Tendim vers la llum

.

Algú va dir que les branques dels arbres són les arrels del cel. Mirant aquest plàtan d'Oiartzun, ho entenc una mica.

Amb quina força totes les formes vivents tendim vers la llum!

.

La Santa Espina

.

Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...

.

.

.

Primers dies d'abril a Euskadi

.

Malgrat la foscor de l'hivern,
arriba la primavera a Euskal Herria.
El temps passa com si res,
indiferent a les cabòries humanes.
La neu s'ha desfet,
la mar s'esvalota quan li ve de gust, com sempre.
El verd perpetu s'abilla de flors.
La molsa, amarada a les pedres, dibuixa arbres geneaològics de segles i nobleses.
I ben a prop França:
flaires de salabror,
esquitx d'escuma salvatge
i nuesa lliure i innocent.

.

.

"El mal ajeno" d'Oskar Santos, produïda per Alejandro Amenabar.

.

Per passar l'estona, és una bona pel·lícula.

L'argument està prou elaborat com per a sorprendre l'espectador; si més no fins a més enllà de mitja pel·lícula.

Potser el que em decep una mica és el fet que la trama se centri del tot en una fantasia; i això em fa pensar en mi mateix i en molts dels meus relats que s'aboquen o es resolen amb un esdeveniment fantàstic. M'ho hauré de repensar. Potser com a pinzellada final, com a cirereta d'un pastís, el detall irreal hi pot anar bé, pot acompanyar una trama humana real i objectiva al llarg del seu desenvolupament; però fonamentar-ho tot en un poder curatiu que fins ara jo no he vist en ningú em sembla un xic balmat.

La pel·lícula, essent just, té més elements que el fantàstic: el dilema del metge racional i científic, que ha d'escollir entre la sort dels milers de pacients que se li podrien curar i els seus éssers estimats, els problemes en les relacions de parella... Però si haig de ser sincer, no ha anat més enllà d'agradar-me lleugerament, d'ajudar-me a passar l'estona.

Veieu-la, no us la perdeu, i podreu opinar.

.

.

Avui, a les 3 de la tarda, moren a la creu...

.

Moren a la creu les setze mil criatures que moren cada dia per una fam per la qual ningú s'escandalitza.
Moren a la creu els pares i les mares que no poden alimentar els seus fills, que no els poden comprar els medicaments que necessiten, que no els poden portar a l'escola, que no els poden vestir com voldrien, que els veuen créixer sense futur.
Moren a la creu els qui pateixen els abusos sexuals per part d'alguns que s'autoproclamen guies espirituals i pastors d'ovelles perdudes.
Moren a la creu els infants que viuen sols perquè els seus pares treballen.
Moren a la creu els qui neixen amb malalties “naturals” que els encadenen a una cadira de rodes i a una dependència perpètua.
Moren a la creu els pares d'aquestes criatures.
Moren a la creu els qui no poden veure els seus fills perquè la seva parella els ho nega.
Moren a la creu les dones maltractades, amenaçades i humiliades, per algú que un dia els va dir que les estimava.
Moren a la creu els qui veuen morir un fill.
Moren a la creu els qui perden la feina, la casa, i no saben com sobreviuran ells i els qui depenen d'ells.
Moren a la creu els qui estan malalts de consum, els qui són addictes al joc, a qualssevol drogues, a qualsevol hàbit que no se saben controlar i que els ensulseix la vida.
Moren a la creu els qui es pensen que l'estètica ho és tot i, en perdre la bellesa física, se senten morir.
Moren a la creu els qui es moren sense que ningú se n'adoni, els que estan sols i no reben consol, ni són compresos per ningú.
Moren a la creu els qui viuen sempre amb por i no ho poden evitar.
Moren a la creu els qui no són estimats.
Moren a la creu els qui no han après a estimar; o els que en sabien i els han ensenyat a odiar.
Moren a la creu els empresonats, els qui viuen a les presons aixecades per ells mateixos, o els qui estan empresonats per les seves tendències genètiques i pel seu entorn.
Moren a la creu els qui són jutjats i condemnats sense possibilitats de defendre's.
Moren a la creu els que no tenen dret a expressar-se en llibertat, els qui viuen el seu amor com si fossin uns criminals, els qui són menystinguts a causa de la seva identitat i de les seves idees.
Moren a la creu els que no han descobert la dignitat de tota persona humana i la infinita esperança que s'amaga rere l'ombra de qualsevol mal.

.

.

House, un gran guió.

.

La sèrie House, malgrat totes les llicències que els guionistes es puguin prendre, ens regala cada setmana un bri de psicologia realista que ens recorda com som: la complexitat del nostre funcionament, la dependència vers la matèria que ens domina.

