Si els somnis, alguna vegada, són...

Tenim dues opcions: creure que allò que tenim entre mans pot transformar la humanitat i mimar-ho com si el futur dels nostres descendents sortís beneficiat de l'èxit de la nostra tasca, o acomplir amb allò que tenim entre mans convençuts que no serveix per a res i que mil vents s'enduran sense remei el fruit del nostre esforç. Les dues opcions són falses, però nosaltres n'hem d'escollir una; hem d'escollir perseguir la utopia, o resignar-nos a l'obligació rutinària. Que cadascú trii una mentida o l'altra. La veritat va massa pel mig i entestar-nos a prioritzar-la ens faria perdre pistonada. I al capdavall els somnis, si alguna vegada són, són perquè ens els hem cregut. I això val per totes les feines i per totes les tasques.

El secret de la felicitat i els vestigis de l'antiguitat a la riera.

Les pedres ens informen de la història del paisatge, la qual és força més antiga que la història d'éssers tan efímers com nosaltres. La Riera que baixa del Montcau, i que s'estén fins a Terrassa, i de Terrassa al Barcelonès, mostra, a les rodalies de la seva naixença, els estrats d'argila i de pedres que assenyalen els anys i els segles.

Cerquem dins de cada estrat vestigis d'una vida antiga fossilitzada, que hagi pogut quedar atrapada enmig de les pedres de primavera que un riu antic amuntegava al llarg del seu curs. En trobem una de sospitosa, potser una cloïssa, qui-sap-lo. És petita i ens la guardem per a mostrar-la a algun expert. Cerquem, també, no ja als estrats sinó arreu, possibles restes dels homes i de les dones antigues que van habitar aquests boscos. Aquest propòsit és més feixuc i ara per ara roman sols als somnis. Però en algun racó d'aquesta riera, o als torrents que baixen fins a la vall, hi reposen, amb tota seguretat, els ossos dels l'Homo antecessor; i algun dia, algú, els trobarà. Bocins de la seva tecnologia van ser descoberts a Vallparadís no fa pas gaire. El jaciment s'ha convertit en un estrany edifici, de moment buit, que sosté una plaça força bonica, que va agradar molt als votants potencials. En general, i no parlo en concret de Terrassa, els morts de fa un milió d'anys són una pedra a la sabata dels que estimen llargues tirallongues de zeros als comptes corrents i als recomptes dels vots. Saber-ho tot d'aquells éssers, parents d'uns de gairebé idèntics dels quals descendim, representa un plaer que de moment no passa de la fantasia. El dia que trobi el més mínim vestigi d'ells, o de qualsevol altra espècie, tinc molt clar a qui trucaré, i serà un goig fer-ho.

El llit de la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel esdevé terra fèrtil per a les plantes aromàtiques del paisatge mediterrani, que emplenen l'hivern de colors. Aquests colors s'encenen amb el Sol i ens capbussen dins l'instant. Recordo un capellà que en un casament de fa un munt d'anys els va dir als nuvis que la felicitat no existia d'una manera continuada, que era una utopia, que en realitat la felicitat eren petits moments que s'anaven de seguida. ¡Que equivocat que estava aquest pobre home! ¡I tants! La felicitat constant existeix, i és a frec. Brolla de la capacitat de veure les flors (literalment i metafòrica) estacionals i restar extasiat amb la sensació de no necessitar res més. La infelicitat és un fenotip controlable que va aparèixer perquè movia l'individu a expandir-se i conquerir nous territoris, nous objectius, noves fites. Però, insisteixo, és controlable; el podem desactivar amb la contemplació de la bellesa. Un cop desactivat el fenotip de la infelicitat, restem en l'estat natural de la ment Homo sapiens, que és el d'una felicitat constant i imperturbable.

Mestres inconscients de mestres ignorants.

Nen.

Lluny de casa.

Els teus pares no hi són.

El sol s'ha post a l'orient pels teus pares avui.

Aquesta nit, aquí, al Vallès, enmig de les fàbriques abandonades i dels barris de la bombolla immobiliària, el carrer és fred i un gos borda, el so d'una moto trenca el capvespre i la multitud t'és desconeguda i indiferent. Un món estrany que parlar rar et mira rar.

El teu germà gran és amb tu i té quinze anys. I sap que, més que germà, avui, i per algun temps, serà el teu pare; perquè esteu sols.

Algú, molt lluny, us plora, i es pregunta per dins com us deu anar.

No pot sentir la vostra veu. Quan dormiu, no pot escoltar la vostra respiració. No sap si esteu plorant o si esteu bé. I sou la seva vida, la raó que fa que ella hagi nascut. Desitja que la gent amb qui us topeu sàpiga veure-us tan sols un bri de com ella us veu, que sàpiga trobar la llum immensa de la vostra dignitat, que no us escombri com una molèstia, com una càrrega, com una nosa.

Una bonior us mira i us veu com algú que xucla el pa que ells han suat. Us han portat aquí. Només sou nens. Però hi ha qui us assenyala com a lladres de recursos, de diners, d'espai, de temps, de tot... A ells també els ha estat donat tot, fins la vida, i no se n'adonen. 

La por fa que els humans siguem com monstres. Caldria perdre aquesta por, i fer un petó, potser, a la mort, potser al fracàs, potser a la pobresa, però mai a l'instint tribal que us nega ser estimats.

Són els vostres ulls enormes com el cor de la vostra terra, on un bocí d'arròs és compartit.

Us contemplo i veig que contempleu amb el gest precís la llum del sol que mor; la mateixa llum que està mirant, molt lluny, la vostra mare.

Es veu als vostres ulls que sou feliços de ser; perquè, de fet, us adoneu que existir és un gran regal. Ningú no us ho ha ensenyat. El que passa és que encara no ho heu començat a oblidar. Els grans, un dia, arriben a oblidar el regal de ser, i s'encotillen en una camisa de desitjos i d'exigències que no els deixa ballar al ritme de la música de l'existència. El to de l'univers és un amor que venç l'odi i la violència; una consciència que troba en l'amor més senzill la seva identitat i que rebutja la pulsió que mou a competir.

Us envolta l'ésser una llum clara i esclatant que no es percep amb la vista. Camineu damunt dels caps que quan us miren no us veuen a vosaltres sinó a les seves pors. Sou grans, sou mahatmas, i encara ho sou més perquè no ho sabeu. Ningú no sap que sou grans. Sou mestres inconscients de mestres ignorants. Passeu per alumnes i sou déus encarnats.

Jo, com a mestre ignorant, aprenc de vosaltres el secret de la vida.

.

Missatge als teòlegs.

Que es la teologia? L'estudi de Déu. L'estudi dels fets i de les realitats relacionades amb Déu. ¿Pot, per tant, la teologia ser independent d'una creença religiosa determinada? ¿Té, la teologia, alguna mena de rigor si depèn d'un conjunt de creences determinades? Sens dubte, tindrà rigor per tothom qui comparteixi la fe de la qual determinada teologia es deriva.

La teologia em mereix tots els respectes, igual com em mereixen tots els respectes les diverses creences en la mesura en què aquestes respecten la dignitat humana. El gran problema de la teologia és la supèrbia d'alguns teòlegs, la majoria dels quals (no tots) pateixen d'una profunda ignorància científica. ¿Com es pot pretendre comprendre déu si no es comprèn prou la natura, que és la seva obra?

De déu només en coneixem la natura, la seva bellesa, les lleis que la regeixen, l'ésser humà i la resta d'animals que formem part d'aquesta natura. Fins i tot la pregària, i la comunicació amb déu, brollen d'aquesta natura en la qual déu, cas que existeixi, ens ha posat i de la qual formem part; som natura. La comunicació amb déu no se salta les lleis naturals; perquè en tot el que som i ens envolta, no hi ha altres lleis. Si déu és aquí, i em penso que hi és, és a la natura.

L'orgull desmesurat d'alguns teòlegs, catedràtics, eminències respectades i lloades... els pot portar a cometre l'error de menysprear la comprensió profunda de la natura que atorga el mètode científic, el qual cada dia ens explica una mica millor el funcionament de la ment, el misteri de la llibertat humana, la influència de la genètica en la presa de decisions, l'atzar de la quàntica, la visió antropocèntrica i deformada de l'Homo sapiens... No es pot deslligar l'estudi de déu del coneixement profund de la natura si és que no es vol caure en una elucubració fantàstica i mitològica profundament deslligada de la realitat. Els estudis teològics haurien d'incloure assignatures de matemàtiques, de física, de biologia, de geologia, de neurologia... El mateix es podria dir de la filosofia en general.

