A on és el llangardaix? A on, l'ésser humà?

A on és el llangardaix,

a on és l'ésser humà,

si la veritat la definim segons l'estómac?

Tant ha pres el martell,

tant n'ha obtingut,

que tot en ell és cop,

i el cor li és mut,

i els ulls de sang li escruten l'horitzó,

simulant perseguir crespuscles auris.

Però el bell li és poc,

percaça vesc i cru,

i vaixells carregats d'anhels d'escòria;

per comprar-los, si pot, a preu de vent.

Per això aquest firmament pintat de foc

no el sent.

I la gent

són vots i productes que es vendran,

i xifres que alçaran titelles balmes

triades de debò pels posseïdors

del destins i les espases.

A on és l'ésser humà i a on és el gos,

i a on és l'insecte, la colònia, el cau o el rusc.

Si tinc la sang de callar quan plora el cor

el fill del qual ha mort a mans del monstre,

que és amic meu, que m'ha promès les postres

al sopar en què matarem a tots els hostes.

.

.

.

Els micos no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu.

Homo antecessor (imatge de Jeremias Soler)

.

.

.

L'enfadament dels micos quan ets lliure és un dels fenòmens zoològics que més em criden l'atenció. Quan ets llliure de pensar i d'expressar les idees. Quan les opinions desafien els dogmes de la tribu. Quan els raonaments són difícilment desmuntables amb les normes de la lògica i els micos enfadats han de combatre el mico dissident fent servir afirmacions sense fonament que només s'accepten perquè s'accepten, perquè sempre s'han acceptat, perquè sí, perquè és el normal, el que es fa a tot arreu (el que fan els països avançats, a Europa i a Amèrica!).

Les idees que no són les de la tribu, sigui quina sigui la tribu, molesten molt. Són incòmodes. És fins i tot incòmode per a molts sentir-se anomenats micos. Se senten insultats. Els han convençut amb tanta eficiència que ells no són animals que realment perceben així la realitat. Maximitzen les diferències entre la seva espècie i la resta, especialment entre la seva espècie i les més semblants. Les espècies més semblants els produeixen una sensació d'hilaritat curiosíssima, com si els fes l'efecte que alguna realitat essencialment diferent a la seva pretengués assemblar-se a ells, i en fer comparacions ho troben tan absurd que se'ls deslliga una rialla, una sensació de comicitat que els protegeix d'una evidència que no poden copsar, que un ximpanzé o un goril·la de muntanya o un orangutà, són espècies germanes a la seva, i que ells són una espècie de primats més. Fan servir sovint la paraula “mono” com a insult: “no facis moneries!” “deixa de fer el mono!” “sembles un mono!”... Curiosament, també s'ha posat de moda fer servir el mot “mono” com a sinònim de bonic, de bufó: “que mono que és!”. Sigui com sigui, fins i tot després de llegir això que escric, els micos que no saben que ho són consideraran que ironitzo, i que el que vull dir és que l'Homo sapiens comet tants errors segons els cànons del que tothom sap que hauria de ser un ésser humà, que jo, amb retòrica satírica, els anomeno monos. No entenen que el que dic és literalment el que penso: que els Homo sapiens som una espècie més de monos, amb les seves pròpies peculiaritats com a espècie; peculiaritats que restem convençuts que ens fan superiors ontològicament, i més dignes, però el cas és que aquesta superioritat només la proclamem nosaltres. Té algun valor objectiu el judici que hom fa sobre les característiques d'un mateix en funció de la seva percepció de la situació?

Tornant al tema inicial, els micos, tot i que ho dissimulen, no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu. Evolutivament, els qui són diferents als signes identitaris (de qualsevol grup, no cal que sigui nacional) afebleixen la cohesió social, tan necessària en un món a on les lluites entre grups decideixen (o han decidit al llarg de milers d'anys) quin grup sobreviu, quin grup controla l'entorn, en quin grup els individus aconseguiran escampar més eficientment els seus gens els quals perduraran en el futur. És per això que hi ha tanta intolerància a les idees que són diferents (una intolerància amb arrels genètiques o epigenètiques), que per altra banda, en ser diferents i sovint autocensurades pel propi individu o posteriorment pel grup, són les que potencialment poden contenir una informació essencial per a un hipotètic salt cultural.  

.

.

.

¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

Penso en algunes persones que he arribat a conèixer i que són incapaces de no robar perquè la societat d'on venen per dir-ho hiperbolitzant els talla la mà si roben i a la nostra societat no ho fem. Un primer judici, incorrecte, precipitat, impulsiu, primari... podria concloure que la societat d'on vénen és sàvia perquè ha aconseguit que ningú robi, que hi hagi seguretat i que les portes puguin estar obertes. Però si pensem una mica més no ens serà difícil arribar a comprendre que en realitat la societat que talla mans no només esmonyona físicament les persones sinó que les converteix en éssers incapaços de decidir les accions per la pròpia bondat o maldat de les accions sinó exclusivament per les terrorífiques conseqüències personals que impliquen; l'empatia se substitueix per la por, la comprensió no és necessària perquè existeix la repressió; i tot se sosté per la força de les lleis, pels càstigs, per la por... Se sosté una societat silenciosa i aparentment segura, construïda damunt de l'angoixa de persones amb el sentit social disminuït i amb un concepte violent de les relacions amb la societat. No s'assumeix que l'educació no és només aprendre a respectar allò que és d'un mateix, sinó que sobretot és aprendre que allò que no és d'un mateix, allò que és públic o que és d'un altre, encara s'ha de respectar més. La societat que aparentment funciona gràcies a les lleis i als càstigs en realitat se sosté damunt d'una angoixa silenciosa que a cops esclata. Aquesta angoixa, al capdavall, esdevé l'ànima de la disciplina i de l'obediència.

Potser a un altre nivell, i en diversos àmbits, succeeix el mateix a la nostra societat. Es pretén convèncer les persones de fer bé la seva feina amb una estructura jerarquitzada fonamentada en l'autoritat dels uns damunt dels altres. Amb aquesta autoritat, amb aquests sistema de sancions, amb la llei del qui mana i del qui obeeix... quina necessitat hi ha de prioritzar els valors, l'empatia, l'amor, el gust per la feina ben feta, l'honestedat... dins de l'educació dels infants? En el fons, l'exercici de fer servir la jerarquia tradicional de les empreses és una mostra de mandra existencial. ¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

El futur de la humanitat, si es dirigeix vers l'essència de la humanitat, anirà afeblint la lògica violenta de la disciplina, que és la solució ràpida i fàcil, però inhumana. Sovint l'aparent mala intenció és només confusió o desconeixement. Sovint l'error no neix de la incompetència sinó de l'esgotament o d'un seguit d'hàbits que s'han minimitzat massa vegades i que han confós el treballador. Fixeu-vos que escric “sovint”, no pas “sempre”, en tot, existeixen uns límits, hi ha poques situacions a l'univers que no es topin amb un límit, amb una excepció, amb un “però”. No obstant això, la majoria de la gent té una riquesa interior que li permet la comprensió sempre que qui tingui la tasca de proposar feines faci servir les eines que abans he anomenat: afecte, comprensió, proximitat, confiança, diàleg, paciència, humanitat...

La manera com s'organitzen i es defineixen les lleis, la propietat privada, la moral... del món que vivim no és ni la única possible de totes les que haurien pogut ser, ni necessàriament la millor; de vegades, no s'imposen els més savis o els més humans sinó els més brutals, i ficcionen la història. El culte a les formes, al protocol, a les tradicions o a l'estètica majoritària del moment és un exercici dissimulat de superficialitat disfressada de civisme o d'intel·lectualitat.

Continuaré creient en una manera de funcionar que no utilitzi l'autoritat com a norma general sinó que cregui en les persones malgrat els errors i les mancances que de vegades l'experiència fa evidents. Ens juguem l'error de construir una societat perfecte de persones que actuen de manera correcta a causa del terror als braços tallats, o bé l'encert de fer que els individus que ens envolten entenguin que és important que allò que fan beneficiï tothom sense distincions ni preferències.

.

.

.

Els blogs i les webs s'acaben; les prohibeixen, i ben aviat seran història. Però les idees silenciades es convertiran en versos.

Intueixo que en aquest blog que llegiu, alguns fidelment durant anys, té els dies comptats. De fet, tots els blogs de l'Estat Espanyol tenen els dies comptats. Tots els blogs, totes les webs, tret d'aquelles que pertanyin als grans grups d'informació, dit d'altra manera, al capital.

No em queixo. Han estat set anys fascinants, en els quals, en alguns moments, he arribat a creure que vivíem en un país lliure. Tot s'acaba, i curiosament, algú em va dir un dia, molt encertadament, que els cicles de la vida duren set anys.

Gràcies al blog, tinc material suficient per a escriure tres o quatre llibres més, la qual cosa faré de seguida que el blog s'apagui. Un llibre tractarà de la felicitat, l'altre de l'amor, en faré un d'especualció científica sobre el funcionament de la ment, i algun altra que ja se m'acudirà.

Per què desapareixerà internet tal i com el coneixem? Doncs pel Canon AEDE que començarà a aplicar-se cap allà a l'octubre. És possible que fins i tot afecti a les xarxes socials i la gent no pugui enllaçar res des dels seus perfils; i quan dic res, és res.

El nou canon exigeix pagar a un parell de societats privades un canon per cada enllaç que facis, ja sigui aquest enllaç a un diari, o a una simple web o blog d'informació, opinió o divertiment, tant si el material que té la web o el blog té copyright com si no el té.

