Virginia Wolf a la meva universitat literària.

.

A l'any 2003, em veia obligat a fer llargs viatges en tren per anar a treballar i tornar a casa cada dia. Els vagons de la renfe foren la meva universitat literària. Agafava els llibres, els feia una autòpsia, bevia imatges, mots, recursos; m'enamorava dels autors, aprenia a escriure. Foren molts anys d'universitat; encara n'aprenc, i per molts anys.

Traient la pols a velles llibretes, he trobat aquestes frases extretes de la novel·la de Virgínia Wolf "Les hores". Recordo que em van captivar las imatges d'aquesta obra; els ambients de bosc, de jardí, la infantesa... Reconec, també, la tasca del traductor.

Us poso algunes de les frases per si us ve de gust llegir-les:

Està penjat d'un ansa de llum, i tremola.
La teranyina té gotes de claror blanca.
Fulles arraïmades a la finestra.
Tiges amb pelets curts i rasposos.
Un broll d'aigua roja.
Les finestres amb estors blancs.
Escata el peix amb un ganivet oscat damunt un tallant de fusta.
Una abella em zumzeja a la orella.
Fulles verdes orbes.
Verd com el teix.
Una gota saunya pel forat.
El llambrec d'un ull s'esmuny per la retxillera.
Cercaré ous dins les romegueres.
Ulls estrets com els d'un gat abans d'envestir.
Fulles mortes, acaramullades als angles.
La llum vacil·la amunt i avall entre les fulles dels faigs.
Flors pàl·lides que atrauen les falenes cap al tard.
Entre les capçades dels arbres.
Les falgueres exhalen una flaira molt forta.

.

.

Senyals del futur (Señales del futuro) (Knowing) del director Alex Proyas, i interpretada per Nicolas Cage

Comença bé.

Aconsegueix de primeres i plenament el meu interès.

Píctòrica i gustosa imatge inicial d'una escola de finals dels cinquanta als Estats Units. Rostres, en aquesta escena, gairebé de còmic, que arroseguen l'espectador endavant, amb referències a un futur misteriós on l'espectador està.

Es planteja tot seguit un apassionant dilema entre el determinisme i la quàntica, que el guionista resol a favor del determinisme. Se succeeixen alguns errors de coherència. Primer sembla que estan al 2009, cinquanta anys després de l'enterrament de la càpsula del futur; després sembla que estan al 2008. El protagonista reconeix un cotxe accidentat com a espai on s'està la seva amiga, quan en realitat mai no havia vist abans el cotxe, ja que la noia l'ha pispat d'una benzinera en un moment de bogeria quan ell no hi era. Em puja la sang a les galtes per la carrincloneria d'un ritual d'unió entre el nen i el seu pare, amb ditets i gesticulacions, que em fan dir per dins “Déu meu, no! Tan bé com començava!”.
La nena i la seva mare són guapíssimes, això sí. Però pertot arreu massa determinisme, això també; que potser resulta un recurs interessant, però per a mi personalment, que sóc quàntic convençut, em fa poc creïble l'argument. Els extraterrestres em resulten absolutament convencionals, dels que sempre surten a totes les pel·lícules: excessivament inhumans, massa religiosos, literalment bíblics. El nou món a on van les criatures és un univers de plastilina amb un roure artificiós i un ambient angèlic que m'embafa i m'ho fa sentir tot com una mica irreal, absurd, carrincló, i profundament injust (encara que això és el de menys, el problema de fons és la carrincloneria). Les criatures, ja salvades, porten vestits immaculadament blancs, com a éssers beatífics que són, en un cel extraterrestre destinat als elegits que amb una mica de sort no provocarà l'aparició (en algun indret del món) dels pirats de sempre, d'aquells que s'acaben suïcidant perquè se senten escollits pels UFO's.
Resumint: un bon argument, malaguanyat per un americanisme excessiu i carrincló, amb efluvis d'evangelisme, sense contingut científic, amb males solucions argumentals i errors de guió. No obstant això, les imatges són boniques i els efectes especials força espectaculars; i per passar l'estona, està força bé.

.

Pluja, final de vacances, Ayerbe, por, victòria...

.

