Decidim-nos a fer les coses perquè gaudim fent-les.

Qui canta de debò no canta perquè l'aplaudeixin sinó pel goig de cantar. Per això pot cantar encara que li surti malament. Perquè no canta per agradar, sinó perquè li agrada cantar.
Qui corre de debò no corre per guanyar curses, ni per ser lloat, ni per col·leccionar afalacs, sinó perquè és feliç corrent. Per això pot córrer encara que no guanyi curses i encara que no competeixi.
Qui estudia la formació de les estrelles de debò, no ho fa per poder explicar que estudia això, ni per a penjar-se un títol al despatx, ni per a fer saber tothom que en sap molt i que pot donar lliçons. Qui estudia la formació de les estrelles de debò ho fa perquè estima els misteris de l'univers amb bogeria. Per això ho pot continuar fent encara que no es presenti a cap examen, i encara que ningú li pagui diners per fer-ho.
Qui pinta de debò no pinta per exposar, ni per fer-se famós, ni per enriquir-se, ni per ser reconegut... pinta perquè se sent tan ple pintant, que si no pinta es torna boig. Per això pot pintar, i és bo que pinti, encara que les seves obres no agradin.
Qui escriu de debò no escriu per publicar, ni per guanyar premis, ni per ser considerat un triomfador, ni per sortir als mitjans de comunicació. Qui escriu de debò ho fa perquè estima tant el fet d'escriure que si no escriu es panseix i s'enfonsa; escriu per parlar-se a si mateix, per amor apassionat a l'escriptura en si mateixa.

Mitja humanitat fa coses només per ser vist, envejat, lloat i entronitzat... i llavors, les coses, no les fa de debò, no arriba al goig de les coses, no mira la finalitat objectiva de les coses, sinó el seu ego, que, de manera dissimulada, es converteix en la finalitat real dels actes, empenyent l'objectiu natural dels actes a un segon pla.

Si estimem allò que fem, pel goig d'allò que fem i no per l'efecte enlluernador que causa en l'opinió dels altres, trobarem la felicitat en allò que fem, i transformarem la humanitat des de la discreció, en la mesura en què la humanitat pot ser transformada en allò que fem.

Estimem el que fem, pel que fem, i gaudirem. Deixem, d'immediat, tot allò que fem perquè ens vesteix i ens muda. Despullem-nos de la necessitat de pidolar la valoració aliena i llancem-nos nus al mar dels actes per ells mateixos i pel benefici que aporten a la humanitat. 

.

.

La bellesa pronuncia el nostre nom.

Cecs i enderiats serem si tapem la dona com si fos nostra, com si fos una inútil i no sabés tenir cura d'ella mateixa, com si els seus cabells fossin ofenses i els seus pits escultures del dimoni.

Cecs i enderiats si no ens adonem de continu com n'és de lluminosa l'existència i com de nostra n'és la llibertat; acabarem matant algú, perquè qui no creu en la bellesa de l'existència emmalalteix fins a exercir la violència contra algú i contra ell mateix.

Cecs i enderiats si embogim quan la nostra dona exerceix la llibertat de marxar; si l'estimem, deixem-la lliure; si és nostra de debò, tornarà ella sola, i si no torna, serà perquè mai no ha estat nostra. Ningú és de ningú, i en tot cas, només tenim de debò les persones que hi són perquè hi volen ser. L'amor no es pot forçar, i tot intent d'obligar a estimar és un absurd similar a exigir silenci i pau cridant i xisclant com monstres.

Cecs i enderiats quan considerem absolutes les tradicions, quan les fem superiors a la llibertat i al progrés, quan supeditem la dignitat i el benestar de les persones als costums o les tradicions d'aquesta o aquella altra cultura. Ni cultures, ni ciències, ni llinatges, ni diners, ni llengües, ni títols, ni costums, ni formes, ni protocols... res de tot això serà mai més que la llibertat de les persones. Cecs i enderiats si no estimem la bellesa, si tenim por de la vida, si dubtem de la bondat de ser, si preferim la mediocritat a la passió d'estimar allò que fem com si el futur de la humanitat en depengués.

Cecs i enderiats si dubtem de si les coses acabaran bé, perquè acabaran, i llavors segur que estaran bé; i vindran d'altres coses, i d'altres éssers, que hauran de descobrir que la bellesa és arreu i que a cada instant, i a cada punt de l'espai, s'amaga la llum esclatant de la bellesa de l'existència. Si algun dia, algú, recupera en el futur aquest registre magnètic que sàpiga que aquest és el missatge principal d'aquest blog, la resta no és altra cosa que guarnició. La bellesa és arreu i ens crida, pronuncia el nostre nom i ens estima. 

.

