El cànon de la pau

.

Recordo un vespre de juliol, a l'any mil nou-cents setanta-vuit. Una carretera de corbes als Alps, en algun punt fronterer entre Alemanya i Àustria. Ara i adés, clapes de neu pinzellant talusos clapats d'herba. La llum del dia minvant i el cel encapotat. Un autobús ple de nens d'entre nou i catorze anys avançant vers Salzburg. Tot d'un plegat, els més grans comencen un cànon, i ens l'ensenyen als més petits. I jo, amb nou anys, començo a comprendre que rere el terror del món, enllà dels decorats que ens configuren l'existència, hi ha la llum d'una realitat essencial, en la qual els papers repartits a l'existència perden el seu valor, i el lleó pastura al costat de l'ovella, i el tirà s'abraça amb l'esclau; el mal perd força, es fa fonedís en favor d'una existència essencial, sense malalties, ni venjances, ni justícies àvides de càstigs i tortures, ni comptes pendents, ni rancúnies. La vida ens insinua l'amor; enllà de la vida l'amor se'ns mostra; i les fulles voleiades pel vent, que som tots, encetem el segon capítol de la nostra existència.
Avui, amb quaranta anys, recordo aquell moment amb nitidesa; i després de moltes altres realitats viscudes, més complexes i elaborades, la senzillesa i claredat d'aquell moment em retornen com una veritat més essencial que qualsevol estudi posterior. L'artificiositat humana cau i s'oblida. La veu de l'existència perdura per sempre. La infantesa continua essent la font dels besllums essencials, que no pot mostrar res més que la força de cada instant present.

Aquest és el cànon:

“Escolteu.
S'acosta ja
el temps de saber tots la veritat,
temps en què el lleó no ataqui l'anyell,
de fer rendir les armes a l'amor,
i collir-ne tots les roses.
La pau serà nostre estendard.
No en dubteu pas ja arriba.”

Si el voleu sentir: