"La idea d'Europa", d'Oscar Intente. Sala Maria Plans. Institut del Teatre de Terrassa.

Autor: George Steiner

Traductor: Víctor Compta

Dramatúrgia i direcció: Òscar Intente

Il·luminació: Josep Mª Cadafalch

Il·lustració: Octavi Intente

Construcció: Jordi Paüls

Músic: Ferran Martínez

Actor: Òscar Intente.

Coproducció: Inútils Mots/Centre d'Arts Escèniques de Terrassa.

Agraïments: Gemma Soler, Teatre Nacional de Catalunya, Institut Nexus, Rob Riemen.
.

En un món absolutament desajustat i en acceleració constant, on creix la incertesa i la por, i on res ja no és ni serà com era, potser convé començar a demanar-se si no cal treballar per mantenir la civilitat, la capacitat de convivència que en alguns moments s'ha aconseguit tenir a Europa.

Mentre puguem seguir parlant els uns amb els altres, mentre el llenguatge no ens falli, podrem discrepar amb elegància des de pols oposats.

Perquè sabem que la cultura no ens lliura de la barbàrie, però la ignorància ens hi porta amb més rapidesa.

Per no deixar-se arrossegar per la demagògia de líders que donen respostes amb massa facilitat, contra la mediocritat que s'imposa, potser cal acceptar que “democràcia” i “aristocràcia” no són termes oposats, que “elitisme” vol dir fer-se responsable del bo i millor de l'esperit humà: el coneixement, les idees, el significat de les paraules, l'art, la noblesa d'esperit... que vol dir, com explica Goethe, ser respectuós envers el que és diví, envers la natura, envers els nostres congèneres, i envers la nostra pròpia dignitat humana.

Així doncs, fem un cafè i, des del respecte, parlem. O escoltem.

Aquest era el text que ens convidava a l'escenificació de "La idea d'Europa", que ens ha regalat, amb mestria, l'actor Oscar Intente, acompanyat del músic Ferran Martínez, que amb l'acordió ha dotat de calidesa, de color, d'escalfor, de carn, el monòleg intens i síncer, viscut per l'actor.

Quan hom es creu el que diu, quan algú és alhora intèrpret i creador (ni que l'autor sigui Steiner), quan qui interpreta "sent" el que transmet, tot plegat esdevé màgic: les llums, els silencis, els gests, els accents, els records, les imatges que la significació de les paraules deslliguen a la nostra imaginació. L'estimada Europa dels camins i dels cafès, de Jerusalem i d'Atenes, dels pensadors que esgarrapen idees a taules rònegues en racons que flairen cafè.

Sortim del teatre amb la inquietud de l'afebliment de l'ànima d'Europa, que l'escenificació ens ajuda a evidenciar; la incògnita del futur: ¿serà esborrada aquesta ànima per l'onada de "internet", de les finances, de la uniformització de tot, de les qualitats asèptiques que eliminen les diferències i l'empremta de les identitats populars? ¿On són els vells cafès, els que no tenen ISO's ni plàstics llampants a les parets, ni uniformes pels cambrers, ni un tracte protocolari fals i hipòcritament educat? ¿On són els cafès de parets llefiscoses, amb taulers d'escacs envellits, barres sense reformar, i un cambrer que xerra amb un client que seu en un racó i que esgarrapa un poema en una llibreta? ¿On és el sifon, el sifon amb vi, els sostres alts amb teranyines, la discussió pel partit de futbol contra el poble del costat, el discurs polític del prejubilat que cada dia es pren un "carajillo" i maleeix el govern, en l'accent del Segrià, del Rosselló, de Palerm o de Baviera? ¿Cap a on ens du la qualitat, la competitivitat, la pressa, el luxe, el poder...?

Sortim del teatre amb ganes de llegir Weber, Kierkegaard, Goethe, Heidegger, Descartes, Kant, Sartre... I potser de tornar a contemplar les obres de Van Gogh, o de fixar-nos millor en els paisatges ajardinats de qualsevol vall, de qualsevol contrada. 

Reflexions improvisades sobre el bullying. Respecte a la persona. El fum de Dachau.

De vegades, per comprendre el funcionament de l'univers, cal estudiar com funcionen les partícules subatòmiques. Per a comprendre les raons dels grans genocidis, cal analitzar les causes dels comportaments individuals, dels comportaments dels grups petits d'éssers quotidians i aparentment inofensius.

Les grans fumassoles que sortien de Dachau, sumades als milers de famílies que hi entraven i que desapareixien al seu interior, ens expliquen perquè el silenci dels bons pot ser quasi tan terrible com el soroll dels dolents.

Qualsevol de nosaltres, alguna vegada a la vida, podem ser maltractats per alguna diferència: el color de la pell, l'orientació sexual, la forma del nas, la raça, els costums familiars, les idees... Hem de fer sempre, i en tota circumstància, l'esforç de posar-nos en la pell de l'altre. Hi ha qui, per aconseguir la fita de l'empatia, s'imagina que els altres podrien ser fills seus, o germans petits; de fet, segur que són fills d'algú, i és molt probable que tinguin germans i que algú els estimi amb una intensitat infinita. Com deia l'Enric Torrente, tots som fills. Imaginem per un moment que ens truquen a casa i que ens expliquen que el nostre fill (o que el nostre germà o germana petita) està plorant perquè algú l'ha maltractat; algú que potser es pensava que li feia una broma; una broma que tal vegada fa setmanes que dura, i que corca com un àcid corrossiu la seva felicitat i el seu amor propi.

El respecte a les persones és més important que treure més o menys nota, que ser sancionat o no ser-ho. Les persones són més importants que les qualificacions, que les sancions, que la justícia mateixa, que la fama, que l'obsessiva necessitat de fer gresca o de quedar bé amb els amics. Sumar-se a una majoria maltractadora per por a quedar marginat és una forma de covardia culpable comparable a la de callar davant les fumassades de Dachau que contemplem a través de les cortines de la nostra casa unifamiliar al 1943; els genocidis apareixen per la suma d'infinites petites misèries que algú sense escrúpols agombola i converteix en una gran tragèdia. A l'últim, acaba sent la majoria, amb el seu silenci o amb la seva lluita noble, la que decideix si els instigadors de l'odi se n'acabaran sortint o si fracassaran en el seu intent de menysprear una persona. Qualsevol dia, els covards que han fet silenci, es podrien convertir en l'anyell expiatori dels animals esclaus de l'inconscient, que fustiguen i que destrueixen amb el feixisme pràctic de baixa estopa anomenat bullying. El respecte a totes les persones, a cada persona, és més important que l'amistat. Si un amic meu maltracta algú, no pot ser amic meu, i li ho haig de fer saber així. Perquè algun dia, aquest amic meu em maltractarà a mi o a algú que jo estimo. Qui maltracta algú, algun dia podria maltractar el meu fill o el meu germà petit.

.

.

Formes

Fixa't! Porta un allargador i un lladre de casa perquè no li arriba el transformador del portàtil! Qualsevol dia ens portarà la nevera a l'institut!

Fixa't! Porta una motxilla a l'esquena com si fos una criatura! ¿Que no ho sap que la gent de més de quaranta anys, i amb una feina que hauria de ser de prestigi, han d'anar amb una cartera de pell, i si convé un tern i una corbata? ¿Com volem pretendre que ens tinguin respecte als mestres si anem fets uns pengim penjam?

Fixa't! Fa cua darrere els alumnes quan és al bar! Que és que va de progre?

Fixa't! La roba que du és comprada a Can Pistrachs; no la volen ni els “gitanos”!

Fixa't! No s'afaita cada dia!

Fixa't! Ve amb bicicleta!

Fixa't! No parla. No fa bromes. No riu gairebé mai. La seva mirada fa por. Quan sóc al seu costat és tan seriós i tan insuls que no sé què dir-li! Tan poca cosa que sembla i “les mata callando”!

Fixa't!

Les formes, quan se'ls concedeix el paper de definir les persones, esdevenen pels Homo sapiens la presó que els impedeix conèixer la realitat exterior als seus prejudicis, la realitat exterior al món que els han fet creure que és l'únic possible.

.

.

La difícil i necessària amistad amb els Homo sapiens.

.

És difícil ser amic d'un Homo sapiens; difícil i feixuc; car, sense saber-ho, cada Homo sapiens té un “general” dictador a la ment, que li dirigeix els pensaments, i, fins de vegades, els hi fabrica. Un general invisible, un poder a l'ombra, que defensa els interessos més antics i més materials de l'individu; sovint allunyats de l'empatia i de la lògica.

És feixuc ser amic d'un Homo sapiens, perquè sovint implica ser amic d'una màscara que mostra la imatge més adequada per a una empremta social que no contradigui el “general”, que no li compliqui la guerra; una màscara que alhora oculta la vergonya d'una animalitat no reconeguda.

És complex ser amic d'un Homo sapiens, perquè moltes vegades s'inventa, a conveniència del “general”, unes normes lògiques arbitràries allunyades de la realitat (il·lògiques); les entronitza i fa funcionar la maquinària del pensament i de l'acció seguint els engranatges mal combinats d'aquestes normes.

Un Homo sapiens és un ésser animat per una força invisible que li prepara els guions, per un “general” egocèntric i capriciós que mana sense que es noti. Hi ha moments, i situacions, a la vida, en què l'acció d'aquest general es fa evident. En aquests moments observar els humans esdevé un experiment curiosíssim i molt alliçonador. Si aconseguim comprendre, a partir de la contemplació dels humans, els mecanismes de l'inconscient, les seves normes il·lògiques, les seves pors, les seves dèries, l'abast de la seva acció... estarem en una disposició immillorable per ajudar l'Homo sapiens a alliberar-se d'ell mateix, dels seus dimonis, de la seva animalitat brutal, i poder assolir així la felicitat individual i social.

Per si algú no ho ha intuït, el “general” del qual parlava al principi d'aquest text es diu “Inconscient”.

Però malgrat que l'amistat sigui difícil, feixuga i complexa, el millor que es pot tenir amb un Homo sapiens és una sincera amistat. Allò que val la pena de la vida no ha de ser necessàriament fàcil, lleuger o simple.

.

P.D. El video reprodueix la música que escoltava mentre escrivia això.

Els maleïts efectes de la cocaïna.

Hi ha, a la societat, un gruix invisible de consumidors de cocaïna sorprenents que fan caure d'esquena pel seu nombre i pels càrrecs que ocupen. Són consumidors amb un poder adquisitiu tan gran que no necessiten robar (almenys a mà armada) per poder consumir. Són persones a qui cada vegada més costa d'amagar els efectes secundaris de la seva addicció: agitació, irritabilitat, tremolors. I potser el pitjor dels efectes: “deteriorament de la consciència social”. De mica en mica, el consumidor habitual va perdent la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels més desfavorits, i comprèn menys els errors aliens; creix la seva intolerància alhora que es considera ell mateix com superior en qualitats i eficiència. Tot aquest procés es desenvolupa de manera inconscient, de forma que el qui el pateix no arriba a adonar-se que la seva actitud alterada està realment alterada.

Doncs res, ho volia deixar escrit, perquè els consumidors de cocaïna són invisibles, o gairebé invisibles, però els seus efectes no; és per això que la lluita contra el consum ha de ser una lluita sense treva en tots els àmbits, perquè la droga afecta totes les capes socials.

.

.

Sobre xiulets i esbroncades als homenatges; hipocresies, populisme i falsedat en els mots dels polítics.