.

Llibertat d'expressió. Llibertat d'acció. L'enganyosa força dels mots.

Quan escoltem la frase “Llibertat d'acció” d'alguna manera sabem que és un ideal, un desig no absolut, una significació que necessita límits; ningú no pot actuar sense límits. No fóra just malversar diners públics, legalitzar les baralles de gladiadors o els sacrificis humans, matar algú o violar algú altre, ni que ho fessin els césars o els reis. La llibertat d'acció necessita fronteres.

En canvi, quan el que escoltem és “Llibertat d'expressió” s'activen tots els mecanismes mentals que ens mouen a la revolta i a la reivindicació. Alguna realitat dins nostre ens diu que la llibertat d'expressió és indiscutible i que és “absolutament” necessària. Posar-la en qüestió és un dels exercicis més mal vistos de la modernitat. Però si pensem objectivament, ens adonarem que tampoc fóra just permetre que un mestre, en expressar-se, ensenyés els seus alumnes a odiar la raça negra; o tolerar que algú altre, mentint, digués a un nen, només per fer-lo plorar, que el seu pare és un assassí i que acabarà a la presó; o que un periodista s'inventés una notícia que provoqués un perjudici a algú només per augmentar l'audiència; o que algú fes creure a una noieta que pel fet de ser dona és una ciutadana de segona; o que algú cridés i insultés algú altre, o...

La llibertat d'expressió, com la llibertat d'acció, necessita fronteres, encara que els humans d'avui dia atorguin als mots un valor no en funció del seu significat racional sinó de la força inconscient que el moment històric proporciona.

Llibertat d'acció i llibertat d'expressió, sí; sempre; però evitant ferir o destruir.

.

. 

Classes

Avui, el meu amic Robert Conway estava atabalat, li ha passat de tot; i com fa sovint, m'ho ha explicat fil per randa per a desfogar-se.

Fins avui, el Robert Conway anava a prendre el cafè a un bar que té clients de classe 1 i clients de classe 2. Els clients de classe 1 fan una cua diferent als clients de classe 2. Són dues cues amb igualtat de drets, perquè la Fàtima, la cambrera, va atenent allternativament els clients d'una fila i els clients de l'altre.

Tot seria equitatiu si no fos perquè de clients de classe 1 n'hi ha molts menys que de clients de classe 2; això fa que la cua de clients de classe 2 es faci molt i molt llarga, i que a efectes pràctics, la situació sigui equivalent, o molt similar, a la que esdevindria si només hi hagués una cua de clients de classe 2 i els clients de classe 1 es colessin. Val a dir que els clients de classe 1 tenen més diners i acostumen a fer una despesa més gran. També és curiós el fet que els clients de classe 1, si ho volen, poden anar a d'altres bars, i això la Fàtima ho sap, en canvi, als clients de classe 2 només se'ls permet d'anar al bar de la Fàtima. Sí, sé que la situació és estranya i surrealista, però és així com succeeix, el Robert Conway m'ho ha assegurat, i la llei del país on viu el Robert Conway ampara la situació.

Avui, la Fàtima ha renyat en Robert Conway, perquè en Robert és un client de classe 1 i s'ha posat a la cua dels clients de classe 2, que era l'única a on hi havia gent en el moment en què ell ha arribat; perquè ja dic que de clients de classe 2 n'hi ha molts més. En Robert ha explicat a la Fàtima que ell no podia posar-se a la cua de clients de classe 1 perquè és republicà; i ella li ha respost que d'acord, però que allà manava ella, i que les coses s'havien de fer com ella deia. En robert li ha dit que en això tenia raó, i que a partir d'ara sempre que anés al seu bar es posaria a la cua de clients de classe 1, encara que a la cua de clients de classe 2 hi hagués molta gent, i encara que a la cua de clients de classe 1 no hi hagués ningú. I no ha mentit, si en Robert algun dia hi torna, ho farà com diu ella, si algun dia hi torna... és clar.

.

.

La neu no fa soroll

A poc a poc,

com el que és gran,

la neu vesteix la nit.

No sona el crit

de l'ego enterc

per un mal vent ferit.

Qui prem el foc

veloç del boig

estridor mal parit,

no pas de ser

ans de semblar

un ametller florit,

se'n va lligat

al buf de l'or

amagat i adormit;

afany d'escriure,

amb sang i plor,

buidor, soroll, brogit.

La neu del cel

no apunta triomfs,

ni registra vagits;

el gruix vesteix

el verd, i el pols

batega amorosit.

A poc a poc,

el gran amor

treballa dins la nit;

com el que és gran,

sense dir res,

la neu cobreix la nit.

Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.

Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.

Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.

En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.

Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.

Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.

.

.

Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.