Fixeu-vos en la següent sentència:

“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”

El cas és que el doctor Wilson, contorbat per la imminent mort d'un amic seu, emocionat en veure com aquest, abans de morir, es reconciliava amb la seva ex-dona i la seva filla, a les quals havia deixat de banda per una rossa “despampanant”, accepta de donar a l'amic un bocí del seu fetge. L'amic se salva. Al dia següent del trasplantament, però, l'ex-moribund no té al costat la seva estimada ex-dona, ni tan sols la seva filla, sinó la rossa “despampanant”. I és en aquest moment quan es mira la cara de sorpresa d'en Wilson i li diu:

“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”

Felicitats als guionistes, per saber copsar setmana rere setmana els crus i petits detalls de la nostra vida, sovint tan miserable i tan digna alhora. Llàstima que el moribund no s'adonés que en realitat sempre ens estem morint, malgrat que estiguem vius; o que sempre estem vius, malgrat que ens estiguem morint, però la vida no implica sempre la màxima lucidesa, i els escriptors ho han de transmetre.

A l'episodi d'ahir, ens van regalar una altra perla. A una dona, se la diagnostica com a psicòpata, perquè l'àrea del cervell responsable dels sentiments no desenvolupa excitació elèctrica. Quan se li pregunten qüestions que haurien d'estimular aquestes àrees, ella respon allò que s'espera que una persona “normal” respongui, però les àrees del cervell que s'il·luminen no són les que corresponen als sentiments sinó al llenguatge i al raonament lògic. Dit d'altra manera, la pacient comprèn en què consisteixen els sentiments, i pot actuar segons el que s'espera d'un ésser humà davant d'aquests sentiments, però sense “sentir-los”. Algú pot pensar que aquest fenomen és creat pels guionistes, però em temo que no és així; estan ben documentats, i sembla que un tant per cent força elevat de la població pateix aquesta disfunció, perquè probablement ( i de moment) des d'un punt de vista evolutiu no va excessivament malament per sobreviure ni per reproduir-se ni per controlar l'entorn. Va més malament, això sí, que la informació genètica responsable d'atorgar-nos capacitat de “sentir”, perquè el percentatge d'individus amb les àrees del cervell responsables dels sentiments en bon estat és clarament superior.

De tota manera, a l'episodi d'ahir, la psicopatia no tenia una causa genètica, sinó accidental; se li havia produït a l'adolescència a causa d'un trauma. Un problema extern havia provocat que el cervell no fos capaç d'absorbir els nivells de coure necessaris i algunes zones del cervell no funcionaven.
Resumint, “House” és un petit espill de la vida, aconseguit magistralment per uns guionistes que la majoria de vegades no arriben als nivells de popularitat dels actors. Que ens duri força temps.

.

Les crues xifres de l'energia al món.

.

Segons explicava, no fa gaire, Pierre-René Beauquis, en una entrevista a La Vanguardia, el consum energètic mundial de 1975 a 2005 es corresponia amb els següents percentatges:

40% Petroli
22% Carbó
22% Gas
16% Fonts d'energia no fòssils

Del 2005 cap aquí els percentatges han estat els següents:

35%, petroli
26% Carbó
24% Gas
15% Fonts d'Energia no fòssils

D'aquest 15% de fonts no fòssils, un 7,5% correspon a l'energia nuclear, un 6,5 % a l'energia hidroelèctrica, i només un 1% a les energies solar i eòlica.

El senyor Beauquis és un ferm defensor de l'energia nuclear, i amb aquestes xifres ens regala un bany de realisme. No hi ha dubte que l'energia nuclear representa una font d'energia que no genera quasi diòxid de carboni, molt barata, i eficaç; no obstant això, l'equip d'aquest Blog es manifesta en contra de l'ús de l'energia nuclear al planeta Terra per dues raons: la difícil gestió dels residus radioactius, i el risc d'accident que, malgrat la seguretat, implicaria uns efectes destructius excessius. La proliferació de l'ús de l'energia nuclear de fissió significarà l'augment dels riscos d'accident.
Malauradament, si no es desenvolupen altres opcions, sembla que el manteniment de l'estat del benestar, al llarg de les dècades que vindran, comportarà la multiplicació de les centrals nuclears. L'opinió pública, davant la possibilitat de perdre les pensions de jubilació o la sanitat gratuïta, acceptarà el perill catastròfic de la reacció de fissió descontrolada; a la qual contemplarà com improbable front la probable caiguda de l'estat del benestar. Tant de bo m'equivoqui.

.