L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi.

Estic llegint un llibre molt interessant de Francesc Torralba que du per nom "L'amor que ve de dins". Qualsevol llibre que parli de l'amor és del meu interès, ja sigui perquè em serveix per aprendre, o perquè m'ajuda a detectar posicionaments diferents al meu, o mancances essencials de base.

 Aquestes mancances estan normalment relacionades amb el desconeixement dels orígens naturals de l'amor, els quals poden ser coneguts i compresos a través del mètode científic, encara que alguns filòsofs o humanistes ho neguin predicant una inexistent separació entre natura i espiritualitat; tal divisió és un error, o més ben dit, un miratge provocat per l'analfabetisme científic, tan comú a l'ésser humà (no dic pas que Torralba pateixi aquest analfabetisme, però molts pensadors humanistes sí). 

La relació entre l'amor i l'ADN serà tema per un altre post; avui parlaré de frases que he llegit al llibre de Torralba i amb les quals no coincideixo; amb moltes d'altres, amb la majoria, sí que hi estic d'acord.

Escriu Torralba:

“Qui estima sent nostàlgia d'una bellesa que el transcendeix i el trastorna, d'una unitat perduda definitivament; experimenta la tristesa inherent a tot ésser finit, perquè vol, per definició, l'eternitat de l'ésser que estima(...)”

A mi, en canvi, em fa l'efecte que qui estima no necessita posseir, no perd aquella bellesa que no posseeix o que no controla; la continua sentint com a pròpia, bo i que no la posseeixi. L'amor rau en sentir com a propi allò que ni es posseeix ni es controla ni es lliga; és sentir goig per l'absoluta llibertat i independència d'allò que s'estima. Qui estima sent felicitat precisament per la finitud i per la llibertat de la bellesa estimada. La finitud, lluny de produir tristesa, hauria de provocar sorpresa, admiració, agraïment... en adonar-nos de la presència de tanta perfecció, de tants detalls, de tanta bellesa... en éssers tan petits, i que un dia no seran, i que potser mai més no seran recordats per ningú. L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi. Es pot entristir per una pèrdua sobtada, que es percep injusta i inesperada, però no pel fet que aquesta pèrdua tard o d'hora hagi d'arribar. A alguns, aquesta admiració per la bellesa del que és finit, ens du a esperar sense fonament una continuació de la vida, que ens sembla que ens ho fa tot més comprensible; d'altres no ho veuen així, però sigui quina sigui la posició respecte la idea de la transcendència, l'admiració de tanta bellesa, de tant d'amor concentrat en tanta petitesa, no mou a la tristor, sinó a l'agraïment i l'esperança.

D'altra banda, la bellesa no trastorna, en tot cas commou, crida, apel·la, abraça... I en el fons, percebem i sentim com a bella una realitat perquè entre ella i nosaltres hi ha molt en comú, una relació familiar misteriosa que ens revela l'íntima unió entre la realitat i nosaltres sense aclarir-nos-en els detalls. A nivell científic, aquesta íntima unió té les seves arrels a l'evolució de les espècies; descobrim la bellesa en una realitat perquè alguna cosa en nosaltres sap que és bona, (ni que nosaltres no ho sapiguem), sap que ens beneficia, que ens estima. No necessitem posseir la bellesa per a sentir-la com a pròpia, perquè allò que ens commou d'ella ho tenim a dins. La nostra informació genètica, la que ens fa ser com som, s'ha configurat a partir de la relació dels nostres avantpassats amb una realitat positiva exterior al propi ésser, és per això que aquesta realitat la percebem com a bella.  

Imatges de la Via Catalana. Tram 337, Sant Cugat de Ses Garrigues. (BLOG 22 de la Cadena de Blogs per la independència)

Quatre-cents quilòmetres de festa. Un milió i mig de persones de totes les edats i característiques demanant que el poble de Catalunya no estigui sotmès a Espanya, que no sigui esclau d'Espanya. Corrues de cotxes amb senyeres i somriures, primer sota la pluja, després dessota el sol i el cel blau.

A Sant Cugat de Ses Garrigues, ballava el drac, i la gallina màgica repartia somriures; vinyes i parracs de mel i maragda, fulles d'or al captard, les mans llaçades i un somni que no s'aturarà. Serem lliures per damunt dels feixistes, que no tenen dignitat ni el més mínim amor per la llibertat i el dret a ser de les persones i dels pobles. Felicitats a tots!

Aquest blog ha estat enllaçat per la Loreto Giralt, i us envia amb goig al blog de la Maria

 Cuatrocientos kilómetros de fiesta. Un millón y medio de personas de todas las edades y características pidiendo que el pueblo de Cataluña no esté sometido a España, que no sea esclavo de España. Hileras de coches con banderas y sonrisas; primero bajo la lluvia, después debajo del sol y del cielo azul.

En Sant Cugat de Ses Garrigues, bailaba el dragón, y la gallina mágica repartía sonrisas; viñas y jirones de miel y esmeralda, hojas de oro al anochecer, las manos lazadas y un sueño que no se detendrá. Seremos libres por encima de los fascistas, que no tienen dignidad ni el más mínimo amor por la libertad y el derecho a ser de las personas y de los pueblos.

Felicidades a todos!

22.- Blog vint-i-dos de la Cadena per la Independència. "L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat"

Aquest escrit d'avui representa l'anella número 22 de la gran Cadena de Blogs per la Independència, que aquests dies que envolten l'onze de setembre, s'enllaçarà. A mi, m'ha enllaçat la Loreto Giralt, i un servidor, després de l'escrit de més avall, us enllaçarà a la següent anella de la cadena.
.
.

"Roger i la comunitat dels disset frares"

.

.

Una vegada hi havia una comunitat de disset frares; un d'ells, l'anomenat Roger d'Urgell, volia abandonar l'ordre; i la resta de frares no l'hi permetien.

-Em treuen un bon feix dels diners que aporto a la bossa -deia en Roger -, no crec en el mateix déu en què creuen els meus germans. I, a més, em diuen que sense ells no sóc res, que no tinc identitat, que només existeixo com a part de la comunitat i no pas com a individu. Juanito Navalmoral no deixa de dir-me que, a mi, m'ho donen tot, i que, a ell, no li donen res, quan en realitat és a mi a qui espremen com a una llimona. I tot i ser un dels frares que més guanyen, per culpa de tot el que em treuen tinc dificultats per a menjar i per viure amb dignitat. Rodrigo Sanchidrián, diu que ell aporta més que jo i que no se'n vol anar pas, però en realitat, Rodrigo sempre ha manat molt, la comunitat s'ha escrit al ritme del seu pas, ell ha dictat sempre les lleis i els temps de la comunitat sencera, la cultura, l'estil, els gustos que s'imposen a tot el monestir són els seus, i és lògic que no vulgui marxar. ¡Quantes vegades Rodrigo m'ha fet callar! ¡Quantes vegades Rodrigo ha silenciat la meva llengua i ha dit i ha repetit a tort i a dret que jo sense la comunitat no sóc ningú!

Després d'escoltar-lo, la resta de frares se'l van mirar amb desconfiança, i li van dir que el que passava era que ell era un egoista i un insolidari, i que no se'n podia anar, que mai no se'n podria anar, perquè els estatuts de la comunitat de frares exigien que fos la majoria de frares els qui decidissin si un dels frares podia o no abandonar la comunitat. Roger, llavors els va demanar que canviessin els estatuts per tal que qualsevol frare que ho desitgés pogués marxar; i li van respondre que ni parlar-ne, que els estatuts només es canviarien si la majoria de frares ho decidien així, i que ara cap dels frares voldria canviar els estatuts sabent que Roger ho aprofitaria per marxar i per a trencar l'estabilitat i els ingressos del monestir.

Roger va contestar que no s'hauria imaginat mai que la comunitat fos una secta, un grup que el té segrestat en nom d'una norma que no és justa i que no respecta la seva llibertat. I va afegir que li era igual el que diguessin els estatuts, que ell era una persona i que tenia uns drets, i que si no el deixaven marxar, se n'aniria igual; perquè, al capdavall, els estatuts que impedien la seva llibertat no eren ja els seus estatuts.

La resta de frares, encapçalats per Rodrigo, li van dir que no aconseguiria de marxar, que l'hi impedirien per la força. Roger els va dir que aniria al cap de policia, Hans Amsterdam; que Hans Amsterdam, el gran policia i jutge, amb la seva saviesa, impediria que els frares el tinguessin segrestat. Rodrigo va riure molt, i li va dir a Roger que Hans era molt lent, i que s'havia de pensar molt les coses, i que potser el dia que arribés a prendre una decisió, si és que la prenia, Roger ja hauria perdut les ganes de fer la seva vida. La resta de frares van dir-li de tot: que els estudis que havia cursat essent frare no tindrien validesa; que el posarien a la presó per traïció contra la comunitat, que no aconseguiria feina enlloc perquè el vetarien a tot arreu... Però en Roger tenia al cap la llibertat; i quan algú té a dins la llibertat, cap espantall, cap amenaça, cap força del cel ni de la Terra no pot impedir que aquest algú lluiti pel seu somni. L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat.

Roger un bon dia se'n va anar sense demanar permís, perquè les persones lliures no pregunten a ningú si poden fer la seva vida. Entre permís i permís, protocol i protocol, podria passar que a algú se li escapés la vida, i que el dret a ser lliure es quedés en un somni. De fet, si sempre obeíssim fil per randa la legalitat, les persones de raça negra encara s'asseurien a les últimes files dels autobusos i les dones, pel fet de ser dones, no podrien encara votar.

Aquesta és la meva història, la que dedico a la Cadena de Blogs per la Independència d'aquest 11 de setembre de 2013. I ara us enllaço amb el blog nº 23, el de la Maria, que du per nom: 

"SOMNIS DE PLASTILINA"

Visca Catalunya Lliure!

París

Potser per les ments que hi van pensar en llibertat, saltant tanques grises de mitologies i tradicions castradores. O potser per la bellesa que s'hi sent tan bé, i que s'atura per tots els racons, mirant i essent mirada. O pels que van somniar un món més lliure, més igualitari i més fraternal. Tal vegada pels fermalls romàntics, que volen lligar amors que no poden ser lligats, perquè són lliures com les idees que han brollat, brollen i brollaran a les rodalies del Sena. Per aquell a qui un dia van convidar a venir des de molt lluny, en una revolució a on molts hi van perdre el cap, i que va dir que sostenia aquestes veritats que són evidents per elles mateixes, que tots els éssers humans hem estat creats iguals. O pel color del cel damunt les façanes. O per Gene Kelly cantant-li a la Lesly Caron, vora del riu, que la qüestió és ben clara, que el seu amor era aquí per a romandre. O per George Gerswin, o per Picasso, o per Cole Porter, o per Hemingway, o per Scott Fitgerald, o perquè un barri del cor de la humanitat té aquesta ciutat com a capital... Potser per tot això m'agrada tant París...

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Les pulsions tiràniques reproduïdes pels demòcrates educats en societats dictatorials.

Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)

.

.

.

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques, en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió. 

És per això, per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig, ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a la vela i els girs que li fem fer.

A les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans, hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.

És per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes, i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure, han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de les societats dictatorials on van créixer i on es van educar. 

Això fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com atractiu.

Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit que les persones i els governants siguin més tolerants ni més democràtics. 

Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat, els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.

Estat de comptes després de 16425 postes.

A quaranta-cinc anys exactes de la meva naixença, mentre escolto els grills cantar, en aquesta nit càlida d'un agost que ja s'acaba, penso com de poc duren els instants; però com en són, d'intensos. Recordo cada capbussada d'aquest estiu, enfonsant-me fins a acariciar el fons sorrenc de la riba amb el rostre, el gust de sal al paladar, la fredor de l'aigua, el cop de l'onada... Tot passa, però resta en el record tan o més viu, que en el moment de ser viscut. L'estiu s'acaba per a poder encetar un curs que pot ser meravellós; s'acaba per a permetre l'entrada d'una tardor suggeridora, amb paisatges de color de terra i de vi. Tot s'acaba per a poder renovar-se. Morim perquè en puguin néixer d'altres, que encara que no ens ho sembli (perquè el procés és molt lent) estaran més adaptats que nosaltres a un medi sempre canviant.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, demano perdó pels errors comesos i em proposo no repetir-los. Si digués que no em penedeixo de res, seria un imbècil. Sempre tenim teca per a penedir-nos-en, i em temo que sempre la tindrem. Demano, a les forces de l'existència, que no es cansin de donar-me aquella saba misteriosa que ens permet continuar creient que el progrés humà personal i col·lectiu és possible. Agraeixo, també, els privilegis rebuts, que m'emplenen de responsabilitat, perquè els haig de posar al servei de la humanitat. Agraeixo infinitament la llibertat que se m'ha atorgat: la llum que em permet comprendre foscors antigues, i agraeixo també l'esperança natural i espontània que ha substituït a una fe inventada i imposada. Agraeixo la capacitat de pujar al Dragon Khan i de deixar-me endur, sense por a la mort, sabent que el vent que fa voleiar les fulles a la tardor les estima profundament i governa el seu destí vers una putrefacció física, que es convertirà en vida nova.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, agraeixo el fenotip o l'ensenyament rebut de no odiar el que m'és estranger, estrany, aliè o diferent; la capacitat gens meritòria de passar-ho bé aprenent llengües noves i desconegudes; la gosadia de gaudir amb la bellesa de les persones sense la necessitat de posseir-les ni de controlar-les, el xiuxiueig suau i agradable de no sé qui quan m'assenyala la grandesa d'aquella persona, i d'aquella altra, i d'aquella altra d'allà... El regal de no necessitar ser estimat, i de necessitar, i molt, estimar; potser perquè en tot moment rebo un amor immens no merescut de no sé qui, que sempre hi és i que em regala tempestes amb trons i llampecs dins d'un Museu de la Ciència i Tècnica a on estic jo sol i prou; jo sol i les màquines antigues, el sostre modernista, la lluor dels llamps, l'estridor dels trons, el martelleig de la pluja, el nosequí i jo, bo i ser tan dolent com sóc. No hi pot haver amor més gran que aquell és ofert fins i tot a algú dolent com jo, perquè aquesta mena d'amor no és merescut, i per això té un valor per si mateix i és incondicional.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, em declaro deslligat de l'esclavatge a qualsevol idea, i esclau fidel i voluntari de la capacitat de canviar de pensament o d'opinió quan la veritat em sembli allunyada d'aquest pensament o opinió. Em declaro nu d'idees fixes i deslligat del compromís de mantenir cap fe per la fe mateixa; el meu compromís és amb qualsevol asseveració que mostri la seva veracitat i conveniència. Em declaro deslligat de qualsevol possessió, que si hi és, és només un miratge, perquè en una setmana, en un dia, en un segon... si la natura ho decideix, puc ser mort,i desposseït d'aquest miratge que ens fa creure que tenim alguna cosa, que posseïm alguna cosa. 

Llegia, avui, els últims mots d'en King quan deia que abandonar la lluita per la llibertat o per la idea que fa fimbrar l'arpa del nostre esperit per por a la mort o a la marginació no serveix per evitar aquesta mort ni per a evitar aquesta marginació, perquè la renuncia a la lluita és ja la mort, la protecció de la supervivència física renunciant a la lluita és ja la terrible marginació de la nostra identitat i de la nostra essència que ens imposem a nosaltres mateixos per por a morir-nos. Només aquell que s'abandona a la mort, si cal, per abraçar-se a la seva lluita, a la seva passió, està viu de debò.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, estimo el color verd dels arbres de França, el sol que llu pels camins del bosc, el color canyella de les cales, l'eco dels passadissos de l'institut, l'olor de les classes, els somriures de les persones joves, la seva llibertat i el seu futur, el mar immens de la Terra, les seves profunditats i la seva vida, el so de les onades, el feble tremolor dels estels cadascuna de les nits de la meva vida, les postes de sol que a cada instant de cadascun dels nostres dies llueixen en algun meridià del planeta; fa goig pensar que a cada instant hi ha un meridià sencer ple de postes de sol, la majoria de les quals ningú no veu, i, de les que són vistes, molt poques són mirades.

Enceto el quaranta-cinquè any de la meva vida, miserable com sempre, però amb la secreta il·lusió de ser-ho cada dia una mica menys, i de no molestar gaire a ningú. 

Neofeixisme disfressat de democràcia

.

.

El feixisme no dialoga ni raona; imposa. Al feixista no li importa tenir o no raó; li importa imposar. El feixisme més difícil de combatre és el que es disfressa de democràcia; i és difícil de combatre perquè els ximples no el distingeixen; i hi ha massa ximples. 

I posats a parlar de fanàtics, és en alguns aspectes pitjor el fanàtic ximple que el fanàtic intel·ligent; perquè l'intel·ligent, amb el temps, acabarà perdent el seu fanatisme o fracassarà per les conseqüències d'una iniciativa a la qual, per ego, no voldrà renunciar; el fanàtic ximple, en canvi, amb tota seguretat incrementarà amb el temps el seu fanatisme i l'acabarà defensant amb pistoles o amb qualsevol altra forma de violència.

El feixista camuflat, sigui ximple o llest, pateix una patètica manca d'empatia; aquesta disminució és la causa principal del menyspreu que exerceix i de la ignorància que el domina; ignora el valor i la riquesa de tot el que li és aliè. Pel feixista camuflat, només compta el que es gran, el que és fort, el que és poderós; i tan sols és capaç de valorar el que és petit si és seu, o dels seus. El que és petit i aliè, per un feixista camuflat, ha de desaparèixer.

Per un neofeixista camuflat és perfectament lògic que el ser o no ser dels pobles i de les persones depengui de la seva força física, militar o econòmica. En el fons, el neofeixisme camuflat no és una idea, sinó una actitud front la vida, les persones i els pobles.

El neofeixista camuflat, ni que sigui a nivells inconscients, és un covard, perquè renuncia al seu jo real, als seus sentiments humans espontanis, naturals... i, potser, vulnerables... per abraçar els sentiments i valors dels poderosos; d'aquesta manera aconsegueix no ser esclafat pel fort, i la seva feblesa personal, que es fonamenta en un complex d'inferioritat inconscient, queda compensada per la pertinença a una força arrossegadora que alimenta el seu ego.

La majoria de neofeixistes del segle XXI no s'adonen que ho són; i fins i tot, i paradoxalment, poden considerar-se, a ells mateixos, defensors de la democràcia i de l'ordre establert.