Tornada de vacances. Breus vacances, però les agraeixo.
Meravellosa pluja. M'encanta la pluja. He jugat a futbol sota la pluja. He escrit molt. He dormit considerablement. He aconseguit, també, vèncer una mica més un efecte funest de l'estrès que es concreta en una mena de por inconcreta (em serveix també per confirmar que la felicitat és compatible amb la por malaltissa, tot i que no la puc gaudir tant...)
Sigui com sigui he descobert que la por em fa escriure bé. D'aquí a poc donaré notícies joioses de premis; ara encara no puc, per allò del secret i tal i qual. Però ben aviat ho faré.
Sigui com sigui, també, torno a la feina; que és una font de goig quan s'intenta fer bé. I l'estrès i la por que facin cua, que davant seu hi van moltes altres coses.
Confio, també, tornar al ritme d'activitat habitual d'aquest blog.

Us recomano un poble; no perquè tingui res especial per veure, sinó perquè és un poble dels de sempre. Jo hi paro sovint des que l'altra columna de la meva família va aparèixer a la meva vida a l'altre cantó dels Pirineus. El poble és ben bé al mig; i sempre hi paro a fer un descans. Al 1993 hi parava jo sol. Si fa no fa, des de 1999, hi parem les dues columnes. Des de 2002, hi parem les dues columnes i un fruit. I des de 2007 hi parem dues columnes i dos fruits. El poble es diu Ayerbe. Us el trobareu per la carretera que va de Puente La Reina a Huesca, uns vint quilòmetres abans d'arribar a Huesca si aneu en direcció a Barcelona. Té el caire d'un poble autèntic:

I dins del poble, us recomano el bar “El pozo de Sherea”; hi fan unes tapes casolanes impressionants, i a molt bon preu:

.

El far i la lluna

.

El far i la lluna.
El far anunciant als navegants de la mar que hi ha terra a prop. La lluna avisant els navegants de l'espai que hi ha una vida en aquest espai petit i limitat de l'univers.
El far i la lluna formen una simbiosi que deslliga històries essencials: amors solitaris, retrobaments entre el temps i l'espai, reconquestes de “jos” íntims oblidats pel tràfec dels interessos.
El mar, la lluna, el brum de la mar, el vent, el cel, la nit. Enllà d'angoixes insuperables hi ha una bellesa que se'ns amaga perquè la busquem si mereixem buscar-la; i mereixem buscar-la quan ens decidim a fer-ho.
L'instant és la finalitat de la vida, i sovint el bescanviem per ambicions que mai no arriben, i que si arriben mai no valen tant com l'instant.

.

El cànon de la pau

.

Recordo un vespre de juliol, a l'any mil nou-cents setanta-vuit. Una carretera de corbes als Alps, en algun punt fronterer entre Alemanya i Àustria. Ara i adés, clapes de neu pinzellant talusos clapats d'herba. La llum del dia minvant i el cel encapotat. Un autobús ple de nens d'entre nou i catorze anys avançant vers Salzburg. Tot d'un plegat, els més grans comencen un cànon, i ens l'ensenyen als més petits. I jo, amb nou anys, començo a comprendre que rere el terror del món, enllà dels decorats que ens configuren l'existència, hi ha la llum d'una realitat essencial, en la qual els papers repartits a l'existència perden el seu valor, i el lleó pastura al costat de l'ovella, i el tirà s'abraça amb l'esclau; el mal perd força, es fa fonedís en favor d'una existència essencial, sense malalties, ni venjances, ni justícies àvides de càstigs i tortures, ni comptes pendents, ni rancúnies. La vida ens insinua l'amor; enllà de la vida l'amor se'ns mostra; i les fulles voleiades pel vent, que som tots, encetem el segon capítol de la nostra existència.
Avui, amb quaranta anys, recordo aquell moment amb nitidesa; i després de moltes altres realitats viscudes, més complexes i elaborades, la senzillesa i claredat d'aquell moment em retornen com una veritat més essencial que qualsevol estudi posterior. L'artificiositat humana cau i s'oblida. La veu de l'existència perdura per sempre. La infantesa continua essent la font dels besllums essencials, que no pot mostrar res més que la força de cada instant present.

