El "voler" necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat.

La tardor s'acaba. Les estacions són tan relativament breus com la vida humana. Tres mesos semblen llargs períodes que al capdavall passen i deixen de ser. Un instant és, i ja no és. La mateixa bellesa es canvia de vestit. Ara plou aigua, i el vent fa olor d'ozó, flaire de carrers mullats, trepitjades de dones grans que van a missa, bufada d'aire humit que arrossega fulles seques. Ara plouen fulles que entapissen Vallparadís. Tot és silenci; parlen els morts. El silenci carregat de memòria és la veu dels morts que en aquest mateix paisatge van ser tan vius com nosaltres som ara. Plou melangia de tardor al bosc de sempre; aroma de plàtan moll, de fang xop, de pedra que regalima pluja. Plou vida.

Avui he tornat a enviar una novel·la a concurs; feia temps que no passava.

L'Oriol Junqueres i el president s'han entès, i un poble es posa dempeus per reclamar el seu dret a ser consultat, a ser considerat poble i no pas un tros sense completar.

I enmig de tot, escolto la veu d'algú que diu “No és que no pugui, és que no li dóna la gana”. Però em fa l'efecte que el “voler” sovint el tenim malalt, i que ens fa el que pot. Malalt o mancat o afeblit o confús o coaccionat o mig cec. El “voler” necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat. El “voler” és un òrgan feble com ho és el ronyó, el fetge, el cor... Igual com hi ha malalts del cor hi ha malalts del “voler”. Els metges del “voler” són els pares, els educadors, els qui estimen. El beuratge que atorga el do de ser lliures és l'amor. Qui és estimat, es cura el “voler”. 

Gardel, l'altre argentí del Barça.

Segons els investigadors Juan Carlos Esteban, George Galopa i Monique Ruffié, autors del llibre "El padre de Gardel", l'altre argentí del Barça, Charles Gardes, va néixer a Toulouse (França), l'11 de desembre de 1890. El seu pare, Paul Lassere, era un xicot que feia el servei militar i que, dos mesos abans de néixer el Charles, va fugir espaordit. La mare del Charles, la Bertha, es va quedar sola amb una criatura en una època en què les mares solteres, fins i tot a França, eren un estigma per a tota la família. La Bertha va haver de fugir a l'Argentina, mentre que Paul Lassere acabaria sent un lladre professional a Paris.

La Berth, a l'Argentina, va començar una nova vida amb el seu fill, que anys més tard canviaria el seu nom pel de Carlos Gardel. En Charles Gades, quan va començar la primera guerra mundial, per evitar-se d'haver d'anar a matar persones uns quants milers de quilòmetres més al nord, va marxar a l'Uruguai, i es va nacionalitzar uruguaià, ja que en aquella època ho posaven més fàcil que a l'Argentina. Es va canviar el cognom de Gardes a Gardel, i va mentir dient que havia nascut a Tacuarembó, a l'Uruguai; sempre és millor mentir que matar persones. Anys més tard, es nacionalitzaria argentí, que en realitat era el que ell era.

A la dècada dels vint, Carlos Gardel va seguir força el Barça, i va arribar a tenir una gran amistat amb alguns dels jugadors, entre ells Samitier. Va guiar i acompanyar l'equip al llarg de la gira que va dur a terme a l'agost de l'any 1928; una gira molt desafortunada per al Barça pel que fa als resultats. I fixeu-vos com anaven les coses en aquell temps: en tornar de la gira, Samitier i Castillo van ser sancionats pel mateix Barça amb no jugar al llarg d'un any sencer en considerar que havien mostrat poc interès als partits que havien disputat; sembla que la sanció no es va arribar a complir perquè el Barça els necessitava.

M'ha fet gràcia trobar aquesta informació sobre Carlos Gardel; informació que confirma que entre l'Argentina i el Barça hi ha una mena de connexió històrica que s'allarga en el temps. El més gran en el Tango, Gardel, ha donat pas al més gran en el futbol, Messi; tots dos íntimament relacionats amb el Barça. Gardel fou soci honorari del Barça, i encara avui quan el club s'acosta a l'Argentina, sempre hi ha algú que va a deixar un ram de flors a la seva tomba.

Gardel, a més, va morir molt jove en un accident aeri, al punt més àlgid de la seva carrera. El seu enterrament va ser un esdeveniment impressionant per a l'època.

