Descobrint Almenar, i un premi de contes amb el relat AK-47.

Ahir vaig viure la meva anticipada i particular celebració de Sant Jordi al poble d'Almenar, que es troba a vint quilòmetres de Lleida, en el camí que du a la Vall d'Aran.

Hi vaig anar perquè una setmana abans em van trucar per dir-me que tenia un premi, el segon, en el concurs de contes que convoquen cada any, i que ja va per la V edició. Això em va servir per a gaudir d'un poble molt interessant, que potser no hauria conegut mai si no hagués estat pel premi (hi ha tants pobles!)

D'entrada, i només arribar, em vaig trobar una escultura del Lorenzo Quinn, el fill de Zorba el Griego: dues mans agafant-se, i simbolitzant l'amor sota el fons del cel del capvespre i el poble d'Almenar amb l'església al capdamunt.

Després, i com que encara quedava una hora per al lliurament de premis, vaig pujar fins al capdamunt del turó del poble, on hi ha l'església; i com a premi vaig rebre la visió de les teulades del poble, i la serenor del silenci de crepuscle, abillat amb les veus d'una dona que cridava els seus néts i amb el cant d'una bonior d'orenetes que saludaven la nit.

A la Sala Polivalent d'Almenar, el lliurament de premis va ser entranyable, perquè abans va cantar la coral de nens del poble; un regal per a la vista, l'oïda i sobretot el cor. Es va donar l'agradable coincidència que coneixia la persona que va guanyar el tercer premi, ja que també escriu al web de relatsencatala.cat, i a més, és del mateix poble d'Almenar.

Per cert, no us he parlat del meu relat, el que va quedar segon, que vaig poder explicar a la Sala Polivalent en el moment de recollir el premi.

Oiartzun.

L'imperi de l'aigua saturant el verd, gemat, taboll, olivaci o encès, negrenc o exultant. I a tots els racons, el riu, i la boira, i els turons enfilant-se vers un silenci abillat amb vent.

Façanes amb rostre de temps i d'història.

Un àpat sublim de la terra a l'Albistur.

El regal de la pluja constant que escampa llum.

Segell d'ecos ancestrals en la lluita per ser, per existir, per no dissoldre's entre la rauxa de rius de corrents diferents però amb la mateixa virulència. 

La resposta ara, i per sempre, és Askatasuna eta Bakea.

 

Al cartell hi diu: "Fins i tot en les condicions més difícils, mantenim una sòlida xarxa de mitjans de comuncacions en euskera"

.

.

Els elefants són persones

 Quan parlem d'un elefant, no parlem de qualsevol animal. Un elefant té sentiments, estima els seus parents; sent per ells uns profunds lligams afectius. Posseeix una intel·ligència perfectament adaptada al seu entorn. Nosaltres, els Homo sapiens, estem convençuts de la nostra superioritat ontològica pel fet que som poderosos; posseïm una tecnologia que ens permet dominar i esclafar la resta d'espècies si ens ve de gust o si ens cal per a sobreviure. No ens hem aturat a pensar que potser hi ha d'altres intel·ligències que no tenen el mateix perfil psicològic que nosaltres; és a dir, que no necessiten crear tecnologia; que no senten l'impuls de posseir i de dominar; que en tenen prou amb viure al seu aire, i deixar viure segons les lleis naturals; que els és suficient cruspir-se els qui necessitin per sobreviure, respectant els qui no necessitin cruspir-se... sense que això vulgui dir que no posseeixin una consciència d'ells mateixos i del seus estimats tan elevada com la nostra. 

Aquesta mateixa idea es podria aplicar per a resoldre la paradoxa de Fermi que es pregunta com és possible que essent tan probable la vida extraterrestre encara no ens hàgim comunicat amb ningú d'allà fora. A l'equació de Drake, hi mancaria un factor, que és el del perfil psicològic. És perfectament possible que hi hagi intel·ligències superiors que no necessitin fer tecnologia, ni dominar la resta d'espècies, ni devastar l'entorn, ni moure's del seu planeta. ¿Per què suposem que si alguna espècie és intel·ligent ha de ser tan imperialista i tan consumista com nosaltres?

Exigeixo la defensa dels elefants, que són persones, perquè tenen intel·ligència, memòria, sentiments, afectes, relacions socials... 

Són coneguts els nombrosos casos en què grups d'elefants han atacat aldees com a resposta a l'assassinat d'algun dels membres del grup per part d'alguns habitants del lloc. La memòria i el raonament els permet distingir l'enemic que els destrueix de l'amic que els estima i els respecta.

A banda de tot això, l'elefant és un animal en extinció. El nombre d'elefants disminueix en 38.000 exemplars cada any, i la xifra  d'elefants actual és d'uns pocs centenars de milers. Els estudis de la IFAW (Fons Internacional pel Benestar Animal) assenyalen que els elefants podrien desaparèixer en quinze anys.

Aprofitant que parlo d'elefants, us deixo un enllaç a un relat que vaig escriure fa algun temps, i amb el qual vaig guanyar el premi de Sant Antoni de El Perelló. Aquest relat en un principi el vaig anomenar “La bassa dels elefants”, encara que li vaig anar canviant el nom perquè no m'acabava de convèncer i al final es va dir “L'antílop”. Els elefants no en són la temàtica principal, però hi surten. Als meus relats m'agrada ficar-hi “Easter eggs” (vaig aprendre que es deien així gràcies al blog "Atoms i lletres" del meu amic qwark), petits matisos (de vegades amagats) que no són la trama principal, però que enriqueixen l'escena i l'argument. En aquest relat anomenat "L'Antílop" sobre el bullying escolar, hi ha algun “Easter Egg” dedicat als elefants, algun altre al naturisme, a Barcelona, al problema de les guerres africanes...

