Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.
Quan li dic a un
infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic
treballant; només li dic que ha de creure en les seves
possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan
corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una
persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un
alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho,
perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si,
confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una
deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig
classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords
d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació
obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin
l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar
d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que
trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre.
No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu
sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones
meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir
urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb
el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un
pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un
compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.
No treballo quan
dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa
bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar?
Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero
en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan
ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc
un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista;
però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets
prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina
millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto
retòricament si els diners són la millor motivació per compartir
la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada
per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs,
el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.
Quan algun alumne em
demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat
a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat
l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo
que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única
manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta
també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser
solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.
Que quedi clar, no
treballo; faig el que vull.
No comments:
Post a Comment