La meva expedició a les restes del Titànic.

No fa gaires mesos, us parlava del simulador de vol del Google Earth. El cert és que només en puc parlar bé en tots els aspectes. Aprendre a volar amb les tecles (no pas amb Joystick) estimula unes arees cerebrals que desperten la capacitat de controlar diversos elements alhora (tenint cadascun dels elements trajectòries i riscos que cal solucionar amb rapidesa). El programa d'escacs amb el qual mesuro la meva intel·ligència instantània em confirma que volar amb Google Earth controlant el vol amb les tecles de l'ordinador multiplica per deu la intel·ligència al llarg de les dues hores posteriors al vol. 

Si bé, és difícil arribar a aprendre'n; cal paciència, esforç, perseverança... Els primers intents poden ser desesperants si l'usuari té massa pressa i no gaudeix amb el paisatge. Us recomano volar pel Grand Canyon del Colorado, o pels contraforts del Canigó. També damunt la ciutat de San Sebastian.

Avui, però, us vinc a presentar una altra aplicació fascinant del Google Earth. 

Amb el Google Earth podeu convertir el vostre avió en un submarí. 

Si activeu la pestanya “Oceans” que teniu a la vostra esquerra, i hi feu dos clicks, i si després escolliu l'opció de poder veure naufragis, sens dubte, gaudireu com el Capità Nemo.

Situeu-vos damunt de la zona marina on us volgueu submergir (us recomano un lloc profund per començar, ja que als espais amb poca fondària és fàcil estavellar-se contra el terra). 

Tot seguit, escolliu l'avió:

feu “ctrl alt A” (totes tres tecles alhora) i escolliu l'avioneta (per començar, l'avioneta és més fàcil de pilotar que el F-16).

Comenceu el vol damunt de la zona de mar escollida, i, a poc a poc, aneu baixant en cercles fins a submergir-vos. A la dreta de tot, i a baix de tot, tindreu contínuament escrita la profunditat a la viatgeu en metres. 

A sota, i al mig, teniu les coordenades (latitud i longitud). 

La sensació, pels qui tingueu una mica d'imaginació, és indescriptible.

A banda del plaer friki de viatjar en submarí, la pràctica d'aquest esport virtual us permetrà conèixer les característiques del terreny de sota el mar a un munt de llocs interessants:

A l'illa del Hierro (al fons de la falla).

A les Illes Medes.

Els volcans submergits de Hawaii.

L'estret de Gibraltar.

La fosa de les Marianes.

També és interessant conèixer el fons del mar entre València i Mallorca, espai on un vaixell, no fa gaire, va anar desembolicant un cable elèctric que du energia de la península a l'illa, de vegades a gran profunditat.

Només us dic que per a mi el més espectacular ha estat trobar les restes del Titànic i navegar-hi a frec; la imatge de més amunt és de la meva expedició al Titànic (obviament, les restes són una simulació).

No conec ningú més que comparteixi la meva estranya afició de volar i submergir-me amb el Google Earth; si algú s'hi passa estones, digueu-m'ho que m'agradarà saber que no estic sol.

.

.

Enyorant Guanahani... (Pensaments d'un dotze d'octubre)

Autor i condicions de la imatge

Recordo, amiga Amèrica, quan eres nua,

l'udol del llop pintava les nits de sang,

el riu xiulava amb el vent sense la negra

escorça d'or llefiscós per damunt del fang.

El bosc obria el llençol de l'estepa verda

per sobre les llars dels prínceps color d'aram,

un nen petitó plorava a la riba clara,

la mare mirava el mar i anava cantant.

Recordo amiga Amèrica quan eres nua,

el foc escalfava dolç la pell dels infants,

els noms perfumats llançaven versos als astres,

i els llibres més vells guardaven secrets de sants.

Els savis, arran del cel, besaven els arbres,

i els reis es feien servents de la llum dels llamps,

la creu sols eren dos canyes que un dia l'aire

casualment, i en un buf, va encastar jugant.

