Del Figaró a Sant Pere de Vallcàrquera. Ruta dels arbres.

Des de l'estació de tren del Figaró, resseguim el camí que passa pel pont de vianants damunt de l'autovia i del riu Congost. Anem cap a l'esquerra, pel carrer de Ribes, fins a la riera de Vallcàrquera. El camí arran de riera ens guia, ben al costat d'un corrent d'aigua generós, que baixa de les neus del Montseny. Ens anem trobant diferents espècies d'arbres, amb un rètol que ens informa del nom científic. 

La ruta avança pel bosc, fins a una carretera que s'endinsa al Parc Natural del Montseny. Arribem a l'últim a l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera, reformada al segle XVII.

Pel camí que ens hi ha dut ens hem anat trobant, amagades entre els arbres, edificis modernistes, masies, cases menestrals... I sobretot una balma amb un salt d'aigua que engega la música sublim de la natura i escampa enmig del verd granellons de sol. 

Una petita i agradable excursió d'uns quatre quilòmetres d'anada i tornada, recomanable per a qualsevol persona sense necessitat d'haver de gaudir d'una forma física excepcional. 

Un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut.

.

.

ENLLÀ DEL MAS

.

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,

el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;

el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;

gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,

a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.

Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,

i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur

jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;

instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;

els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;

el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.

La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;

camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.

La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;

un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,

al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;

un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;

retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

Aprofiteu els instants.

La boira, com l'encens d'un immens temple, baixa damunt del massís i amara les agulles dels pins, les fulles de les alzines, els troncs recaragolats, els conglomerats, les fonts solitàries, els camins secrets del bosc, el verd ampolla apagat de la muntanya. Arreu, silenci; el lleu udol del zèfir i els mots sagrats dels esperits que xiuxiuegen missatges essencials malgrat la misèria confessa dels que els escoltem. Missatges essencials que esperonen llibertats perdudes d'imperfeccions adorables: 
No correu tant, que no anireu enlloc més que allà a on esteu anant tant sí com no. Aprofiteu l'instant. La vida us regala plaers que vosaltres defugiu perquè us penseu que sou d'acer galvanitzat. Escolliu la companyia dels imperfectes mes que no pas la del so del reny i el judici; la vida és massa curta per a caminar vers la perfecció; la vida és massa curta per a fustigar-nos amb correccions per molt fraternes que vulguin ser. Afluixeu la corretja amb què potser sense adonar-vos-en domineu els altres, especialment els que més estimeu; deixeu-los viure, deixeu-los ser. Camineu vers l'amor i la llibertat, perquè la natura fa néixer pètals de quatre fulles i s'endú massa aviat els qui no s'havia d'endur encara. No ofegueu el servei real a les persones per adorar la imatge de llautó que us fa semblar més que els altres. Dediqueu-vos a perdre el temps amb aquelles tasques que mai no us comportaran diners, ni prestigi, ni poder, ni utilitat... però que us faran sentir vius a vosaltres i a aquells qui serviu. Sigueu lliures i ensenyeu llibertat. Estimeu la bellesa i defenseu no témer-la. No considereu cap persona un instrument. Apiadeu-vos dels que s'encadenen a l'eficàcia i a l'eficiència. Perdeu el temps amb les coses inútils de la vida, que són les que donen sentit al fet de ser. Aprofiteu els instants...

El paper de Déu en un univers que s'ha fet sol.

Crec en un déu, però no pas en un disseny intel·ligent de l'univers per part d'aquest déu. 

L'univers ha brollat i s'ha desenvolupat gràcies a les lleis de la natura, en la seva major part encara desconegudes o incompreses. I ni tan sols crec que aquestes lleis hagin estat dissenyades per déu. Les lleis naturals del nostre univers són només un dels molts conjunts de lleis que existeixen. Cada conjunt de lleis genera un univers diferent; nosaltres i el cosmos n'habitem un. Probablement el conjunt de lleis que conformen el nostre univers va començar a existir amb el nostre "big bang"; en aquest moment, per atzar, es van determinar les lleis de la nostra natura. 

La majoria d'universos són bords, estèrils, i col·lapsen de seguida; alguns es desenvolupen, però les seves lleis no els fan aptes per a la vida; d'altres, els menys, arriben a desenvolupar la vida; la vida arriba amb relativa facilitat a la consciència. 

El nostre univers té unes lleis naturals que han desenvolupat la vida i la consciència de manera espontània, només perquè, pel fet d'haver-hi infinits universos, cadascun d'ells amb les seves lleis particulars, es converteix en un succés segur el fet que alguns d'ells, per probabilitat, tinguin unes lleis naturals tals que, per ser com són, d'elles en brolli la vida; i, amb el temps i l'evolució, el pensament.

El Déu en el qual jo crec no seria l'autor ni de la forma ni de la mecànica dels universos, i per tant no seria l'autor del nostre disseny. La nostra manera de ser és obra de la natura i de l'atzar. 

El Déu que jo crec que hi ha és responsable del fet que les coses “siguin”, de que les realitats que coneixem tinguin l'atribut de “ser”. Déu seria el responsable del fet de "ser".

El seu paper es limita, per amor, a acollir les consciències aparegudes a la natura a qualsevol dels universos, que són pel fet que déu és. 

Com a responsable últim del fet que les coses siguin, i com a ésser amorós, déu acull i fa viure totes les consciències immortals de l'univers.