Titànic... tocar quan sabem que ens enfonsarem.

La història del Titànic és una mica com la nostra vida: naixem, ens construïm, ens fem grans, comencem el nostre viatge, i, en un moment donat, arribem a comprendre que morirem, que, malgrat tot, sigui com sigui, acabarem morts. Tot i així, continuem tocant fins a l'últim alè de la nostra vida; i procurem tocar bé i gaudir de la bellesa fins a l'últim moment.

Ho escric quan s'acompleixen cent anys del seu enfonsament.
.
.

Donostia amb pluja.

La pluja, a Donostia, i de fet a tot arreu, és un vestit de gala per als colors, una veu que et diu "tranquil, que tot va bé, que la vida continua, que el de sempre torna de nou una vegada i una altra". És una llum més intensa, més reflexos, flaires d'ozó, de carrer humit, de façana molla. És la carícia d'algunes gotes a la mà, al rostre, als cabells; una camisa humida, la frescor del cel que et cau al damunt, un trepig més decidit dels vianants, més fortor al verd, més esperança en la rutina.

La pluja és un "deixem-ho tot i gaudim de l'imperi de la vida, de l'aigua que cau a poc a poc si li plau, o veloç com un vent desbocat".

La pluja arran de mar és olor d'onada i grisor de misteri. La pluja a la muntanya i al bosc és guspireig de les branques. La pluja arran de mar i a la muntanya i al bosc és la pluja a Donostia.

El vídeo de la meva expedició en submarí a les restes del Titànic (ara que fa cent anys que es va enfonsar).

Ja us he parlat alguna vegada de la meva afició a volar amb Google Earth; a volar pel planeta i a viatjar pels fons dels oceans, ja que l'avioneta, si convé, pot funcionar com un autèntic submarí.

Des que em vaig treure el títol de pilot de GoogleEarth a la Universitat de FreakLand, no he deixat d'explorar paisatges impactants; alguns d'ells submarins.

Finalment, gràcies a la tecnologia de “screenr” he trobat la manera de gravar el meu viatge a les restes del Titànic; podeu veure el vídeo al capdamunt d'aquests mots; dura molt poquet.

El video comença amb la meva avioneta volant damunt de l'Atlàntic, a uns 331 metres per damunt de l'aigua, aproximadament a les coordenades a les quals se sap que el Titànic es va enfonsar.

De mica en mica, vaig descendint en cercles, fins que, al segon 17, em capbusso dins del mar. A partir d'aquí, inicio el meu descens, navegant sempre de manera circular, vers el fons de l'oceà, on per força han de reposar els dos troços del vaixell (recordeu que es va partir per la meitat).

Viatjar per dins de l'oceà em regala una sensació meravellosa de serenitat i de grandesa; al capdamunt, guspira la superfície fosforescent de l'aigua, que pels peixos ha de ser com una mena de cel somniat, enllà del qual l'aire i el sol deuen esdevenir déus. Per sota, s'estén la misteriosa planúria del fons, a gairebé quatre quilòmetres de la superfície, formant dibuixos enigmàtics de carenes i valls.

A l'instant 1 minut i 32 segons, quan viatjo a 1900 metres de profunditat, descobreixo un canó submarí, una mena de canal fosc que em suggereix que vaig per bona ruta; sé que el Titànic és a prop d'aquest canó; ara es tracta d'estar atent i ullar, perquè les restes s'han de veure ben aviat.

A l'instant 2 minuts i 26 segons descobreixo a la part dreta/superior de la pantalla, dos puntets marronosos que van creixent a mesura que m'hi acosto; són la proa i la popa del Royal Mail Steamship Titànic (Vaixell Correu Reial Titànic), que m'està esperant des de fa cent anys; de fet, per a ser exactes, farà cent anys la nit de dissabte a diumenge.

A l'instant 4 minuts i 11 segons, la proa del vaixell es distingeix de manera nítida; decideixo estavellar-m'hi.

A l'instant 4 minuts i 27 segons, gaudeixo de la visió perfecte de la nau rovellada.

Impacto a l'instant 4 minuts i 30 segons.

Missió acomplerta.

Si voleu provar-ho, és ben entretingut. Un cop al Google Earth, heu de marcar la pestanya de l'esquerra on posa “oceans”. Per obrir el simulador heu de prémer “Ctrl + alt + a”. Us recomano que trieu l'avioneta; l'avió supersònic és més difícil de controlar. L'avioneta tampoc és fàcil de controlar amb el teclat, però us aconsello que ho intenteu i que arribeu a aprendre'n, és un exercici fantàstic per a l'estimulació de la ment. Les tecles per a dirigir l'avió són les de les fletxes (però les de pujada i baixada van a l'inrevés de la lògica).

Bé... aquesta és la meva humil i apassionada contribució al record estrany i mític de l'enfonsament del que fou considerat insubmergible; la màxima expressió de la tecnologia naval; el símbol d'una època que es considerava ultramoderna i perfecta, model de qualitat i de creixement... (a què em sona?) .

Jo em quedo amb l'estètica, la classe, la moda, el disseny dels mobles, la decoració, les formes, les llegendes, l'orquestra tocant i desafiant la mort, la sensació de final i de principi, de vigília d'alguna realitat superior... (Bé... les formes i l'estètica només les accepto per una estona, que massa m'embafen).