La sorpresa més bèstia és ser.

Ahir, em vaig despertar de la migdiada (que gairebé mai no faig) i vaig tenir una d'aquelles sensacions úniques, difícils d'explicar, que alguna altra persona m'ha confiat que també sent esporàdicament. S'assembla al Deja Vu, però no ho és; diria que pertany a la mateixa família de sensacions. Consisteix en experimentar per un instant la sensació d'impossible, de sorpresa, de vertigen, pel fet de ser. I abans que se m'oblidessin les paraules exactes que dins del mateix son, un instant abans de despertar-me, vaig pensar, les vaig escriure al facebook:

La sorpresa més bèstia és "ser"

Avui hem tornat a la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel a l'hora en què la muntanya es tenyeix de roig; la sorpresa d'ahir ja s'havia apaivagat; ve quan vol; suposo que per evitar que m'enfonsi en la rutina i m'oblidi de l'excepcionalitat de ser. Hem de contemplar el fet de ser com un privilegi, com un misteri sorprenent; com sorprenent és que siguem qui som. Per què no som un cargol? Un ocell? Una guineu? Per què no som una altra persona? Per què hem nascut com a "nosaltres"? Per què les coses són?

Tenia una altra cosa a escriure que em semblava fascinant, però se n'ha anat. Em passa sovint. Quan torni, si torna, l'escriuré. També és veritat que de vegades aquests pensaments fascinants se'n van per a no tornar mai més; però això no deixa de ser fascinant, també. Algú va dir que no prenia mai notes perquè allò que valia la pena no s'oblidava mai; no és el meu cas. Moltes vegades haig de córrer a apuntar les idees, perquè fugen, i les millors, a cops, no tornen.

.

.



Nova proposta del blog de "Grans preguntes que no em deixen dormir": ¿quantes persones caldrien per a reconstruir de zero la nostra civilització?

El blog "Grans preguntes que no ens deixen dormir" ens proposa un tema de debat: "Quin és el mínim nombre de persones que caldria per reconstruir la nostra civilització?".

Deixò escrita, a continuació, la primera resposta que se m'ha passat pel cap i que he penjat com a comentari al blog abans citat, i us convido a visitar el post de debat i a afegir-vos a la reflexió:

El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.

Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.

Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".

L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:

"D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"

.

Al final, ens quedem amb el temps en què hem estat a prop.

Al capdavall, quan tot s'acaba, queda el viscut; i del viscut, l'estimat. Arriba la posta i ens retorna la dolçor dels instants que hem dedicat als fills i la ràbia del temps que hem perdut allunyats d'ells, o al seu costat però en realitat lluny, lluny... Res no mereix la tragèdia de ser lluny dels que tenim tan a prop i creixen tan de pressa. De vegades penso que el temps corre massa, que és massa poc un any per tenir un any, i massa poc un any per tenir nou anys; hauríem de tenir molts anys nou anys, molts anys... En altres ocasions penso que per què hem de créixer, si la infantesa és, potser, el resum del millor que som; o potser no, potser és el resum del millor que som, però no tant com el que podem ser i que sovint ningú no arriba a ser.

De debò, arriba el final, tan de pressa, i queden els instants en què hem estat a prop d'ells; el temps en què els hem comprès; els moments en què els hem demostrat que no passava res si se'ls trencava un plat; quan hem jugat amb ells, potser sense ganes. Punxen totes les dèries que en algun moment ens els han posat en segon terme; penseu-hi els que teniu fills, que encara hi sou a temps. Que quan el sol declini, guanyin els instants en què hem estat a prop, els instants en què hem transmès el secret de la felicitat, que ells mereixen, com mereixen totes les criatures del món.

Grans espais

Sovint cal pujar a la muntanya i mirar més enllà, per a descobrir com n'és de gran i de bell el planeta, i com nosaltres només som petits éssers que han brollat del paisatge, igual com brolla un arbre, un bolet o una flor. En mans de tanta bellesa, tot ha de tenir un sentit positiu; l'existència ha de ser necessàriment bona. Els grans espais ens retornen la perspectiva de la realitat i, com a conseqüència, la pau i l'esperança.

.

.

Carnestoltes 2012 a Terrassa.

Algunes imatges, un petit tastet, molt petit, del Carnestoltes 2012 a Terrassa:

No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.

Les persones que de debò ens estimen.

.
.
.

Carta a una Hel·lènica genèrica, com milers n'hi ha.

