aquell guirigall de cloques perfumades, surt al jardí i comença a córrer cap a la tanca negra de fosa pintada. Li costa d’avançar amb aquella mena de mirinyac que no li deixa donar passes llargues. Enyora les gambades pels turons d’Orereta de fa només uns mesos, quan encara no la consideraven res més que un marrec i ella mirava la lluna i somniava que un dia hi faria cap.

D'una revolada, es lleva el vestit, i queda amb les calces i la samarreta. Grimpa per la reixa. Cau damunt l’herba gemada de fora el palau. A cent metres, hi veu la sorra de la platja d’Ondarreta. S’hi llança com un projectil. Pensa en les senyores, en la sentor del maquillatge dels seus rostres, en les mentides trenades en nom de l’educació i del protocol, en la filla del diputat, esposa de l’ambaixador, senyora que no treballa i que té servei, donzella que ha fet molta sort i que espera un criatura... Es treu les calces i la samarreta i resta nua; vestida només amb una pell blanca com la neu, amb el cabell deixat anar, llis i negre com l’atzabeja. Es capbussa a les onades; i jura, i rejura, que morirà abans que la converteixin en un esperpent.

.P.D. La imatge és una estàtua que hi ha a la plaça de Gosol. La podeu fer servir al vostre gust sempre que sigui a fi de bé.

L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.

Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.

La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.

.

..

El mar no és blau

.

Són a la platja.
Tots els nens desfilen uniformats; els més forçuts fan tentines mentre porten el baiard amb el professor al damunt, assegut en un tron.
En Vicenç va l’últim, ja hi està acostumat; la malaltia ditxosa que tothom diu que té i que ell no acaba d’entendre... més aviat li semblen babaus els seus companys que no l’entenen.
Des de ben amunt, l’home comença el monòleg; els alumnes prenen anotacions.
Ben bé, ben bé... en Vicens no sap què diu el seu mestre; el noi, si fa no fa, escolta el mateix que ha percebut durant tot el curs:
-Ho sentiu...? A la vida, les coses han de ser clares i la xocolata espessa! Queda entès? Als nens els agraden les nenes, a les nenes els nens. Les dones són sensibles, els homes forts. Els passeigs marítims són bonics. Benidorm sí que val la pena, i no els quatre rocs del Cap de Creus. Els bons passegen pel carrer, els dolents són a la presó. El raïm, per cap d’any, ens el mengem escoltant les campanades de “La Puerta del sol”, tal com ha de ser. Els salvatges van despullats, la gent de seny vestida. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens vénen a robar la feina, i són tots uns delinqüents. El meu cotxe és el més net del món. Els arbres són verds. El mar és blau.
L’home els escruta. Observa les anotacions ràpides i precises dels més llestos. S’admira de com absorbeixen les veritats de la vida.
Commogut per la laboriositat dels nens, i com si de la concessió d’un monarca generós es tractés, els permet de banyar-se a la cala, advertint-los efusivament que vigilin amb les meduses, que n'hi ha moltes i piquen. Tots els nens, amb el banyador oficial de l’escola, que gairebé els arriba al genoll, es llencen a l’aigua, gaudint del seu merescut premi després de tantes veritats apreses.
Sobtadament, el mestre descobreix en Vicenç assegut en un racó, amb el bolígraf encara a les mans.
-Jove! Què escriu? –li diu. I d’una revolada li agafa la llibreta i tracta de desxifrar-li els mots:
“Hi ha nens a qui graden els nens i nenes a qui agraden les nenes; hi ha homes que ploren quan contemplen una posta de sol o els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota del sol. Els passeigs marítims representen la mort de la regeneració biològica de les platges. Benidorm és una mostra de la destrucció de la tradició marinera d’un poble mediterrani. El Cap de Creus és allò que era Catalunya quan encara no l'havien encimentada de cap a peus. Al carrer n’hi ha molts de dolents que tenen prou diners per no anar a la presó, i a la presó molts de bons que van haver de fer-se dolents perquè tenien gana. El raïm del Cap d’any fou una estratègia econòmica del segle XX. Els petrolers que destrueixen la selva van molt ben vestits; els Huaorani, que estan desapareixent masacrats pels petrolers, van despullats. El meu professor fuma, i quan beu massa vi em diu coses que no m’agraden. Espanya, no fa gaire, va espoliar les terres de la gent que avui fuig de la misèria cercant un futur. El meu professor llença els papers del seu cotxe al carrer. El mar no és blau; és bigarrat, de molts colors. Verd turquesa ben a prop de les roques; atzurat, quan el fons de sorra és blanc; i si navegues endins, cap a la ratlla on s’ajunten el cel i la terra... les aigües es fan lívides, moradenques, del color del lapislàtzuli. El mar és gris quan el cel s’encapota; i es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent. I tots aquests colors titil·len, no són pas quiets... són guspireigs que ningú no pot retenir”
El professor estripa el paper i amb un renec ordena a en Vicenç que es banyi. El nen, davant l’estupor de l’adult, es despulla completament i se'n va cap a l’aigua.
-Qui em manaria acceptar com a alumne un autista! –fa el professor corrent darrere el pobre Vicenç, que no sap el que es fa ni el que es diu.