I cal dir que no només fou cantant (la seva veu ha estat nomenada “patrimoni de la humanitat"), potser la força més gran de la seva creativitat rau a la composició de tangos. N'hi ha prou amb dir que “Volver” “El día que me quieras” i “Mi Buenos Aires querido” foren compostes per ell, i que representen potser l'essència més pura del Tango (sobretot "Volver"). La duresa de l'origen i la vida de Gardel demostren com el tango i la vida van íntimament lligats, i com el contrast de l'amor i l'odi, la felicitat i el dolor, el triomf i la derrota, la violència i l'afecte, la passió i el menyspreu, la mort i la vida... dibuixen un paisatge espiritual de clarobscurs impactants que converteixen el gènere en pur instint humà. A banda del ritme i de la melodia, la lletra dels tangos de Gardel és amarada d'una musicalitat i d'un ritme identitaris. En escoltar la veu de la seva mare, la Bertha, envoltada de dolor, en aquesta gravació del 1936, un any després de la mort del seu fill, s'adverteix també que l'autor va heretar, o va aprendre, aquesta musicalitat lingüística de la seva mare. Les paraules que pronuncia la Bertha, de manera espontània, gairebé tenen ritme, cadència, el verí i l'esquinçament del  dolor convertit en so:

Bibliografia:

http://gardel-es.blogspot.com.es/2011/01/la-cancion-de-la-amistad-patadura.html

http://www.lanacion.com.ar/1509532-fin-del-misterio-muestran-la-partida-de-nacimiento-de-gardel

Decàleg de Joan XXIII

1.- Sols per avui tractaré de viure exclusivament el present, sense voler resoldre tota la problemàtica de la meva vida.

2.- Sols per avui tindré la màxima cura del meu aspecte i faré créixer la meva pròpia estimació.

3.- Sols per avui seré cortès; no criticaré ningú i no pretendré disciplinar ningú més que a mi mateix.

4.- Sols per avui seré feliç, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat; no tan sols en el més enllà, sinó també en aquest món.

5.- Sols per avui dedicaré uns minuts del meu temps a una bona lectura; recordant que, així com l'aliment és necessari per a la vida del cos, també la bona lectura és necessària per a la vida de l'esperit.

6.- Sols per avui faré una bona obra i no ho diré a ningú.

7.- Sols per avui faré almenys una cosa que em costi molt de realitzar; i si em sentís ofès en els meus sentiments, procuraré que ningú se n'adoni.

8.- Sols per avui em faré un programa detallat dels meus projectes. Potser no l'arribaré a complir, però l'escriuré i el tindré present. Tot i això, evitaré caure en dues calamitats: la pressa i la indecisió.

9.- Sols per avui creuré fermament, malgrat que les circumstàncies demostrin el contrari, que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si no existís ningú més al món.

10.- Sols per avui no em deixaré endur per les pors. D'una manera especial, no tindré por de gaudir de la bellesa i de creure en la bondat.

No és excessivament difícil dur endavant aquest programa durant el dia d'avui; tal vegada defalliria si aquest propòsit fos per a tota una vida.

Aquí no ho permetrem. Concentració en defensa de la escola en català a Terrassa.

Protesta d'avui, a les sis de la tarda, a Terrassa, contra la Llei Wert, que menysprea la llengua catalana, relegant-la a la quarta posició en importància, de totes les llengües que s'estudiaran a l'educació obligatòria; apartant-la de la troncalitat, en un exercici d'invasió cultural intolerable per part d'una cultura que ni és la d'aquí, ni sembla entendre ni sentir la cultura que és d'aquí. Es repeteix la constant imposició del castellà pel poder centralista espanyol, i es fa evident que l'espanyol sempre ha estat llengua d'imposició, i que si s'ha estès no ha estat pel caràcter benigne i conciliador dels governants que l'han regit sinó per la seva fastigosa tendència a imposar només el que entenen i a menysprear el que desconeixen. A l'espanyol li fan por les cultures que no sent, les que no li són pròpies, i les humilia fins a fer-les desaparèixer. Aquí no ho permetrem. 

El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món.

Malgrat les giragonces de la història, els trets dels canons, els cops de puny a la taula dels intolerants i dels dictadors, l'estretor mental dels xovinistes culturals, la curtedat intel·lectual dels que es pensen que tot rau a unes tapes i uns vins i al “que se entienda” i al “en cristiano cojones” i al “que falta de respeto estos catalanes que hablan en catalán”... Malgrat les pistoles, malgrat els crits, malgrat el porprat dels cardenals còmplices ex-inquisidors dels cossos i inquisidors en actiu de les ments sotmeses, malgrat el "todos al suelo" i la por del "todos al suelo", malgrat les dècades de dictadura, malgrat els genocidis humans i culturals, malgrat els morts de les cunetes i de les carreteres, malgrat la punyetera crueltat de negar-se a retornar els ossos des executats als seus familiars en nom d'un oblit que ells mai no practiquen, malgrat els wertazos, les espanyolitzacions, la marginació del català, la humiliació de la cultura humana, malgrat la misèria ximpanzé (i que em perdonin els ximpanzés) que mou els "toritos bravos" a cagar-se damunt la llibertat de les persones... malgrat tot això, les persones sempre serem lliures, sempre treballarem per la llibertat, sempre ens tornarem a aixecar, sempre continuarem endavant i sempre guanyarà el poble. Els dictadors sempre seran assenyalats per la història i per la comunitat humana com a desferres humanes que van contribuir a escampar el dolor i l'esclavatge de les persones. Els intolerants sempre arrossegaran damunt la seva descendència la vergonya de la inhumanitat que van exercir, i els pobles i persones trepitjades s'alçaran una vegada i una altra, perquè les persones hem nascut per a la llibertat. 