De la mateixa manera, qualsevol pàgina que vulgui enllaçar el meu blog, el blog de qui sigui, la web de qui sigui, haurà de pagar un canon a aquestes dues societats. Qui no pagui el canon s'enfronta a multes d'entre 30.000 i 300.000 euros. A la pràctica, les webs i els blogs deixaran d'estar enllaçades, no podrem ni tan sols posar una llista de blogs preferits, ni fer referències a articles de la wikipèdia mitjançant enllaços, ni comentar notícies. Els blogs i les webs es convertiran en una mena de diaris personals aïllats, com illes enmig d'un mar que no permet pons. Un simple comentari al blog d'algú altre, implica un enllaç, perquè el nom d'usuari quan comentes es converteix en un enllaç. Internet haurà mort a Espanya, perquè això només passarà a Espanya.

Només els grans diaris sobreviuran. Només ells podran crear opinió. Les idees lliures tornen a la clandestinitat. Però tot plegat té un què de romàntic. Començarà una nova etapa que malgrat la manca de llibertat amuntegarà una energia i unes possibilitats que farà que els qui ara segellen cors demà recullin vergonya.

La majoria de blogaires i d'administradors de web no ho saben encara, són de vacances o estan despistats. Però el poder ha començat a silenciar les veus lliures. La fi ha començat.

Jo em sento il·lusionat davant el repte que se'ns presenta. Continuar parlant en un món hostil a on els controladors percaçaran les idees, i en percaçar-les les convertiran en versos, en poemes, en glòria. Tot allò que es persegueix i que es prohibeix adquireix una força indescriptible i s'esmuny cap a la mar de la humanitat com un riu que sempre troba el camí.

.

.

.

El drama de les inadaptacions del humans. L'amargor de l'ós del zoo.

A la nostra espècie l'han fet els topants, les pedres, les dificultats, la climatologia, les característiques de l'espai que ha habitat. Aquestes característiques se les ha anat trobant al llarg dels últims quatre-cents mil anys; potser en fa dos-cents mil que som Homo sapiens. 

En tots aquests anys, i fins fa cent cinquanta (un segle i mig), aquestes característiques incloïen un planeta encara per explorar, molts espais per a estendre's i per a obrir-se pas, molts misteris que ens cridaven individualment i com a grup. Ens hem fet com a espècie amb aquestes característiques i per a aquestes característiques. 

Ens hem fet, perfectament adaptats, com una mà a un guà, per viure en aquest planeta inexplorat que ja no existeix, per habitar aquesta Terra amb amplis espais salvatges deshabitats a on ens podíem estendre tant com volíem i que ja no existeix, per caminar per aquest món de misteris que ens atreia i que despertava en nosaltres anhels de viatges i de canvis vitals... però aquest món ja no existeix. Estem fets, per selecció natural, per habitar un món que ja no existeix.

Heus aquí doncs una primera inadaptació, sovint inconscient, com li passa a aquell ós que ha nascut en un zoo i que no coneix el seu hàbitat. L'amara una estranya nostàlgia vital, la sensació que no és on ha de ser, que viu engarjolat... no sap per què, perquè no coneix el paisatge a on allò que ell és s'ha fet i adaptat.

Vivim, també, allunyats del verd on ens hem fet, dels turons, del contacte amb l'aire, del tacte del fang al cos i sota dels peus, de la llum del capvespre a l'aire lliure, de les corredisses pels prats, pels boscos, per les selves, d'una llibertat vital de la qual no som conscients. Vivim cada vegada més temps, però ens amara la mateixa nostàlgia de l'ós del zoo, i, igual com ell, no sabem per què ens passa.

Aquesta és la segona inadaptació. El nostre cos s'ha fet per a viure immers a la natura i rau enclaustrat a parets i paviments de formigó i aliatges de metall.

Hi ha qui cerca fugides religioses i proclama que el nostre cor està inquiet fins que no trobi déu, perquè d'ell hem sorgit i no descansarem fins a tornar a ell. D'altres cerquen l'alleugerament de la inadaptació en una carrera professional que suposadament els donarà allò que els falta per a sentir-se triomfadors. Hi ha moltes menes de lluites cegues que busquen alleugerar un neguit que només ve de les inadaptacions de l'espècie.

Només ens cal tornar a la natura i de nou buscar misteris i perseguir-los. Com més íntimament i rotundament ens unim a la natura, millor ens sentirem, encara que l'educació pesa i molta gent està ensinistrada per a viure entre ciment, com els passa als pobres óssos del zoo, que ja no saben caçar, que tenen por de la llibertat, i que probablement si els alliberessin no sobreviurien.

He sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja i m'ha semblat més de debò que qualsevol "cutrada" de qualsevol cadena d'aquestes que viuen perquè publiciten contractes de mòbils, marques de preservatius o embotits d'Astúries.

A la gent li costa molt separar el plaer d'una activitat del seu reconeixement social o mediàtic.

Per a molts, un no escriu de debò si no publica, si no guanya premis, si no és llegit... però el cert és que hi ha milions de persones a tot el món que escriuen diaris personals, alguns d'ells plens de sensibilitat i de profunditat literària, i la majoria d'ells mai no seran llegits per ningú a banda del seu autor, o a tot estirar, dels descendents. La força que pel fet d'escriure aquests diaris van adquirir els seus autors anònims es innegable, perquè jo mateix l'he evidenciada. Molta gent, però, d'aigües poc fondes, menyspreen inconscientment, de vegades amb plena consciència, tot allò que la massa no compra, o que com a mínim no aplaudeix.

El mateix passa amb la resta d'expressions artístiques. Per a molts, un no canta de debò si no hi ha càmeres, contractes, o un públic enfervoritzat que va demanant bisos; però jo he sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja durant la posta i m'ha semblat més de debò que qualsevol cutrada de qualsevol cadena mediàtica d'aquestes que viuen perquè venen publicitat de contractes de mòbils, de marques de preservatius o d'embotits d'Astúries. Milions de persones li canten al seu fill perquè s'adormi, o perquè sopi, o perquè se l'estimen, i aquest art és tan real, o més, tan valuós o més, com el que mou xifres i egos, sobretot egos.

L'ego és com una crosta que s'arrapa a tot allò que molta gent comença estimant i acaba convertint en un mirall que, si no reflecteix aquella imatge fantàstica que un vol que reflecteixi, es menysté o s'abandona.

Canteu, escriviu, actueu, pinteu, sentíu... tot això no són esports en els quals s'hagi de competir per gaudir, són instruments d'expressió que valen molt, tant si són per expressar-se un mateix amb ell mateix, amb el paisatge o amb els qui estima, com si s'arriben a estendre per a la resta de la gent com una boira baixa humida i revifadora.

Que ni el vostre ego, ni el de ningú més, no us faci perdre mai l'expressió de la pròpia identitat i les ganes de gaudir fent i desfent els que us roti.

La idea, en tot, al meu parer, hauria de ser:

Estimar la persona, més que estimar "estimar".

Estimar escriure, més que estimar "ser escriptor". 

Estimar cantar, més que estimar "ser cantant".

Estimar ensenyar i educar, més que estimar "ser professor".

Estimar "ser", més que estimar "semblar" etc.

.

.

.

Tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres.

Cal poder respirar bé, si un no respira bé ho ha de deixar tot, per bonic que sigui, i intentar de treure el cap de l'aigua. Perquè és cert que vindrà l'hivern, amb el fred i els abrics, pero avui és estiu i s'oblida tot, el bo i el no tan bo; i enmig dels turons coberts de bosc de pins, al silenci del capvespre i després d'haver-me unit a la Mediterrània com a una deessa, m'adono del poc que importa la complexitat dels humans. Que si ets amic, que si no ets amic, que si no em respons, que si no m'escoltes, que si m'has bloquejat al face, que si no m'has proposat allò que em vas dir que em proposaries, que si no m'has dit que te n'anaves a sopar amb no sé qui, que si penses que jo penso que tu penses que jo penso... 

Aquests dies d'estiu en què només tinc la pell, i que per tenir la pell no em considero res que acabi en ista... aquests dies en què m'arrenco totes les etiquetes, em trobo de nou amb mi, em saludo i em demano si us plau no allunyar-me més de mi, perquè tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres i no viu realment la vida.

I el “no” és un mot que s'ha de saber dir sense remordiment. La tecla del bloqueig del facebook no significa matar ningú, i un ha de ser senyor del silenci que desitja. És impossible gaudir del silenci del capvespre si un es veu obligat a escoltar tothom qui parla. L'obligació és un hàbit deplorable. Els humans hem de substituir-la per l'amor. El silenci del bosc o del poble al capvespre és un beuratge que ningú no té dret a impedir-nos. Tenim dret a escoltar qui vulguem. Tenim dret a deixar d'escoltar o de llegir a aquell que per la raó que sigui ens rovella les connexions neuronals, ens enverina o ens cansa... o senzillament, tot i ser un bon jan, alguna cosa dins nostre ens demana allunyar-nos-en pacíficament; allunyar-nos d'aquella veu que per alguna raó inconscient no ens fa sentir bé. L'adéu és un dret que ningú en nom del seu gust té dret a impedir-nos. Qui se'n va, sempre ho pot fer. Qui exigeix tenir-nos amb ell, apel·la a un dret que no existeix, perquè existeix la llibertat. El dret a marxar és prioritari al dret a retenir.