Aquest és el cànon:

“Escolteu.
S'acosta ja
el temps de saber tots la veritat,
temps en què el lleó no ataqui l'anyell,
de fer rendir les armes a l'amor,
i collir-ne tots les roses.
La pau serà nostre estendard.
No en dubteu pas ja arriba.”

Si el voleu sentir:

Si el gel no flotés...

.

El gel flota. Gràcies aigua! Gràcies gel! Gràcies vapor d'aigua, que plous!

Si el gel no flotés, no hi seríem.

Per què?

La capa de gel que recobreix la terra als indrets on el clima glaça la mar, és alhora un protector contra el fred per a l'aigua empresonada sota d'aquesta capa de gel. És per això que aquesta aigua coberta de gel no es glaça, i és per això que una bonior d'espècies (microorganismes inclosos) poden continuar vivint dessota un sostre blanc i translúcid.

El mateix ha succeit als períodes en què la totalitat de la superfície dels mars de la terra s'ha glaçat.

Concretament al final del període Proterozoic, a la glaciació anomenada Marinoense, fa 635 milions d'anys; la totalitat de la superfície dels mars es va glaçar.

Si el gel no flotés, cada bri de gel que es formés damunt la superfície de la mar, s'aniria enfonsant i amuntegant al fons marí. La capa de gel del fons marí s'aniria fent progressivament més gran, sense que l'aigua del damunt estigués protegida contra el fred, de manera que s'acabarien glaçant no només la totalitat de la superfície més exterior dels mars, sinó totes les seves profunditats, causant la mort de gairebé tots els organismes vius. Dic gairebé tots, perquè no és impossible que sobrevisquessin algunes bactèries, o altres organismes unicelul·lars, “adormits” dins del gel.

Sigui com sigui, nosaltres no som descendents d'aquesta hipotètica vida capaç de viure llargs períodes dins del gel, sinó d'organismes que es movien, que lluitaven per progressar, que vivien en aigua líquida. Per tant, si el gel no flotés, no existiríem. Potser avui no hi hauria ni vida; i si n'hi hagués, potser estaria en una fase molt més atrassada de l'evolució, o tal vegada no hauria passat d'allò que avui anomenem vida microscòpica. Potser si el gel no flotés, l'evolució de la vida a qualsevol indret de l'univers tindria un sostre, un límit.

I per què flota el gel? Perquè la manera com s'ordenen les mol·lècules de l'aigua en el gel, les força a ocupar més espai que quan estan en forma líquida. La mateixa massa, ocupa més espai; amb la qual cosa la densitat del gel és menor que la de l'aigua líquida; i qualsevol element que té una densitat menor a la del aigua, flota.

La fotografia és d'un iceberg que flotava en un safareig públic de gosol el 23 de febrer de 2009; vam fer una expedició per a fotografiar-lo.

.

Casaldàliga

.

Us convido a escoltar les paraules d'en Pere Casaldàliga; sovint silenciades pel poder, sovint desautoritzades pels qui s'obsessionen amb la moral i s'obliden de la injustícia comesa pels diners i els qui els poseeixen. Hi ha un punt, al capdamunt de la piràmide de les creences i de les ideologies, en el qual no importa a quin cantó estem de les idees, sinó quina importància tenen per a nosaltres la dignitat i els drets de tots els éssers humans.
Vivim en un món enfonsat econòmicament pels especuladors, pels financers, pels polítics corruptes, pels qui s'han deixat seduir pel diner i el poder. Ells han enfonsat l'economia. Ells fan impossible el somni de la igualtat per a tothom. Els qui han de clamar contra aquesta injustícia sovint callen i prenen te o cafè dins dels seus palaus episcopals vestits de porpra i amb el títol de prínceps de l'església. ¿Hi pot haver cap títol més patètic i més ridícul que el de príncep, per algú seguidor d'un fuster que va cridar ben fort que a ningú anomeneu guia damunt la Terra, i que qui vulgui ser el primer sigui el servidor de tots?

Si alguna cadena o particular considera que el fet de tenir aquest enllaç de Youtube en aquest humil blog vulnera algun dret, que m'ho digui d'immediat i el retiraré. La meva confusió front les normatives audiovisuals de les propietats em fa demanar ajut en aquest aspecte. Poso la meva bona voluntat al servei de qui conegui les lleis.