La llibertat és la nostra vocació, la nostra missió, i no volem la vida si a la vida no som lliures. I si nosaltres morim, en vindran més darrere nostre que lluitaran per la mateixa llibertat, sagrada, divina, eterna i indestructible. El nostre déu, els qui el tenim, és el déu de la llibertat, el déu de la tolerància, el déu de la intel·ligència, de la ciència, de la cultura, de la pau, de la construcció, de la col·laboració, de la vida... I aquest déu és omnipotent. El déu fosc dels dictadors és un fals déu, un demiurg inventat per la seva ment reduïda i maleducada a través de generacions de foscor i de violència. Nosaltres creiem i adorem el déu de la llibertat. El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món. El déu que ha creat els cossos nus de les persones, la brillantor de les mirades, les onades del mar, el guspireig del sol damunt les aigües, el vent, el bosc, la nit amb els estels i l'albada amb tota la seva força regeneradora. Els feixistes només assoliran triomfs petits, ni que durin anys, perquè el déu de la llibertat els escombrarà com escombra totes les pudors i totes les epidèmies. Per això la humanitat avança, per això, diguin el que diguin anem endavant, i sempre, sempre, hi ha, i hi haurà, més llum i més amor que no pas odi.

La por sempre és pitjor que allò que es tem; és per això que quan arribi allò que temem, restarem tranquils, perquè serà menys dolent que la por; i tindrem la força de la raó i de la llibertat per a lluitar amb l'arma de la pau i de la veritat. El qui no té res a perdre és omnipotent; per això el poder del poble esclafat és omnipotent. Esclafeu-nos i sereu derrotats. L'avantatge que té aquell que ho ha perdut tot pel fet de lluitar per la justícia, és que pot continuar lliurement lluitant per la justícia, perquè ja li ho han tret tot i no tenen res més per prendre-li.

Sorprenent troballa de fòssils de fa tres-cents milions d'anys al marbre de casa meva.

*

Aquest matí, mentre passava l'aspirador, anava pensant en el descobriment que la NASA ha fet a Mart i que serà anunciat el proper 3 de desembre aproximadament; és a dir dilluns. Amb tota probabilitat aquest descobriment tindrà a veure amb la vida que hi ha, o hi ha hagut al planeta roig: vida microbiana? fòssils de petits animals? senyals inequívocs deixats als minerals per una antiga vida microbiana? potser el fòssil d'algun ésser viu de més envergadura que els microbis? 
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps. 
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.

També aprofito per dir que avui s'inaugura, a la república independent anarquista i llibertària de casa meva, l'inici de l'era de la cursa per a la recerca de tots els fòssils possibles existents al marbre de casa; fòssils que fins al moment ni ens havíem imaginat que poguessin existir. Qualsevol nova troballa serà anunciada a la comunitat científica internacional a través d'aquest blog.   

*

Vigileu, perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà.

Imatge deWinky from Oxford UK, a la Wikipèdia

Món de papers, de segells, d'urpes marcades en blau i esbossades de manera que semblen el disseny d'un senyor; un senyor, de vegades, és una bèstia que fa veure que té dignitat, honorabilitat, bones maneres, un somriure de façana que pretén revelar un fons que no és com es mostra, i molt d'amor a la pela, a la pela llarga, a la pela generosa, sense que ho sembli; tothom ho fa, i si no ho fa és imbècil, acostuma a dir el senyor bèstia, o la bèstia senyor, o l'ésser que ni ell mateix no sap de vegades si és una bèstia o un senyor, i que quan veu euros se sent senyor, i se li allunyen els escrúpols, l'ètica, la moral, la llei, el civisme...