Em preocupes, Hel·lènica, perquè dius i afirmes que el més important de la teva vida és la roba, la roba de moda, la roba de marca, la roba de Bershka, de Kaotico, de Stradivarius; la roba que et fa ser com aquelles noies que surten a les sèries més fashion, o a You Tube, o a la bonior de músiques i imatges que et descarregues d'aquest hipnotitzador anomenat internet, del qual molts adults diuen que amaga tots els dimonis.

Em preocupes perquè quan parles imites els de la tele. “Fuck”, exclames, “fuck” estudi, “fuck” exàmens “Fuck” el que sigui; com el Justine, com el Michael, com els Kris Kross. Sona tan bé pronunciar-ho! Pronunciar-ho, sobretot, com ho pronuncien els dels pantalons caiguts i la gorra, aquells que canten parlant, o que parlen cantant a la tele, a la pantalla de l'ordinador o de qualsevol joguina electrònica d'aquestes que et fan creure que si no la tens no existeixes. I t'agrada caminar arran de precipici; gaudir del vertigen dels penya-segats als quals t'acostes.

Saps, Hel·lènica? No és lletja la gorra, ni els pantalons caiguts, ni les músiques, ni les imatges, ni les cançons que parlen, ni les paraules que canten... tot això és fascinant i no fa cap mal. Però no et deixis enredar pels que venen fum, pels que només pensen a embutxacar-se diners amb la teva necessitat de risc i d'identitat; tu ets infinitament més valuosa que la teva roba; tu ets infinitament més que la teva roba. Aprendre el secret de la ment dels dofins no és “fuck”, ni és “fuck” descobrir els mecanismes del càncer per combatre'l; ni és fuck investigar el funcionament de la pila d'hidrogen per aconseguir un món més natural i més bell. Millorar la vida i fer-la més intensa no és “fuck”. I aquests somnis els aconsegueixen aquells que matinen per anar a escola, aquells que s'esgargamellen per a comprendre allò que d'entrada no s'entén, aquells que quan se'ls demana un set busquen un deu, aquells que si han d'estudiar fins a les dues de la matinada, sense mòbil, sense facebook, sense messenger, sense twitter... ho fan i se senten feliços de comprendre millor l'aparell digestiu dels dofins, l'estructura de l'ADN, els esdeveniments de la revolució dels clavells o el muntatge d'una placa solar; aquells que encara que els foti esforçar-se, ho fan, i guanyen.

El que de debò és “fuck” és creure's les “fuck” mentides dels “fuck” flautistes d'Hamelin que diuen que si no tens la samarreta de la “fuck” marca no vals res.

Alguna cosa falla a la societat, al currículum educatiu, a les prioritats de la formació... si realment, a ple segle XXI, un percentatge preocupant d'adolescents somnien tenir tots els diners del món només per a comprar-se tota la roba possible i de les millors marques possibles. Alguna cosa no va bé si en plena crisi, i amb un futur que serà auster o no serà, un percentatge significatiu dels que pugen si no es compren moda, se senten ensorrats i miserables.

Tu, Hel·lènica, ets infinitament "més" que allò que tens. El que tens, si no vigiles, et pot encadenar. Aprèn a desitjar només allò que pots ser amb el teu esforç. Que et faci feliç el que ets i el que fas, i no el que voldries tenir. Allibera't de tant d'engany. Ves al bosc, d'on mai no havíem d'haver sortit. Camina pel bosc i no pensis en res més que en el bosc i en allò que hi veus.

La ment de vegades se'ns omple de pensaments subtils que algú, sense que ens n'adonem, ens introdueix. Algú, sovint, xiuxiueja mots demencials com si fossin poemes captivadors; els escoltem, i, com bens, com ovelles obedients, fem nostres els seus prejudicis, els seus tòpics, les seves afirmacions irracionals, que esdevenen l'arrel del racisme, del consumisme, del gregarisme o de qualsevol altra bestiesa. Cal desitjar el bé de tothom, no tan sols el dels nostres amics. Cal cercar aquells riscos que no ens enfonsen la vida i que ens poden regalar fins i tot més adrenalina que els riscos que de debò ens poden enfonsar la vida.

Per contra, les persones que de debò ens estimen, Hel·lènica, sovint, pronuncien aquells mots que de primeres ens couen però que a la llarga es converteixen en la llavor d'una planta que neix, que creix , i que ens regala flors i fruïts meravellosos. Escoltem les persones que ens estimen i deixem d'anomenar “fuck” als reptes que poden millorar la humanitat i que nosaltres hem d'emprendre. Els reptes que definiran qui som i què volem. Jo també t'estimo, Hel·lènica.

.