.

Les veus del Pàmano

.

"Les veus del Pàmano" és la prova de com una bona novel·la triomfa malgrat les dificultats que pugui patir als seus inicis. És una obra que té la particularitat de no avorrir, d'absorvir al lector, d'endinsar-lo completament dins del món que descriu, de jugar en dos temps, de caminar del passat al futur i a l'inrevés exigint al lector la capacitat de viatjar en el temps, de comprendre els matisos de les paraules i de les construccions. Els personatges van cap allà on han d'anar, cap allà on la seva natura els guia, al marge de la voluntat de l'autor, que s'ha de limitar a descriure el que les seves criatures viuen perquè el fat i la seva pròpia essència els ho mana així.
Recordo quan van donar com a guanyadora a aquesta novel·la al Premi Pin i Soler de Tarragona. Després la van desqualificar per un legalisme injust. Jo hi participava amb una obra infinitament més modesta que la d'en Jaume Cabré. En aquell moment no comprenia l'abast de “Les veus del Pàmano” i haig de dir que els dos o tres dies en què el jurat va haver de decidir si declarava el premi desert o nomenava un altre guanyador les meves esperances de victòria es van revifar. Ara, des del futur, agraeixo que declaressin el premi desert, i encara lamento més que no proclamessin guanyadora a “Les veus del Pàmano”. Estic convençut que cap de les novel·les que competien amb “Les veus del Pàmano” no li arribaven ni a la sola de la sabata; el temps ho ha confirmat. I avui m'he convertit en un entusiasta de “Les veus del Pamano”. Crec que és el llibre que més he recomenat; i gairebé tothom qui l'ha llegit per recomanació meva també s'hi ha entusiasmat.
En aquests moments “Les veus del Pamano” ha venut 250000 exemplars de la seva traducció alemanya, aconseguint en aquest país, pujar fins a la desena posició dels més venuts.
En fi, només us puc recomenar que el llegiu, ho passareu molt bé, i si sou aficionats a escriure, aprendreu nous recursos i s'enriquirà la vostra expressió.

.

Chillida-Leku

.

.

.Vam tenir sort aquell hivern del 2006 d'arribar al Chillida-Leku just després d'una nevada. Les imatges austeres del metall, en contrast amb la serenor i el silenci de la neu ajudaren força a sentir la seva obra.

http://www.eduardo-chillida.com/

Un petit i rudimentari video de la lluna fa una estona.

Heus aquí les meves primeres imatges en video de la lluna; després de vint-i-cinc anys de tenir telescopi, ja tocava. És la lluna fa una estona, que està començant a créixer. Heu de tenir en compte que estan preses amb càmera digital, sense adaptador (una càmera que em va costar 60 euros), i amb un telescopi reflector de Newton. És per això (per la meva precària infraestructura) que fa l'efecte de lot que va il·luminant els craters.

Una mica més amunt de la lluna, apareixia la fase d'un planeta que per la pinta que feia, i pel fet de no tenir satel·lits, crec que era Venus. Mai no l'havia vist tan a prop; es veia ben bé com una petita lluna nítida. Venus no surt al video; ho he provat però no m'ha quedat bé.

La lluna té un no sé què de punt de partida, d'inici d'un viatge vers una negror infinita on un munt de consciències ens esperen. Segurament l'univers evoluciona multidireccionalment, però sens dubte una d'aquestes direccions és la comunicació de les consciències supervivents en un moment llunyà del futur. Només les supervivents arribaran a la tecnologia necessària per a comunicar-se. Bé, no us enredo més, mireu el vídeo, que dura poc, i és de molt mala qualitat, com tot el que comença. D'aquesta manera faig la meva primera contribució a l'any de l'astronomia, que també és l'any Darwin.

.

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.

"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."

.