Món de papers; si tens un paper que ho diu, has estat malalt i has anat al metge, i a la feina no et diran res, perquè veuran el paper, segellat, marcat, signat... paper gloriós, paper veritat... la mateixa veritat ho és si està escrita damunt d'un paper... fins que no tens el paper ets algú que ha fet campana de la feina; quan tens el paper, i el mostres, i no el perds perquè se t'ha quedat dins la butxaca dels pantalons i ha anat a espetegar a la rentadora, ets el pacient d'un metge que t'ha visitat; el paper decideix què és veritat i què no ho és; per això són tan importants els papers; perquè els papers decideixen què ha passat a la història, què és mentida, què és veritat, qui és un senyor i qui és una bèstia... o a quina bèstia hem d'anomenar senyor... Els papers, els de colors amb xifres, que es diuen euros, decideixen també qui és un senyor, qui té bon gust, qui marca l'elegància, qui té dignitat, i ni que sigui una bèstia, només pels putos papers dels diners, ja és un senyor, i tothom s'ho ha de creure, perquè si no s'ho creu és un proscrit, un perroflautas, un iaioflautas, un hippy, un anarquista, o un jo què sé què... La perfecta societat dels formularis, els papers, els processos, les gestions excel·lents, els comunicats oficials, el llenguatge fred i asèptic que menteix com una mala bèstia: “Benvolgut”, quan ni de bon tros no ets ben volgut; “t'agrairé que” quan et volen dir o m'ho fas o t'empapero; “atentament” quan t'importa una merda ser atent, o “company” quan en realitat ets un competidor, un accident, un instrument, algú que es valora per allò que aporta i que si no ho aporta, bon vent i barca nova. Món de mentides per amagar la profunda lluita pel poder i per la imposició de la pròpia voluntat, la profunda enemistat i avorriment que governa les relacions, la por, feixuga i desagradable dels de dalt vers els de baix i dels de baix vers els de dalt, la puta por que és pitjor que allò que es tem; i un altre cop l'adoració del diner, la por de fer servir el diner per alguna fita que no sigui la imatge o el bon nom. El servei a les persones només es valora si contribueix a millorar la imatge; si no, és un esforç inútil, en un inútil món on només es valora el que és teu, el que posseeixes i on s'ensenya els nens a valorar la propietat personal com a valor fonamental de la societat; ep! però sobretot que no duguin gorra.

Cansa aquesta societat de simis que no saben que ho són; que es miren la corbata i es pensen que ja ho tenen tot aconseguit. Proveu de posar un tern i una corbata a un ximpanzé, parleu-li de vostè, digueu-li “Benvolgut”, o pronuncieu mirant-lo als ulls: “t'agrairé que”, no us oblideu de dir al final: “atentament”, i de tant en tant escriviu el mot: “company”... Ja veureu com el ximpanzé us farà l'efecte que té una dignitat superior. Amb la corbata de ratlles, no us costarà somriure-li, preguntar-li per la família, convidar-lo a una copa, parlar-li de l'economia del món... la roba fa molt, per no dir que ho fa tot. I el ximpanzé us tractarà bé, mentre el tingueu al davant. Vigileu perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà, agafarà els excrements, i, malgrat la corbata i el tern, us llançarà la porqueria pel cap quan estigui segur que no sabeu que és ell qui us la llança.

Davant de tota aquesta porqueria simiesca; reivindico el respecte a la persona; el respecte del que parlava Saint Exupery (*1) després de la seva revel·lació a Tournus, després de convidar dos treballadors a unes copes, o quan va descobrir que els milicians que el volien matar sabien somriure i eren humans, o aquella vegada que ens va descriure aquell pilot que volava sobre les boires d'una tempesta als Andes i que no tenia betzina (*2), i que saludava una mort inevitable contemplant la bellesa infinita de la lluna sobre el mar de boires.

Respecte a la persona! Quan ens veuen i quan no ens veuen; respecte a la persona. Quan allò que fem restarà dins la invisibilitat de les accions ocultes; quan només ho sabran el temps i l'eternitat; quan ningú no ens premiarà per les hores dedicades a estimar els nostres alumnes sense que ningú ho noti ni se n'adoni; respecte a la persona. Quan confiem en la paraula d'un company, i quan en tenim prou amb la seva mirada i la seva veu franca per creure'ns que de debò ha estat malalt sense que calgui cap miserable paper que certifiqui res; respecte a la persona. Quan ens topem amb un nen o una nena que ploren un dolor que no podem ni arribar a comprendre, primer de tot, respecte a la persona. Que s'apartin els protocols, els formularis, els registres d'entrevistes, els registres de processos, la punyetera excel·lència que s'oblida que som de carn i que tenim un cor i que necessitem confiar en les persones per damunt del mecanicisme de les màquines; respecte a la persona. I quan la persona sigui respectada, l'educació creixerà fins als estels, i ens podrem riure de qualsevol informe "pisa", o "prisa", o "risa"... perquè si aprenem que l'essència és el respecte a la persona.... la resta vindrà ella tota sola, i aconseguirem trepitjar amb les mans i amb el pensament el continent desconegut de la llibertat i de la solidaritat entre els éssers humans.
..
.

(*1) "CARTA A UN HOSTATGE" 
Antonie de Saint Exupery

(*2) "VOL DE NIT" 
Antoine de Saint Exupery