Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.

Should auld acquaintance be forgot,

And never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,

And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,

For auld lang syne.

We'll tak a cup o' kindness yet,

For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!

And surely I'll be mine!

And we'll tak a cup o'kindness yet,

For auld lang syne.

We twa hae run about the braes,

And pou'd the gowans fine;

But we've wander'd mony a weary fit,

Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,

Frae morning sun till dine;

But seas between us braid hae roar'd

Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!

And gie's a hand o' thine!

And we'll tak a right gude-willie waught,

For auld lang syne.  

Arles, el foc de les coses, i Van Gogh

A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 

Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 

I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.

La inutilitat del càstig com a eina educativa.

Imatge de Charles Vernier a la Wikipedia

.

.

.

.

No està pas vençut aquell mal hàbit que s'evita per por al càstig, o al dolor, o al trauma que causa el càstig. Perquè si el dolor o el trauma, en determinades circumstàncies, deixen de ser una amenaça, pel fet que el vigilant o educador ja no hi sigui, el mal hàbit tornarà. Si la causa d'un bon comportament és la por, quan el que provoca la por desapareix, desapareix també el bon comportament. I això és així perquè el dolor o el trauma mai no formen ni formaran part de la persona. 

En canvi, si un mal hàbit s'abandona pel fet que una persona hagi crescut en l'amor i en la capacitat de comprensió i de visió; aquest mal hàbit probablement mai no tornarà; perquè l'amor i el creixement humans passen a formar part de la persona, i acompanyaran la persona a on sigui que pugui anar.

El dolor o el trauma no buscats i provocats per l'atzar de la vida, o per les pulsions violentes, a tot estirar, i amb una mica de sort, ens faran conscients de l'horror del mal i de la necessitat de posicionar-nos sempre al costat del bé. Sé que hi ha qui diu que bé i mal no existeixen, però jo sóc dels que tenen evidència de la seva existència, perquè he patit molts mals de queixal.

.

.

.

La foca està igual.

Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.  

Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador. 

Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda. 

Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha. 

Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.

La línia i la llum

La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc. 

L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament. 

El tendal del desert és edifici massís. 

I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.  

Pacífica? Tolerant? Revisa la teva doctrina, extrau-li el verí, i deixa d'enganyar-te, que la vida és curta i la gent infinitament valuosa.

No n'hi ha prou amb què una religió digui que està en contra del terrorisme per a considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica, hindú o la que sigui.

Per a ser pacífica, ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament, mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent (tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica i pacífica.

Si no compleix això, per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és, vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments injustos.

I això val per a qualsevol religió.

Apunts sobre la felicitat i Dirty Old Town