Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, February 7, 2009

Pensaments sobre l'amor.

.



De la meva llarga època com a fidel d'una de les grans religions oficials, m'ha quedat, entre d'altres coses bones, la convicció que l'amor és la força que mou l'únivers; i que tot plegat acaba tornant a l'amor. La matèria evoluciona vers la consciència, i la consciència contempla l'amor com al seu destí. “Per què l'amor i no l'odi?” preguntava Niestche. “Per què l'ésser i no el “no res”?” preguntava Leibniz. Per què hi ha d'haver alguna resposta a aquestes preguntes?, em pregunto jo.
El fet de no seguir cap religió, per la impossibilitat de creure en elles, no m'impideix de cap manera creure i esperar en l'amor. I encara diré més: és aquesta fe en l'amor, la que m'ha apartat de la doctrina oficial de les grans religions. Per què no sóc catòlic? Per què crec en Déu? És llarg. Podeu seguir els enllaços als meus escrits per saber-ho. Per què parlem d'amor quan volem dir interès, és un altre aspecte sobre el que he reflexionat. De tant en tant, us posaré petits fragments d'un llibre impressionant sobre l'amor que es diu “Estima i deixa't estimar” que va escriure Maria dels Àngels Alsina i Ribé. Un llibre que podia haver escrit qualsevol persona creient en qualsevol religió, perquè quan parlem d'amor, estem parlant d'una força a la qual ens hi acostem no pas per ser creients, sinó pel fet de ser persones. Malgrat les nostres ombres, tot i la força dels instints ancestrals que ens mouen sovint a la violència i a la competició, l'amor ens crida des d'allò que podem ser, i apareix com el destí de la nostra evolució biològica.

De moment, us poso la primera cita del llibre del que us parlo.

“Quan estimem o ens adonem que som estimats, experimentem una sensació de plenitud que ens mena a l'aquietament i a donar una resposta d'estimació. Això és una constant en tota descoberta de l'amor. Només creixem quan ens sentim estimats.”
P.D. La imatge correspon a un rierol de la zona de "La Vera" a Extremadura. Fou presa a l'Abril del 2006. La podeu fer servir al vostre gust sempre que no sigui per fer negoci o per fer mal.


.

Thursday, February 5, 2009

Reflexions sobre l'art d'escriure

.



Hi ha diferents maneres d'entendre la literatura; convé ser capaços de transmetre la nostra, la de cadascú, sense menysprear la resta.
També hi ha diferents objectius; cadascú té el seu. Alguns objectius coincidiran; d'altres no. Convé ser capaços de no considerar l'objectiu personal com a superior, sinó tan sols com al propi objectiu, que no es vol imposar, però que tampoc no s'amaga.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.
.

Wednesday, February 4, 2009

Salvem els grills

.



