Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 25, 2013

Posar un maó damunt de l'altre pel fet d'estar enamorats de posar un maó damunt de l'altre



Em costa entendre que es pugui passar un dia de festa sense trepitjar la muntanya, o que de normal un no trepitgi el bosc si plou, i perquè plou.
Em costa entendre que es pugui viure sense provar contínuament coses noves, sense dubtar contínuament del que sempre s'ha pensat i del que sempre s'ha cregut, sense fer cada dia un poema, cantar un cançó o pintar un quadre, sense trenar una idea que es percep clara com un rierol dels Pirineus.
Em resulta inexplicable que es pugui passar un dia i una altre dia passejant per la ciutat amb sabates noves i badant davant dels aparadors sense pensar en totes les persones del món que no tenen llibertat, en totes les persones del nostre passat llunyà i proper que han estat esclafades pels tirans que encara qüegen.
Em resulta insuportable parlar sense parlar de res; deslligar mots buits amb aquell posat formal, teatral, estrafent un guió ple de tòpics, de frases fetes, de comentaris previstos i previsibles que dibuixen la imatge pública que política i socialment creiem que hem d'oferir.
Em resulta incomprensible que algú no estimi els mots senzills i clars, i nus, sense màscares ni interpretacions susceptibles d'empassar-se i de fer empassar-se qualsevol bajanada, qualsevol injustícia.
Em cansa tan mascle sobrat, sempre ric, sempre fart, sempre tornant de tot, sempre poderós i autosuficient, sempre savi, sempre segur... jo no vull ser així, jo no vull semblar així, jo no crec que ningú sigui així encara que ho sembli.
No m'importa ser mascle, m'encanta ser mascle, però m'encantaria també haver estat femella, sovint penso que una vida és massa poc per a provar-ho tot, per a experimentar-ho tot; m'agradaria gaudir de ser mare igual com gaudeixo de ser pare. M'agradaria ser al costat més oprimit, i pensar el món com a dona, per a completar el món pensat com a home que ja tinc i que ja visc.
M'agradaria que la gent sortís al carrer a gaudir de la pluja, a xopar-se la roba, a saltar dins dels bassals, a empastifar-se del fang de les muntanyes, a cridar i cantar sota la tempesta.

M'agradaria que la gent cantés sense competir, que toquessin qualsevol instrument sense competir, que pintessin sense competir, que posessin un maó damunt d'un altre no pas per un sou sinó perquè estan enamorats de posar un maó damunt d'un altre; perquè posant un maó damunt d'un altre es reconeixen com la persona que són, i que es única i irrepetible. M'agradaria que quan la gent escoltés algú cantar o pintar o crear... no pensés els diners que pot guanyar o la fama que pot adquirir, sinó que compartís la passió amb la qual qui canta, qui pinta o qui crea intenta gaudir i viure.

Tuesday, December 24, 2013

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.



Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.
La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.
La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.
Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.
No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.


Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga

Saturday, December 21, 2013

De vegades, el món, cansa.


Tant com hi ha, i tan malament com sovint està el món. 
Si tot és deixar fer i no posseir! 
No posseeixis ningú. No posseïm ningú. Ni directament, ni veladament; ni disfressant, la possessió, d'amor o de protecció. 
Deixem fer. Si ho fem tothom, ningú no posseirà ningú; ningú no manllevarà la vida de ningú de cap de les maneres subtils o menys subtils que aquesta mena de monos creguts que som sabem fer.

La llibertat... Ai la llibertat, que es mor! 
Es mor la llibertat! Es mor... 

La societat que formem aquests monos estranys que som, sense adonar-nos que som, mata a poc a poc la llibertat: lleis sense fonament, normes que esculpeixen morals i prejudicis i que consideren absolut el que és subjectiu; cànons elevats al rang de dogma; drets que de boca es diu que hi són, però que de fet es trepitgen perquè no és cert que qualsevol pugui opinar de qualsevol cosa. 

Aquesta societat de monos que som té por de la llibertat. 
La llibertat es lliga amb deu mil “peròs” aterrits, la por dels quals enteranyina aquesta bellesa immensa que ens envolta; mar i sol i nuesa i vent i crits i colors damunt d'un llenç en blanc que ens pregunta què sentim i què li volem dir.

Esclavatge de miserables dictadors que tenen com a arma el diner i el deute dels esclaus del segle XXI. Senyors explotadors de milions de persones que no arriben a viure perquè la por se'ls amara a l'ànima.

Tant com hi ha! Tant com hi ha arreu!

Si ens dediquéssim a mirar tota la bellesa que hi ha al pam de terra que habitem dins l'ara, no ens l'acabaríem. Però una mena de nervi estúpid ens mena més enllà de la bellesa; vers el domini i la destrucció de l'altre. De vegades, el món, cansa; fa l'efecte que la revolució pendent implica un canvi d'espècie, com si nosaltres portéssim un defecte de fàbrica que ho complica tot. Ens eduquem, però els que neixen, han de tornar a començar. Tan de bo l'epigenètica funcionés millor.

La llibertat hauria de ser una assignatura que s'estudiés a les escoles, no pas per aprendre a encadenar-la sinó per aprendre a gaudir-la sense por i sense excloure-la per ningú. La llibertat que no exclou la llibertat de ningú és il·limitada, perquè només s'acaba quan t'allunyes d'ella; i si la gaudeixes, no s'acaba, roman pels segles dels segles. 

La vida és una mena de regal estrany fet per a gaudir i fer gaudir; tant com hi ha, només pot ser per això; gairebé sempre, el que percebem que ens falta, en realitat i ben pensat, no cal; i gairebé sempre, el que no costa diners i ningú desitja amb excessiu anhel, en realitat i ben pensat, és el que ens cal.

Proposem-nos construir una societat a on la llibertat tingui el pes que malauradament avui té el diner i el poder.


Bon Nadal a tothom. 

Thursday, December 19, 2013

Els enemics de l'energia neta. ASSASSINS DE LA TERRA.



-S'ha comprat una cafetera, vostè? -diu l'amo del bar de sota casa la senyora Pepa -. ¿I diu que es fa el cafè a casa i que per això no consumeix al meu bar? Doncs sàpiga que ha de pagar l'impost nou que ha tret el govern, i que obliga a tots els que s'han comprat cafeteres a pagar deu cèntims per cada cafè que es facin amb la cafetera nova; en compensació per les pèrdues que tenim els pobres bars.


Això que sembla surrealista és real; només heu de canviar la paraula “bar” per “empreses productores d'electricitat”; la paraula “cafetera” per “placa solar fotovoltàica”; la paraula “cafè” per “electricitat”. 
.
.
.

Monday, December 16, 2013

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 
Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.
.
.
.
La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.
No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 
Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.
Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.
A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.
A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.



Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

Saturday, December 14, 2013

Temps de privilegi.



Vivim un temps de privilegi; un temps en què els petits capitostos egoistes de totes les èpoques han aparcat diferències per a pactar una pregunta que no els serveix per a satisfer cap interès de partit. 

Entra dins de la lògica de la llei salvatge de la lluita d'espècies el fet que els qui lideren els partits hagin fet servir els colzes per a ser on són, i que sovint el que és noble en ells és més l'ideal utòpic que venen i que publiciten que no pas la convicció d'obrar amb ètica o equanimitat. Però les paradoxes de la història diuen que les grans gestes les duen a terme persones miserables; el progrés està fet de maons de palla i fems que aixequen immenses torres. 

És hora de treballar per la llibertat en una selva de llops que volen tancar la boca a un poble. Aquesta no és una lluita per la independència pròpiament, és una lluita pel dret de poder decidir sí o no a la independència. Els nostres oponents no són els unionistes; els nostres oponents són els que volen mantenir la unió per la força de les armes, sense possibilitat que el poble s'expressi. Els oponents de debò són els que no accepten les regles del joc de la democràcia i construeixen trampes legals per a segellar els llavis de les persones. Els oponents autèntics són els que obliguen un poble a sotmetre's a la sobirania d'un poble aliè. Els oponents són els que no volen que votem. 

Aquells que volen pertànyer a Espanya, però que accepten de decidir-ho mitjançant procediments democràtics, estan al mateix bàndol que aquells que volem la independència i que acceptem d'aconseguir-la amb procediments democràtics. Els nostres oponents són els qui anomenen immoral el gest de posar una papereta en una urna per a decidir quina Catalunya volem. Només als dictadors els ofèn preguntar al poble. Només els antidemòcrates tenen por de l'opinió d'un poble. Només els cafres neguen que Catalunya sigui un poble. Només els antieuropeus prefereixen imposar la unitat en comptes de reforçar-la amb la legitimitat de les urnes. Només els poc intel · ligents treballen per la unitat d'Espanya imposant en lloc de convencent a qui hagi de votar. Només els corruptes prefereixen el triomf de les seves obsessions abans que el triomf de la voluntat d'un poble a decidir el seu futur. 
I la senyora Reding ha de saber que els afers interns dels estats membres de la UE són afers interns d'Europa.

Us poso una cançó que vaig aprendre d'un dels grups que més ha treballat per a conservar i transmetre l'esperit d'aquest país: "Esquirols", que mai no han marxat i que mai no marxaran. "Et cobriran de blasmes", de Jordi Estrada i Ramon Estrada, reflecteix el poder la lluita pacífica resistent, que malgrat els blasmes, malgrat l'odi que llancen els qui volen ofegar les paraules, fa que la terra continuï produint fruits de llibertat. L'aire bufa sempre a favor dels pobles que escolleixen l'alliberament, i tota la violència que els enemics han abocat i abocaran damunt nostre serà abonament per a una victòria que cap mal vent no podrà deturar; la força del poble, la força de la voluntat de la gent, no la detura cap imposició legal.  






Wednesday, December 11, 2013

Nou llibre meu... EL VENT DEL BOSC i setze relats més.



Per Nadal, un llibre nou, que neix damunt d'un llibre vell.
Vuit relats més, afegits davant del meu antic “Nou somnis”, que ha estat revisat pel que fa a l'estil, i a la qualitat de l'edició.
Vuit relats més, afegits als anteriors, la majoria dels quals han estat premiats al llarg dels últims anys per diferents premis de la geografia catalana. Premis petits i humils perquè el que pretenen els diferents relats és petit i senzill.
L'altre dia se'n va fer una presentació, amb invitació especial a l'auditori major de Shangrilà. Hi van assistir Cole Porter, Fred Astaire, la princesa Anastàsia Romanov, que ara és republicana, el seu pare, en Nicolau, una tal Eva, el cognom de la qual no puc dir, perquè té molt mala fama i va quedar marcada de per vida; una noia el nom de la qual tampoc no estic autoritzat a dir, perquè el seu pare encara és viu i li agraden molt els diners. 
A banda, d'aquests personatges famosos, hi eren, a l'acte, un bon feix dels meus familiars traspassats, uns quants éssers d'altres universos, i un servidor. 
Vaig pensar de convidar algú viu, però a l'últim vaig resoldre que no, perquè els vius mengen, i has de fer pica piques, i això val diners. I a més els vius critiquen i estan plens d'ego i prejudicis. Vaig preferir un acte més íntim.

Bromes a part (o no bromes, vosaltres trieu), si voleu fer un regal especial per Nadal, aquí teniu el meu llibre 


No cal que us gasteu ni un “duro”, us el podeu descarregar sense cost en PDF.

Ara bé, si el voleu regalar, i que quedi coquetó i bufó, i en paper, també té molt bon aspecte (jo me'l compraré). Però sapigueu, com sempre, que no hi tinc comissió, perquè no escric pas per guanyar ni un ral, sinó perquè m'agrada el que queda escrit.

Si no el compreu, ni us el descarregueu, em sembla fantàstic; hi ha llibres més interessants.


Què us puc dir del llibre? Bé el que m'han dit algunes persones que l'han llegit és que s'han hagut de comprar paquets de clínex, perquè no paraven de plorar, d'emoció, de tristesa, d'alegria... No ho sé.. això diuen... Vosaltres mateixos i mateixes... 

Si el voleu, aquí el teniu: