Les persones que de debò ens estimen.

.
.
.

Carta a una Hel·lènica genèrica, com milers n'hi ha.

Em preocupes, Hel·lènica, perquè dius i afirmes que el més important de la teva vida és la roba, la roba de moda, la roba de marca, la roba de Bershka, de Kaotico, de Stradivarius; la roba que et fa ser com aquelles noies que surten a les sèries més fashion, o a You Tube, o a la bonior de músiques i imatges que et descarregues d'aquest hipnotitzador anomenat internet, del qual molts adults diuen que amaga tots els dimonis.

Em preocupes perquè quan parles imites els de la tele. “Fuck”, exclames, “fuck” estudi, “fuck” exàmens “Fuck” el que sigui; com el Justine, com el Michael, com els Kris Kross. Sona tan bé pronunciar-ho! Pronunciar-ho, sobretot, com ho pronuncien els dels pantalons caiguts i la gorra, aquells que canten parlant, o que parlen cantant a la tele, a la pantalla de l'ordinador o de qualsevol joguina electrònica d'aquestes que et fan creure que si no la tens no existeixes. I t'agrada caminar arran de precipici; gaudir del vertigen dels penya-segats als quals t'acostes.

Saps, Hel·lènica? No és lletja la gorra, ni els pantalons caiguts, ni les músiques, ni les imatges, ni les cançons que parlen, ni les paraules que canten... tot això és fascinant i no fa cap mal. Però no et deixis enredar pels que venen fum, pels que només pensen a embutxacar-se diners amb la teva necessitat de risc i d'identitat; tu ets infinitament més valuosa que la teva roba; tu ets infinitament més que la teva roba. Aprendre el secret de la ment dels dofins no és “fuck”, ni és “fuck” descobrir els mecanismes del càncer per combatre'l; ni és fuck investigar el funcionament de la pila d'hidrogen per aconseguir un món més natural i més bell. Millorar la vida i fer-la més intensa no és “fuck”. I aquests somnis els aconsegueixen aquells que matinen per anar a escola, aquells que s'esgargamellen per a comprendre allò que d'entrada no s'entén, aquells que quan se'ls demana un set busquen un deu, aquells que si han d'estudiar fins a les dues de la matinada, sense mòbil, sense facebook, sense messenger, sense twitter... ho fan i se senten feliços de comprendre millor l'aparell digestiu dels dofins, l'estructura de l'ADN, els esdeveniments de la revolució dels clavells o el muntatge d'una placa solar; aquells que encara que els foti esforçar-se, ho fan, i guanyen.

El que de debò és “fuck” és creure's les “fuck” mentides dels “fuck” flautistes d'Hamelin que diuen que si no tens la samarreta de la “fuck” marca no vals res.

Alguna cosa falla a la societat, al currículum educatiu, a les prioritats de la formació... si realment, a ple segle XXI, un percentatge preocupant d'adolescents somnien tenir tots els diners del món només per a comprar-se tota la roba possible i de les millors marques possibles. Alguna cosa no va bé si en plena crisi, i amb un futur que serà auster o no serà, un percentatge significatiu dels que pugen si no es compren moda, se senten ensorrats i miserables.

Tu, Hel·lènica, ets infinitament "més" que allò que tens. El que tens, si no vigiles, et pot encadenar. Aprèn a desitjar només allò que pots ser amb el teu esforç. Que et faci feliç el que ets i el que fas, i no el que voldries tenir. Allibera't de tant d'engany. Ves al bosc, d'on mai no havíem d'haver sortit. Camina pel bosc i no pensis en res més que en el bosc i en allò que hi veus.

La ment de vegades se'ns omple de pensaments subtils que algú, sense que ens n'adonem, ens introdueix. Algú, sovint, xiuxiueja mots demencials com si fossin poemes captivadors; els escoltem, i, com bens, com ovelles obedients, fem nostres els seus prejudicis, els seus tòpics, les seves afirmacions irracionals, que esdevenen l'arrel del racisme, del consumisme, del gregarisme o de qualsevol altra bestiesa. Cal desitjar el bé de tothom, no tan sols el dels nostres amics. Cal cercar aquells riscos que no ens enfonsen la vida i que ens poden regalar fins i tot més adrenalina que els riscos que de debò ens poden enfonsar la vida.

Per contra, les persones que de debò ens estimen, Hel·lènica, sovint, pronuncien aquells mots que de primeres ens couen però que a la llarga es converteixen en la llavor d'una planta que neix, que creix , i que ens regala flors i fruïts meravellosos. Escoltem les persones que ens estimen i deixem d'anomenar “fuck” als reptes que poden millorar la humanitat i que nosaltres hem d'emprendre. Els reptes que definiran qui som i què volem. Jo també t'estimo, Hel·lènica.

.