Crec, però, que dins d'aquest univers nostre, que es desenvolupa al ritme que marca l'atzar i les lleis naturals, hi ha agents que actuen amb una determinació que té un fort component de decisió i llibertat. Algun d'aquests agents som nosaltres i els altres animals. Hi ha, però, al meu parer, alguns altres agents, que no percebem i que són responsables del fet que a cops hi hagi algunes interaccions intel·ligents entre nosaltres i alguns esdeveniments vitals i naturals. La seva existència, a cops, se'm fa tan evident que negar-la no seria honest; hi ha algú, per aquí a fora, que vetlla per nosaltres.  

Donostia, 31 de març de 2013.

El valor d'una fotografia no rau només a la qualitat de la imatge sinó a l'encert del fotògraf d'aconseguir reproduir exactament el punt de vista que ell veu, la imatge de la manera com ell la veu, i que demana amb urgència ser fotografiada. És la imatge la que demana ser enregistrada.

Som micos devoradors de bebès d'altres espècies.

Composem simfonies. Aixequem catedrals i auditoris. Som capaços d'estimar i perdonar. Podem cantar com els àngels i pensar en l'eternitat si convé. Però mengem bebès d'altres espècies i n'escurem els ossos. Hem evolucionat fins als primats, que som, devorant altres animals i practicant la violència fins i tot contra individus de la nostra mateixa espècie. Ens hem fet al llarg de mil·lennis de convulsions i lluites. Hem practicat el canibalisme alhora que ens emocionàvem amb el somriure dels nostres infants i amb la claror dels estels a la nit. Tenim por. Tenim ràbia. Naixem i ens morim. Matem animals o plantes, perquè si no, no sabem sobreviure.. Qui sigui que ens ha pensat ens ha fet devoradors d'altres éssers; i a poc a poc, d'aquest cos violent i guerrer, d'aquest cervell, n'ha brollat la consciència i la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Riem cíclicament com els altres micos. Movem els braços. Ens gratem el cap. Tenim dits a les extremitats superiors i a les inferiors, de l'època en què els nostres avantpassats s'agafaven a les branques. Som adorables i perillosos, capaços del més gran i del pitjor. Som un animal més, un animal curiós i poderós que s'ha escampat com una plaga, com un virus, pel planeta que és el nostre medi. Com un virus, també, estem arribant al punt perillós en què el medi s'esgota. Cal deixar de ser un virus, cal deixar de ser una plaga, i començar a ser individus superiors, controladors del creixement i de l'explotació de l'entorn. Si no ho fem així, ens extingirem.

La tortura i l'assassinat de Jesús. L'Homo sapiens, l'animal més sanguinari. Encara no som humans.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, capaç de voler cercar un dolor atroç per al seu enemic; evitant-li fins i tot la mort immediata perquè pugui continuar sofrint, i perquè sigui conscient de la seva fi, de la seva destrucció progressiva i del seu dolor. He vist animals de tota mena matant els seus enemics per a menjar-se'ls, per a protegir les cries o per a defensar el territori, però cap d'ells busca la tortura dels seus oponents com ha fet i fa l'Homo sapiens.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, tan convençut de ser l'únic capaç de pensar, l'únic capaç de saber que és, l'únic capaç de sentir, l'únic “no animal”, l'únic gran, l'únic valuós, l'únic civilitzat, l'únic bo. L'Homo sapiens és considera únic en tots aquests dons, que a ulls d'ell el situen per damunt de la naturalesa. I com que no entén el llenguatge de la resta d'espècies, les menysprea fins a considerar-les éssers sense consciència ni sentiments. L'Homo sapiens, habitualment, menysprea el que no entén; i el que no entén ho considera d'una naturalesa inferior. Patètic.

No he vist gaire Homo sapiens estimar i agenollar-se davant la natura com davant d'una mare.

Sí que he vist aquesta actitud en molts individus d'altres espècies, que segueixen el ritme natural de l'univers, les estacions del planeta, l'equilibri de les poblacions, la renúncia a l'explotació il·limitada dels més febles...

He vist espècies matar, però no les he vistes exterminar i destruir a consciència altres espècies com he vist l'Homo sapiens, que és capaç de destruir i matar fins individus i poblacions de la seva mateixa espècie. No he vist cap altre animal, fora de l'Homo sapiens, millorant amb eficiència la capacitat de ferir, de danyar, de torturar altres éssers.

Estimo l'espècie Homo sapiens, perquè en formo part, i perquè genera criatures meravelloses, capaces del més gran; però denuncio, critico i m'exclamo davant la seva estupidesa perillosa que posa en perill tot allò de bo que hi ha a la vida, i que omet tanta grandesa de la qual seria capaç si tingués humilitat i amor davant el misteri de la natura, i empatia i respecte vers les realitats diferents a la seva; denuncio i critico la seva capacitat de torturar i d'odiar, la seva violència acarnissada i refinada, la seva crueltat. En cap altre animal no he vist crueltat, ni acarnissament.

La tortura i la mort de Jesús em mouen a reconèixer l'Homo sapiens com l'espècie menys civilitzada, la més perillosa, la més inhumana, i la més sanguinària de totes les que mai he conegut.

Reclamo un canvi biològic, cultural i essencial, que ens converteixi d'una punyetera vegada en humans; encara no ho som.