Aprofito per convidar qualsevol teòleg que llegeixi aquest blog a comentar-me els escrits. No cal que estiguem d'acord. Una de les meves dèries és respectar profundament els qui no pensen com jo. Desitjo aprendre tot allò que pugui d'aquells que veuen la realitat d'una manera diferent a com jo la veig. Dels qui pensen com jo, no puc aprendre gairebé res; els que estan en desacord amb mi, en canvi, em poden obrir la ment, o com a mínim obligar-me a revisar els plantejaments, i això és una benedicció. No sóc fàcil de convèncer, però sóc fidel a la veritat, no pas a les idees. Puc canviar sense cap problema d'idees si algú em convenç que no són certes, o que tenen algun error. Una de les limitacions de qualsevol fe és que proclama la fidelitat a unes idees per damunt de la fidelitat a la veritat. Sigui com sigui, sóc un aprenent de tot, i tinc intenció de continuar sent un aprenent de tot.

.

.

Credencials políticament correctes.

Escolto aquest diàleg:

-Opino que els assassins han d'estar tots morts.
-Llavors, ets com un d'ells.
-Pregunta-li què en pensa al pare d'algun assassinat
-No està en condicions d'opinar; el dolor i l'instint de venjança no li ho permeten.
-Quan algú et mati un fill ho entendràs.
-Si algú em matés un fill, seria incapaç d'entendre res.
-Allunya't de mi, no m'interesses, ets un desgraciat.

L'ombra de Camus em persegueix. La radicalitat de l'amor absolut i universal fa que qui el proclami es converteixi en un proscrit. La societat dels Homo sapiens obliga a odiar els assassins, els dictadors, els feixistes, els corruptes, els terroristes... Odiar els culpables es converteix en la carta de presentació social, en la tarja identitària dels qui volen ser tinguts en compte. Els qui es neguen a odiar ningú, sigui assassí o assassinat, bo o dolent, innocent o culpable... són persones que no interessen, que molesten, que incomoden, que ofenen... Hi ha qui diu que la seva opinió és menyspreable.

Desitjar la mort o l'infern a un assassí ens converteix en allò que més odiem d'ell.

.

.

Vistos des de fora (I)

"És un ésser estrany, un primat sense pèl, bastant intel·ligent, amic de costums i tradicions. Obeeix de manera irreflexiva els dictats de la cultura en què ha crescut, entenent com a cultura el conjunt de costums, normes, ritus, celebracions... (que gairebé mai no són racionals) habitualment heretats dels avantpassats, de l'entorn, de la societat...

Aquesta cultura canvia gradualment amb el temps i al llarg de les generacions. Els canvis en els costums i en les tradicions semblen patir el mateix gradient de variació que els canvis tecnològics. El sistema judicial normalment sempre va al darrere dels canvis de costums, fet que produeix una constant insatisfacció amb les lleis. Els canvis en els costums, normalment i com és lògic, vénen després dels canvis tecnològics i dels avenços en els coneixements científics. Hi ha sociòlegs que afirmen que només pot ser així (...)"

Petit fragment de la investigació duta a terme per Virst, l'extraterrestre que va escriure "INFORME SOBRE L'HOMO SAPIENS", que està inclòs en el llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània. Fitxa del llibre a Cossetània.

.

.

El valor de les coses.

Veieu aquest ferro rovellat que pentina el vent?

Si fos la desferra d'una antiga fàbrica en ruïnes, i no representés una icona artística valorada pels poders socials, molts ni se'l mirarien; i si se'l miressin, seria amb menyspreu o amb fàstic. I si realment fos una fàbrica destruïda, molts tampoc no serien capaços de veure-hi el treball de les vides anònimes que hi van deixar somnis i sofriments al llarg de dècades. Una fàbrica en ruïnes no és només un munt de matèria inútil, és un traç que ha estat observat cada dia per moltes persones que hi han abocat intensitat vital en un o altre sentit.

Hi ha persones que perceben el valor amagat rere la matèria; i n'hi ha d'altres que només valoren un objecte o una obra si la valoren també els líders dels models estètics, socials, morals i econòmics. El grau de pobresa espiritual dels qui depenent del corrent dominant és molt elevat, i curiosament acostumen a considerar-se superiors a tots aquells que són diferents, ja sigui perquè porten pantalons de vellut, perquè ballen sota la pluja o perquè no tenen un mòbil d'aquells que ho fan tot i encara més i que tenen una marca que... renoi! que bé queda aquesta marca!

No cal aclarir que “El Peine de los Vientos” no són les restes d'una fàbrica, sinó una obra cercada i dissenyada per Chillida, que té un valor per si mateix. I aquest valor el continuaria tenint encara que només el mar li atorgués. La meva opinió és que el valor de les obres d'art és intrínsec; per això, els crítics, al meu parer, moltes vegades, parlen de fum.