Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, September 16, 2013

L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi.


Estic llegint un llibre molt interessant de Francesc Torralba que du per nom "L'amor que ve de dins". Qualsevol llibre que parli de l'amor és del meu interès, ja sigui perquè em serveix per aprendre, o perquè m'ajuda a detectar posicionaments diferents al meu, o mancances essencials de base.
 Aquestes mancances estan normalment relacionades amb el desconeixement dels orígens naturals de l'amor, els quals poden ser coneguts i compresos a través del mètode científic, encara que alguns filòsofs o humanistes ho neguin predicant una inexistent separació entre natura i espiritualitat; tal divisió és un error, o més ben dit, un miratge provocat per l'analfabetisme científic, tan comú a l'ésser humà (no dic pas que Torralba pateixi aquest analfabetisme, però molts pensadors humanistes sí). 
La relació entre l'amor i l'ADN serà tema per un altre post; avui parlaré de frases que he llegit al llibre de Torralba i amb les quals no coincideixo; amb moltes d'altres, amb la majoria, sí que hi estic d'acord.

Escriu Torralba:

Qui estima sent nostàlgia d'una bellesa que el transcendeix i el trastorna, d'una unitat perduda definitivament; experimenta la tristesa inherent a tot ésser finit, perquè vol, per definició, l'eternitat de l'ésser que estima(...)”



A mi, en canvi, em fa l'efecte que qui estima no necessita posseir, no perd aquella bellesa que no posseeix o que no controla; la continua sentint com a pròpia, bo i que no la posseeixi. L'amor rau en sentir com a propi allò que ni es posseeix ni es controla ni es lliga; és sentir goig per l'absoluta llibertat i independència d'allò que s'estima. Qui estima sent felicitat precisament per la finitud i per la llibertat de la bellesa estimada. La finitud, lluny de produir tristesa, hauria de provocar sorpresa, admiració, agraïment... en adonar-nos de la presència de tanta perfecció, de tants detalls, de tanta bellesa... en éssers tan petits, i que un dia no seran, i que potser mai més no seran recordats per ningú. L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi. Es pot entristir per una pèrdua sobtada, que es percep injusta i inesperada, però no pel fet que aquesta pèrdua tard o d'hora hagi d'arribar. A alguns, aquesta admiració per la bellesa del que és finit, ens du a esperar sense fonament una continuació de la vida, que ens sembla que ens ho fa tot més comprensible; d'altres no ho veuen així, però sigui quina sigui la posició respecte la idea de la transcendència, l'admiració de tanta bellesa, de tant d'amor concentrat en tanta petitesa, no mou a la tristor, sinó a l'agraïment i l'esperança.

D'altra banda, la bellesa no trastorna, en tot cas commou, crida, apel·la, abraça... I en el fons, percebem i sentim com a bella una realitat perquè entre ella i nosaltres hi ha molt en comú, una relació familiar misteriosa que ens revela l'íntima unió entre la realitat i nosaltres sense aclarir-nos-en els detalls. A nivell científic, aquesta íntima unió té les seves arrels a l'evolució de les espècies; descobrim la bellesa en una realitat perquè alguna cosa en nosaltres sap que és bona, (ni que nosaltres no ho sapiguem), sap que ens beneficia, que ens estima. No necessitem posseir la bellesa per a sentir-la com a pròpia, perquè allò que ens commou d'ella ho tenim a dins. La nostra informació genètica, la que ens fa ser com som, s'ha configurat a partir de la relació dels nostres avantpassats amb una realitat positiva exterior al propi ésser, és per això que aquesta realitat la percebem com a bella.  


No comments: