Es fa difícil escriure en moments de tanta tensió dialèctica.
Stephen Hawking va escriure (provocador com és ell) que d'ençà de
la física, la filosofia ha mort. Reconec que ho hauria pogut dir
d'una altra manera; hauria pogut ser més objectiu, menys hiperbòlic,
més acollidor, més científic. La filosofia no ha mort, però si la filosofia vol arribar a dir alguna cosa amb sentit, no pot deslligar-se dels
descobriments constants, graduals, i sorprenents que cada mes, per especificar algun
període temporal concret, aconsegueix el mètode científic. Si tots els representants de la filosofia ho fessin així,
m'estalviaria, alguna vegada, sentir vergonya aliena i tristesa intel·lectual quan
llegeixo determinades afirmacions sobre el funcionament de la ment,
sobre el comportament humà, sobre etologia, i fins i tot sobre ètica, que podrien tenir algun sentit a les últimes dècades del segle XX,
però que, a les alçades que estem, només poden ser sostingudes pels qui
s'han allunyat excessivament dels últims descobriments.
L'abisme
entre humanitats i ciències sovint és massa gran, i ha estat
incrementat exageradament, de vegades, per interessos mesquins.
No
podem comprendre l'ésser humà del tot si no coneixem la seva
realitat objectiva i el seu funcionament com a individu de l'espècie
Homo sàpiens; la humanitat que prescindeix de la realitat científica
de l'individu Homo sàpiens esdevé inhumana, i allò que estudia no
és un ésser humà tal com és, sinó un ésser humà que s'inventa
a partir de conceptes apresos de persones que ignoraven, per
imperatius dels segles, la realitat objectiva dels individus de
l'espècie. L'orgull de gremi sovint no deixa veure la situació tal com és,
i, com a titelles d'un inconscient que treballa a l'ombra, el
pensador, sense saber-ho, defensa el territori de la seva tribu, que
ell o ella veuen amenaçada per una veritat que no és la seva i que
els fa por perquè no l'entenen. I alguns faran servir qualsevol arma retòrica, per
sofista que sigui, per infundada que resulti, per neutralitzar el que ells
interpretaran com l'atac d'un ignorant. La grandesa del mètode
científic, però, és que es considera, en el fons, ignorant; de manera que no
accepta res que no sigui provat, i un cop provat, si es demostra
alguna vegada algun error, deixarà d'acceptar aquest error com a
coneixement i tornarà a començar el procés. La ciència necessita
la profunditat humana per a fer servir els seus coneixements en
benefici de l'espècie i de la natura. Les humanitats necessiten els
descobriments de la ciència per a no fer el ridícul; o per a no
ignorar el funcionament, a cops malaltís, del substrat del cervell
responsable de les decisions, atribuint responsabilitats angèliques a
persones malaltes socialment o humana; per a no cremar a la foguera,
com ja han fet alguna vegada a la història, als qui no accepten els
seus postulats.
L'educació pot fer dolentes les persones si és una educació perversa; pot enverinar els valors naturals amb els quals naixem, o els principis senzills i clars rebuts dels pares; pot errar-la en trastocar les prioritats vitals; pot, en resum, destruir la innocència.
L'educació, per descomptat, pot aconseguir també tot el contrari. Pot centrar la persona; li pot regalar la capacitat de pensar amb lògica; pot encomanar-li la actitud d'humilitat que mena a acceptar veritats provisionals provades, que ho deixaran de ser si en algun moment es demostra que no ho són; pot ajudar a comprendre allò que l'ésser humà té a dins i atorgar un major grau de llibertat a les decisions; pot deslliurar-nos de l'esclavatge dels mots, que de vegades intenten segrestar la realitat, impedint investigacions o exploracions que vagin més enllà de la significació convencional de diccionari; ens pot estalviar les retòriques buides que neixen de l'ego i que o no amaguen res, o que allò que amaguen no se sosté encara que guspiregi com la medalla d'una tómbola.
.
.
No comments:
Post a Comment