.
¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge. Hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa, i a voltes el cel, sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, d'urbanitzacions, de parcs d’oci, de centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals. ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat?
Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era seva sense títols de propietat. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?
La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaire d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers. L’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.
Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli; indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida.
El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es sadolla, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es sadolla, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.
Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.
P.D: Em van publicar aquest article al Diari de Terrassa, el 27 de novembre de 2002.
La fotografia la vaig fer el 14 de març de 2004 a la Cala Boadella. La podeu fer servir al vostre gust, sempre que no sigui per fer mal o negoci.
