La nena

.

Fa un parell d'anys, si mal no recordo, una relataire de la meva edat, que ara és morta, i que portava el nick de Lilith, ens va proposar a la resta de relataires del web de relatsencatala.cat d'escriure relats que portessin de rerefons la idea de la dona: la dona treballadora, la dona alliberada, la dona...

Vaig escriure, especialment per aquesta proposta, el relat "La nena", que té l'esperit d'aquest blog "Nuesa Literària", que llavors encara no existia. La nuesa com a actitud alliberadora front tantes cadenes invisibles i voluntàries a les quals el cantó fosc de l'existència pretén lligar-nos.

Aprofitant que fa ben poc va ser el dia de la dona treballadora, i recordant la Lilith i els seus anhels reivindicatius; penjo aquest relat, que m'estimo molt, perquè és molt i molt autobiogràfic.

La nena

Travessen el jardí pel caminet de lloses grana, dessota les branques obagoses dels cedres. El vent és càlid: botorn de mar que flaira a sal i que li evoca records d’una infantesa que se li escapa.

-Camina dreta! Que sembles un xicotot!

I s’estira, fastiguejada, aclaparada, envestigada... dins del vestit rosa pujat que la seva mare li ha fet posar tant sí com no.

-I ara comporta’t com cal. És el teu primer te. Coneixeràs les senyores. D’ara endavant cada setmana vindrem a fer societat.

-I la platja?

-Què vols dir?

-Quan hi aniré, a la platja, amb els meus amics?

-Nena... que ja tens dotze anys. Els nens amb els nens, i les nenes amb les nenes. I tu ja no ets una criatura, formes part d’una societat. ¿Saps el privilegi que representa poder venir aquí, a Miramar, i xerrar amb les esposes dels ministres, dels governadors militars, dels diputats a corts... Em sembla que encara no n’ets conscient!

I la nena abaixa el cap. Enrogeix. Després el torna aixecar i fita el cel blau i esbandit de Donostia. Es mira una gavina. L’enveja. Es pregunta per què un ocell ho té més fàcil que ella per anar on vulgui.

El te es desenvolupa amb una lentitud feixuga. Les dones parlen de moda, de curses de braus, de confiteries i pastissos. Riuen com lloques, enrojolant-se i estrafent la veu.

-Ai... si ens sentissin els nostres marits!

La nena ulla per la finestra.

-I a tu, maca, què t’agradaria estudiar?

-Vull ser astronauta.-Astronauta? –la comtessa de Lesaka trenca a riure -. Quins acudits!

-No li facin cas; està en aquella edat tan difícil. –diu la seva mare, amb to de desesperació continguda.

-Tots l’hem passada aquesta edat... –fa la “Begoña”, que porta el cabell crepat i té una boutique de moda a Gros -. La meva filla volia ser enginyera. Us imagineu? Enginyera! Sort que el meu marit li va treure del cap. Després va fer "Disseny i moda". I escolta! Va treure unes notes!

-I ara a què es dedica? –demana la dona del diputat de Guipúscoa.

-Ha fet molta sort. Va conèixer l’ambaixador de Suècia, un xicot molt formal i increïblement jove pel càrrec que té, i s’hi va casar. I de moment, i que duri molts anys, és a casa.

-A casa? –pregunta la nena.

-Sí. Ha fet molta sort. –insisteix la dona -. A casa, hi té un servei exquisit, una de les millors col•leccions de quadres, i un estable amb cavalls. I a més a més, està esperant una criatura.

-Oh! –exclamen totes alhora, amb aquella dolçor que emanen les dones de bé quan s’emocionen de debò (o de mentida).

-I el pare de la criatura, l’ambaixador, està resant perquè sigui nen –afegeix.

-Ai... els homes ja ho tenen això... volen nens! –fa la marquesa de Laredo.

-I no treballa? –demana la nena.

La seva mare li clava una mirada encesa, com fent-li entendre que no pot parlar quan li vingui de gust, perquè és una nena i perquè tot just l'acaben de conèixer.

-Treballar? Qui, reina? L’ambaixador?

-No, la seva filla.

-No, bonica. Ha fet molta sort -torna a insistir -, i no li cal...

La nena comença a sentir que li pica la pell de tot el cos. Demana per anar al lavabo. Quan se sent lluny de tot aquell guirigall de cloques perfumades, surt al jardí i comença a córrer cap a la tanca negra de fosa pintada. Li costa d’avançar amb aquella mena de mirinyac que no li deixa donar passes llargues. Enyora les gambades pels turons d’Orereta de fa només uns mesos, quan encara no la consideraven res més que un marrec i ella mirava la lluna i somniava que un dia hi faria cap.

D'una revolada, es lleva el vestit, i queda amb les calces i la samarreta. Grimpa per la reixa. Cau damunt l’herba gemada de fora el palau. A cent metres, hi veu la sorra de la platja d’Ondarreta. S’hi llança com un projectil. Pensa en les senyores, en la sentor del maquillatge dels seus rostres, en les mentides trenades en nom de l’educació i del protocol, en la filla del diputat, esposa de l’ambaixador, senyora que no treballa i que té servei, donzella que ha fet molta sort i que espera un criatura... Es treu les calces i la samarreta i resta nua; vestida només amb una pell blanca com la neu, amb el cabell deixat anar, llis i negre com l’atzabeja. Es capbussa a les onades; i jura, i rejura, que morirà abans que la converteixin en un esperpent.

.P.D. La imatge és una estàtua que hi ha a la plaça de Gosol. La podeu fer servir al vostre gust sempre que sigui a fi de bé.