Llibertat d'expressió. Llibertat d'acció. L'enganyosa força dels mots.

Quan escoltem la frase “Llibertat d'acció” d'alguna manera sabem que és un ideal, un desig no absolut, una significació que necessita límits; ningú no pot actuar sense límits. No fóra just malversar diners públics, legalitzar les baralles de gladiadors o els sacrificis humans, matar algú o violar algú altre, ni que ho fessin els césars o els reis. La llibertat d'acció necessita fronteres.

En canvi, quan el que escoltem és “Llibertat d'expressió” s'activen tots els mecanismes mentals que ens mouen a la revolta i a la reivindicació. Alguna realitat dins nostre ens diu que la llibertat d'expressió és indiscutible i que és “absolutament” necessària. Posar-la en qüestió és un dels exercicis més mal vistos de la modernitat. Però si pensem objectivament, ens adonarem que tampoc fóra just permetre que un mestre, en expressar-se, ensenyés els seus alumnes a odiar la raça negra; o tolerar que algú altre, mentint, digués a un nen, només per fer-lo plorar, que el seu pare és un assassí i que acabarà a la presó; o que un periodista s'inventés una notícia que provoqués un perjudici a algú només per augmentar l'audiència; o que algú fes creure a una noieta que pel fet de ser dona és una ciutadana de segona; o que algú cridés i insultés algú altre, o...

La llibertat d'expressió, com la llibertat d'acció, necessita fronteres, encara que els humans d'avui dia atorguin als mots un valor no en funció del seu significat racional sinó de la força inconscient que el moment històric proporciona.

Llibertat d'acció i llibertat d'expressió, sí; sempre; però evitant ferir o destruir.

.

.