.
.

Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

Quan la obsessiva i accelerada informatització de tot ens enfonsa.

Recordo quan van sortir les cintes de vídeo VHS; hi havia gent que deia que eren millors, que si tenien més qualitat, que si naps, que si cols... el cas és que les antigues betamax eren més compactes, més denses, més petites, s'enganxaven menys, i oferien una millor qualitat de visió. Anys després m'ho va confirmar un expert i em va dir que el triomf del VHS havia estat una decisió purament econòmica. 

Recordo també l'arribada dels CD's. Quina eufòria! "No s'espatllen mai" deien... "La tecnologia del futur!" Però el cas és que tinc per casa un munt de CD's que quan els poses salten, s'acceleren, s'aturen... i que de cop hi volta et diuen que tenen un error i s'ha acabat el bròquil... El cas, també, és que des que les antigues cintes de video van ser substituides pels CD's no he pogut gravar mai més cap programa de televisió, ni cap pel·lícula, ni cap partit... 

Passa sovint també amb un munt d'aplicacions informàtiques, de webs que funcionaven a la perfecció i que tot d'un plegat van decidir renovar-se, afegir-hi efectes especials... “Hem de cuidar la imatge!” Van dir... i van instal·lar uns aplicatius, uns efectes, unes presentacions, que deuen ser molt bones, però que triguen a carregar-se, que són més difícils de fer servir per part de l'usuari que aprovar unes oposicions, i que, segons la versió del navegador que es faci servir, senzillament no funcionen. I passa que allò que anava tan bé, es mor d'èxit, es mor de ganes de créixer fins a no se sap a on.

Tristament passa el mateix amb la creixent digitalització de les televisions; l'analògic està demonitzat, “el millor és el digital!”, diuen... Ai... si no els dones la raó! Però el digital mostra els seus quadrets meravellosos que es queden glaçats quan el senyal no arriba bé. El digital fa que posis la ràdio i escoltis el futur; i així sents "goooool!" quan el Messi encara és al costat del seu porter. El digital, ara per ara, sembla, una mica, un nyap...

I el pitjor de tot és quan parlem d'aplicacions professionals. Grans instal·lacions informàtiques, immensos automatismes perfectes, que prometen la millor de les eficàcies, fallen tantes vegades, i tan estrepitosament, que hom enyora l'antic rostre que t'ho feia tot a mà i que et deia bon dia,   enyora la tècnica senzilla i eficient que ara diuen que està endarrerida però que no fallava quasi mai.

I compte! No estic parlant d'abandonar el progrés, ni la tecnificacio. Però el progrés cal desenvolupar-lo amb un guix a la butxaca, per si de cas. Alguns avions s'han estavellat perquè l'automatisme que havia d'obrir el tren d'aterratge no ha funcionat i no hi havia una maneta per fer-lo baixar només amb la força dels braços. El progrés ha d'anar endavant, però al costat de la mà de la persona, la qual ha d'arribar amb facilitat allà on la tècnica fallarà impersonalment un munt de vegades, sobretot a les primeres dècades d'una nova tecnologia. Si ho fem dependre tot de la tecnologia més nova, quan caigui la tecnologia, caurem tots. 

Les noves tecnologies han de ser un instrument, una eina, no pas la finalitat, ni, molt menys, una qüestió d'imatge; han d'estar al servei de les persones i no les persones al servei de les noves tecnologies, com si recórrer a les antigues tècniques puntualment fos una vergonya o un pecat. 

I, sobretot, les noves tecnologies no han de ser una porta vers l'enriquiment dels de sempre; la seva raó de ser ha de ser el servei real a les persones; si no serveixen, cal deixar-les o posar-les en la corresponent fase experimental, fins que ens en puguem refiar.

.

.