El desencís que produeix l'exercici d'escoltar la veu dels polítics té un munt de factors com a causa. Un d'aquests factors, potser el principal, és la sensació de falsedat que produeixen massa sovint els seus missatges. He experimentat aquest fenomen en escoltar les crítiques del PP a l'estratègia que estudia el partit del govern d'Espanya per tal d'evitar els xiulets i les esbroncades de la massa en alguns moments concrets dels homenatges i de les desfilades patriòtiques o pseudosacres. Ara no entraré a valorar el sentit o la inconveniència, ni la raó de ser o de no ser d'aquests actes patriòtics (serien temes per un altre post), sinó la hipocresia de molts dels actors de la política actual.

El PP, partit que sovint destaca pel seu patriotisme espanyol (banderes, homenatges, desfilades, defenses aferrissades de Perejils i monarquies...), titlla de manca de llibertat d'expressió a l'abans esmentada estratègia elaborada per aconseguir el silenci en moments que per a algunes persones són trascendents. Insisteixo que ara mateix no discutiré si el PP té raó o no quan parla d'aquest presumpte atac a la llibertat d'expressió; només vull dir que se'm fa evident (a mi i a molta gent) que el PP no es creu el que diu. 

És ben clar que el PP en realitat no pensa que aquesta estratègia sigui un atac a la llibertat d'expressió, sinó que fa servir aquesta suposada defensa (tradicionalment progressista) de la llibertat d'expressió per aprofitar la circumstància de l'esbroncada, de la situació de les enquestes i de la fúria de la crisi econòmica, per a escombrar cap a casa seva i influir damunt l'opinió pública menys formada i més ingènua.

El PP, per pròpia tradició, adora la sacralitat dels actes d'homenatge a la pàtria espanyola; per això resulta xocant que no se sumi a la defensa del “silenci” respectuós en moments “sagrats”; tan xocant que la seva hipocresia queda en evidència.

Això és el que vull dir quan parlo de desencís davant la veu de la classe política; no tant pel que diu, sinó perquè no es creu el que diu; perquè el que diu, ho diu per electoralisme; perquè es veu clar que ja no ens podem fiar de cap discurs. La falsedat del discurs del PP en aquesta anècdota que acabo de raonar és evident, però... ¿quantes hipocresies, quantes falsedats ens colaran sense que les evidenciem? I no només el PP, sinó la totalitat dels partits; cadascun d'ells escombrant cap als seus interessos particulars de poder, prioritzant-los per damunt de l'interès general de servir les persones.

El dia que un polític digui el que de debò pensa, ni que això li faci perdre oportunitats de populisme, ni que aquesta sinceritat l'obligui a col·laborar i a donar la mà, i la raó, i el cor, als seus oponents, més d'una i de dues vegades... aquest dia, aquest polític aconseguirà potser que es fixin molt i molt en ell, perquè, sens cap mena de dubte, es convertirà en l'excepció.

.

. 

Impacte entre dos asteroides

A principis del 2009, sense que ningú se n'adonés, van xocar dos asteroides. Sembla, però, que aquesta mena de xocs esdevenen una vegada cada any, i que són molt difícils de detectar a causa de la seva feblesa. La posició relativa dels asteroides, del Sol i de la Terra, han fet possible la seva detecció. Els xocs d'asteroides de més grandària és més fàcil de detectar, però menys freqüent.

Un dels asteroides tenia uns 5 metres de diàmetre, l'altre uns 120. El primer asteroide es va desfer amb l'impacte, el més gran es va esmicolar i els seus trossos es van començar a expandir. En el moment de l'impacte la velocitat entre els dos cossos era de 18000 quilòmetres per hora. L'energia que es va desprendre va ser similar a la que emetria una bomba atòmica.

Tot això s'ha deduït a partir de les observacions del telescopi Hubble, el qual va detectar, al gener passat, un objecte que s'expandia molt lentament i al qual va posar el nom de P/2010 A2.

En tot cas, la notícia no és pas l'impacte entre els asteroides, sinó el fet que s'hagi pogut detectar un impacte tan feble i tan recent.