L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's...
.
.
.No som iguals. No tot, en una persona,
es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de
l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn
d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et
faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No
ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!”
Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de
servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista
no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li
agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú
altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu
normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel
fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les
motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que
els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat,
l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat,
i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una
forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt
estès.
Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de
família, o els mestres, és la causa de la frustració artística
de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida
escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de
desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la
pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició
descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats
ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la
convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones
arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives
atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera
inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a
la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres
mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns
educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus
propis educadors.
No som iguals. Hi ha qui escolta música
per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es
relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi
percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim
tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a
estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això
no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls
i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més
que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”,
pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt
inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que
molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un
corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen,
comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge,
saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu
de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de
la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que
escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a
ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena
d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet
senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el
discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò
dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò,
perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són
diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera
diferent a com el rep ell.
La humanitat del futur, la que
evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la
sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents
percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les
coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només
aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà
que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està
encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art,
que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent
i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a
vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni
per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a
ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per
a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho
se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho
parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i
que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els
antics anomenaven cor.
.
.
.