Aparicions o al·lucinacions. Més pistes. La síndrome de Charles Bonnet, explicada a TED pel neuròleg Oliver Sacks.

Video apassionant facilitat per TED talks, que reprodueix la conferència de divuit minuts del neuròleg Oliver Sacks, el qual ens explica la síndrome de Charles Bonnet. Aquesta síndrome posa de manifest la immensa complexitat de la nostra ment, i alhora la seva simplicitat natural. Quan els inputs visuals no arriben (total o parcialment) a les àrees del cervell que les han de rebre, i que les han de convertir en percepcions conscients, aquestes àrees, en no rebre informació, comencen aleatòriament a agafar la informació visual emmagatzemada i codificada a les cèlul·les del cervell, de manera que els malalts veuen imatges que no obeeixen a la realitat exterior; és a dir al·lucinacions; sense que això vulgui dir que els falli el seny.

Hi ha moltes menes d'al·lucinacions, depenent de la causa i del mecanisme que les provoqui. Aquesta conferència només exposa, de manera molt amena, les de Charles Bonnet.

Heus aquí, doncs, una altra possible explicació per a la gent que veu coses estranyes, i que les atribueix a realitats sobrenaturals o fantasmagòriques.  

.

.

No cridis.

¿On vas, que crides,
i que el cor desboques
fins que els ulls et salten
com si tot fos clar?
Només el roig,
damunt de la pedra,
cap a l'horabaixa ,
té dret a cridar.
Ni aquest verí,
que m'escups quan mires,
amb el foc que crema,
l'aire de l'instant,
no pot escriure
la puresa lliure 
de la vermellosa
roca del captard.
Pensa que els xiscles
no fan que el que expliques
sigui més real.
De fet, la força,
si la tens, et brolla
del grau de noblesa
que neix del teu cap.
.
.

Tots som iguals.

.
Ens mirem des de lluny, malgrat que els nostres cossos coincideixin sovint en l'espai i en el temps. Construïm una imatge pública; allò que ens agradaria de semblar. Els qui ens envolten, mentre no els coneixem, són perillosos i els hem de fer invisibles; la prudència, com a fenotip psicològic, ens protegeix de daltabaixos diversos. Després, passats els mesos, ens adonem que aquells individus que un dia vam témer formen part de les nostres vides, i els perdem la por; hi ha qui en aquesta fase també perd el respecte.

Darrere aquesta imatge pública que aixequem s'hi amaga un infant que fa veure que ha crescut; de vegades fins i tot ell mateix es pensa que ha crescut i viu un miratge fonamentat en l'orgull més balmat. Però patim tots, si fa no fa, de mancances similars. Tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, idèntiques febleses; igual com els nostres cossos nus són, o han estat, o seran, en algun moment, similars. El físic és una metàfora de l'invisible. La natura és un llibre que ens explica el conte de la realitat; la fugacitat de tot; el continu renaixement del que primer ha mort; la bellesa de les últimes llums del dia; la por als ulls de qui es mor, sigui qui sigui qui es mor; la por als ulls de qui neix, sigui qui sigui qui neix; la mirada que cerca la llum enllà dels núvols i que es deleix en l'extensió de la mar, que s'endureix quan li fan mal, que dubta quan ha de decidir de perdre vida per a poder estimar. Tots som iguals, encara que construïm una façana identitària que només és nostra i que desitgem que es converteixi en el nostre vestit social. Som el que seria qualsevol si hagués rebut el nostre cos, les nostres circumstàncies i el nostre atzar. Els altres són el que seria cadascú de nosaltres, si haguéssim rebut el cos de cadascun dels altres, les seves circumstàncies i el seu atzar. La velocitat no ens du enlloc més que a la frustració. La fatxenderia amuntega recances damunt del nostre ésser igual com el goril·la de muntanya desperta temor damunt dels seus congèneres quan es copeja el pit per dir ben fort que ell és qui mana.

.

.