Ettienne tremola. Tot just ha començat el desembre. Neva. Fa cinc dies que ha hagut de deixar el seu racó del metro de París i refugiar-se sota d’aquest pont vora el Sena. Les nits són llargues. El vent li esgarrapa la pell. S’embolica amb cartrons, sacs, roba vella... Tot plegat, però, sovint se li desmunta, i malda per tornar-se a momificar entre tanta fibra mentre la gelor fa de les seves. Tus. Escup flemes d’un verd pujat. Sospita que té febre. Panteixa.Cal arribar al matí. De dia, rai. El sol és un bon amic, l’ensenya del cel de París; i si fa mal temps, com és el cas, podrà atansar-se al respirador de la cuina d’algun restaurant de luxe. De nit, ha de dormir i el fan fora de tot arreu. I si no vigila l’acaben estossinant per plaer. La vaga del metro l’està matant. Els del menjador social no tenen lloc per a ell, aquests dies hi ha una bonior de demandes. És cert que tampoc no li entusiasme la idea de tancar-se en un asil, però alguna vegada ho ha fet. Li encanta l’escalfor de l’aigua de la dutxa, no suporta flairar a merda. Això que ha llegit algun cop que tots els sense sostre defugen qualsevol ajut el treu de polleguera. Si sabessin! Ell és llicenciat. Ell, no fa pas tant, treballava en una gran empresa. Fins i tot va viure a Putteaux en un àtic, i a les nits sortia amb tres o quatre amics de la seva categoria i semblava que s’anaven a menjar el món. Ara no viu a Putteaux, però viu putejat. No vol recordar perquè. Li falta braó per acceptar de pensar. Reconeix que la remor del riu és inimitable, cap enregistrament humà no pot crear un so més asserenant. I la neu cau en silenci com tot el que és gran. Llàstima del vent i del fred, sinó gairebé se sentiria com en una mena de palau exòtic.És de dia. S’acosta al metro a veure si la vaga s’ha acabat. Li arriben crits. Un batibull de gent amb pancartes són a la boca de l’estació. Les escales baixen fins a les entranyes de París. S’estavellen, però, amb les reixes d’acer que no deixen passar ningú. Llegeix les pancartes: “Salvem els grills” “Una espècie urbana endèmica en vies d’extinció per culpa d’interessos econòmics” No ho acaba d’entendre. Agafa un tríptic que reparteix una noia amb trenes i un parell de piercings a la cara. Llegeix i ho va comprenent. La fricció dels trens eleva la temperatura dels túnels. Degut a la vaga, la temperatura de les línies suburbanes ha descendit quatre graus, i els grills es moren.L’Ettiene a poc a poc se’n torna al seu pont vora del Sena. Ben aviat arribarà una altra nit i vol sobreviure. Esperarà la sortida del sol en silenci dins del seu palau exòtic de les mil i una nits, confiant que el fat li sigui benigne i que la vaga no duri gaires dies més.


.

Monday, February 2, 2009

Principalment ibèrics

.


Interessant entrevista al genetista Francesc Carbonell a la contra de La Vanguárdia.
Sembla que el mapa genètic mitjà dels individus de l'Estat Espanyol dibuixa una diversitat que consisteix en un 69% d'ibèrics, 20% del pròxim orient (fenicis i jueus), i un 11% del nord d'Àfrica. Ara bé, si mirem els gens dels ciutadans d'Euskadi, trobem un 99% d'ibèrics. I els catalans tenim un 92% d'ibèrics.
També s'ha de tenir en compte que els gens ibèrics respecte els gens romans són indistingibles. 

.

Més sobre Konrad Lorentz

.



El vint de febrer de l'any passat vaig escriure un post sobre Konrad Lorentz:



Avui hi torno, manifestant la meva admiració per la seva llibertat de pensament, a partir de l'observació del comportament de diversos animals, principalment de les oques. Puc dir sense cap mena de dubte que Konrad Lorentz és la persona que millor m'ha explicat l'evolució de les espècies. Us poso a continuació alguns apunts que he pres de diverses conferències seves recollides al llibre:
La acción de la naturaleza y el destino del hombre Tingueu en compte que el fet de comprendre millor l'evolució és essencial per a comprendre millor las raons del comportament de l'ésser humà.


“Nosaltres intervenim en un esdevenir misteriós que es va iniciar fa uns quatre mil milions d'anys al qual anomenem vida.”


“Vida: procés energètic que no condueix, en el sentit de l'entropia, a la igualació i a la disminució del potencial per a efectuar un treball; sinó que per contra, tendeix a l'augment del potencial energètic.”


“L'evolució consisteix en l'assaig de totes les possibilitats; no hi ha direccionalitat en l'evolució.”

“L'evolució filogenètica està condicionada per la necessitat dels organismes d'adaptar-se a les condicions variables del medi. Aquestes variacions ambientals no són previsibles. Només un mecanisme imprevisible, que assagi totes les possibilitats, com el de la mutació, pot respondre a aquesta premisa.”

“Exemple: entre els insectes voladors: (mosques, papallones, escarabats...) esdevenen mutants que no tenen ales i que normalment es moren. No obstant això, a les illes Kerguelén, que estan sempre batudes per tempestes, només sobreviuen els mutants sense ales, descendents d'insectes alats. En aquestes illes trobem mosques sense ales i amb potes saltadores com les dels saltamartins, i papallones i escarabats que no volen.”

“Si a un animal se li impedeix realitzar una acció instintiva, en casos extrems pot arribar a reaccions en el buit. El moviment es produeix sense estímul exterior visible, com si l'animal estigués accionat des de l'interior.”

“Tesis de Lorentz: la conducta animal i humana està determinada no només per l'ambient sinó també per l'herència.”

“Tenim bons motius per assegurar que l'agressivitat intraespecífica en l'actual situació històrica-cultural i tecnològica de la humanitat, és el més greu de tots els perills. Però no és acceptant-la com a quelcom metafísic i irreversible que augmentarem les nostres possibilitats d'afrontar-la, sinó estudiant el procés del seu desencadenament natural.”

“Les mutacions es realitzen en un àmbit de processos químics i físics, en els quals no s'exclou que els salts quàntics mancats de causa influeixin en el procés. Per tant, el camí que des de l'aparició de la vida ha seguit el desenvolupament dels organismes no pot estar escrit abans d'hora.”

“L'espècie animal que no es veu assetjada per un competidor pot quedar-se estancada indefinidament”

“Una característica és tan més antiga com més gran és el nombre de formes animals que la posseeixen.”

“Al principi de tota vida existeix realment un sistema que conté informacions i que pot transmetre-les per autoduplicació. Ara bé, el sistema no podria obtenir informació adicional, si no fos també una mica inestable. Suficientment inestable com per a cometre de tant en tant un petit error en la duplicació. Aquest error significa gairebé quasi sempre la mort de la descendència a la que és transmès; però molt de tard en tard (una vegada cada 100.000.000 errors) la variació en la forma i funció de tot l'organisme, li comporta en aquest un avantatge, (mutació positiva) pel fet que s'adapta a una determinada fisura del món animat i inanimat.”

“Només es reben informacions dels èxits, no pas dels fracassos, per això la mutació d'albinisme (entre d'altres) reincideix.”



P.D. L'autor, Helènic Glauc, s'acull al dret a cita.

Saturday, January 31, 2009

Estrany pensament elaborat a partir de l'observació de l'estat de la meva pròpia ment quan dormo.

.


Permeteu-me compartir amb vosaltres una idea que he elaborat a partir de l'observació de la meva pròpia ment quan estic dormint (especialment en els estadis en què estic mig adormit mig despert, passa com amb els cràters de la lluna que és quan es veuen millor).


"Els pensaments (les idees) tant les elaborades per la part conscient de la ment com les elaborades per la part inconscient, estan fets de codis. El llenguatge d'aquests codis es podria anomenar "sistema operatiu del cervell". És a dir cada idea pot estar produïda per la combinació d'un grupet de pensaments essencials més simples, que l'un al costat de l'altre formen la idea. Així per exemple la idea "arbre" en un moment donat pot estar formada per les idees més simples: "por"+"fred"+"llum". Encara que cadascuna d'aquestes tres idees per separat tinguin un significat concret que no té res a veure amb "arbre", les tres, quan van juntes, formen el pensament "arbre". Les idees més simples, per la seva banda, tindrien una equivalència directa amb codis del llenguatge màquina del cervell. Cada idea simple hauria estat associada a un codi en els primers instants de l'existència; i aquest codi és de natura elèctrica."
.

Friday, January 30, 2009

Caminem cap a una hecatombe

.


Article que em van publicar al Diari de Terrassa al 2004 (una mica ampliat). Ara podria dir allò de: "Ja us ho vaig avisar..:" referit a la crisi econòmica actual. Però no puc, perquè la crisi que pronostico no és pas la que patim ara; és una crisi molt més gruixuda que canviarà la manera d'entendre la producció, i probablement la manera de viure.


"A l’estat espanyol, cada dues persones tenim un cotxe; si aquesta proporció es repetís a la Xina, tots els cotxes xinesos estarien deturats a les carreteres, no podrien circular; si la proporció fos la mateixa a tot el món, l’aire de la Terra seria irrespirable, i la vida, tal i com la coneixem, no seria possible. Ens comprem cotxes per arribar més lluny, però mica en mica ens adonem que tenir cotxe implica no poder-lo fer servir per manca d’espai a les carreteres. Com més lluny arribem, més embrutem.

El mateix podríem dir d’un munt de productes industrials. Estem molt per damunt de la producció que és sostenible d’una manera igualitària per a tota la humanitat. Si la industrialització estigués estesa de manera igualitària per tota la terra (mantenint les exigències de consum i creixement actuals), no hi hauria prou compradors per a fer-la rendible, i, a més a més, l'atmosfera no suportaria la contaminació. D’altra banda el creixement econòmic, l’increment de la producció industrial any rere any, es considera una exigència irrenunciable, si no és que es vol entrar en una crisi. Hi ha plantes de producció que han tancat, no pas perquè produeixen menys, sinó perquè no incrementen la producció amb prou rauxa. El creixement s'ha convertit en una exigència de la competitivitat. No resulta gaire complicat deduir de tot això que el sistema productiu industrial, entès amb les característiques amb les quals el coneixem avui dia, evoluciona cap a una contradicció, i que, per tant, no té cap mena de futur.


Si no canvia l’organització econòmica de la producció, entrarem, d’aquí a no gaires anys, en una catarsi. La indústria és una orgia de fabricació de productes on l’únic interès és el diner, la conveniència o no del producte és un afer secundari a ulls dels fabricants. A banda del problema del col·lapse, i de la contaminació ambiental, la producció industrial, estesa a nivell mundial, provocaria l’esgotament dels recursos naturals, alguns d’ells necessaris per a la supervivència humana. El creixement econòmic, pel qual amb tanta obsessió es preocupen els governants dels diferents països del primer món, s’ha de deturar. Si no es detura d’una manera planificada, es deturarà quan s’arribi a la catarsi.

Si la espècie humana vol sobreviure, haurà de renunciar a la fabricació de béns industrials massius. No podem seguir produint al mateix ritme; no podem seguir produint industrialment d’una manera generalitzada.

A més dels problemes objectius i mesurables que provoca la indústria, no hem de deixar de banda la desnaturalització a la qual es sotmet la vida humana. La ment humana està enfarfegada pel fet de posseir tants bens. Estem saturats de possessions materials, tenim molt més d’allò que ens cal, i això ens encadena i ens atrofia. Tot allò que ens sobra ens roba llibertat, ens destrueix sensibilitat envers l’essencial de la vida, ens cega envers el sofriment aliè, ens encomana una neurosi malaltissa de recerca de més possessions, ens fa veure com a necessaris productes que no ho són, ens allunya de la natura, del nostre origen i de la nostra identitat com a éssers humans fills de la Terra.

A mesura que l’economia creix, creix el seu poder i s’accelera l’esclavatge de la persona humana subjugada al diner. La llibertat absoluta de l’economia fa minvar la llibertat de l’individu humà, i posa en perill la identitat d’un munt de pobles de la Terra. Adorem els diners i esclafem la persona, la cultura, la natura. Els poders públics haurien de dominar el poder diner, haurien de controlar-lo per tal que estigués subjecte a les necessitats dels éssers humans i al dret dels pobles a existir; hem d’evitar que siguin els diners els qui amb dissimulació escolleixin qui mana i qui estableix les normes. La llibertat absoluta del diner legalitza la llei del més fort en una selva on l’única energia és la de l’economia. Una societat civilitzada no pot permetre l’establiment de la llei del més fort. La llibertat o és del diner o és de la persona, ambdues coses a l’hora són impossibles. Hem arribat a ser esclaus de les nostres possessions; hem dibuixat l’estètica, la moral, la justícia, l’art, en funció de l’adoració al capital, a la propietat privada, i a la necessitat de tenir cada vegada més. Ja no sabem viure sense un munt d’objectes innecessaris, això fa que tot l’esforç econòmic se centri en la producció de banalitats, i que la vacuna de la malària no s’arribi a fabricar perquè qui la necessita no té diners per a pagar-la. El paisatge es destrueix sense escrúpols, sense dolor ni lamentacions. La bellesa del cos humà nu s’oculta malaltissament darrere d’un producte de consum amb el qual sovint es manipula la ment i les emocions de la gent més jove: marques, aparença, modes... L’estètica oficial dels poders comercials, a voltes, genera obsessions patològiques envers la imatge i el físic. L’estat natural de l’ésser humà es considera ridícul, i les arrels es perden. Creixem com un virus, com un bacteri que vist des de l’espai ennegreix les antigues verdors de la Terra. Si algun ésser superior, en un món infinitament més gran, observés el nostre planeta, com una bombolla, a través d’un microscopi, en diagnosticaria una estranya malaltia, tal vegada mortal. El model de món urbà amb esquitxos de verd, cap al qual caminem, és un model nociu. Cal un món natural i salvatge, amb esquitxos urbans esporàdics. L’urbanisme s’ha de construir respectant l’aspecte i les característiques originals del paisatge. L’única economia sostenible és la d’una producció industrial limitada als productes que cobreixin les necessitats bàsiques. Una producció que ha de ser vigilada pel poder polític, representant del poble, on els guanys dels propietaris no puguin ser il·limitats, perquè la producció tampoc no ho pugui ser. Hem de superar la societat industrial de la manera com avui està organitzada. La indústria ha d’estar controlada pels governs d’una manera equitativa a tot el planeta. El consum cal, però ha de ser millor; només tenim dret a consumir productes necessaris i ecològics. Hem de substituir la organització del món en estats, per la d’un planeta, amb un sol estat format per totes les nacions en llibertat. Això, a més, exigeix que canviem d’hàbits. Cal que tinguem menys possessions, tal vegada més cares, però de millor qualitat. Hem de prescindir d’allò que realment no necessitem, i si finalment optem per no prescindir-ne, hem de preferir els bens artesanals. Potser més cars, però més bons i més reutilitzables. Cal redescobrir el que és necessari i el que no ho és. Cal posar els anhels vitals en els elements de gaudi naturals que no requereixen una elaboració industrial i que no valen diners. L'únic luxe ha de ser la societat del benestar: escola i medicina gratuïtes, pensions (que no caldria que fossin elevades, perquè hi hauria menys consum) tot això sortiria dels diners que avui amuntega el capital privat, i que en una societat sostenible no podrien ser tants. L'absència d'estats permetria abandonar la sangria de la despesa en armament. Hi ha prou riquesa perquè tot això pugui eixir, sempre que siguem capaços de viure sense posar la nostra felicitat en l'ambició material. Cal una transformació humana interior, un canvi de prioritats, un salt evolutiu. Si aquest salt evolutiu no es realitza voluntàriament mitjançant l’educació de les futures generacions, la natura s’encarregarà de fer-ho. La selecció natural no s’ha deturat per a l’Homo Sapiens com alguns antropòlegs han afirmat, caient en un terrible antropocentrisme. La selecció natural puneix les espècies que s’allunyen de les maneres de viure naturalment estables. L’extinció és un mecanisme evolutiu. Només sobreviuran les civilitzacions que valorin la importància del seu entorn i que posseeixin un nivell d’empatia i d'intel·ligència suficients per evitar les guerres i el col·lapse ecològic. La consciència humana s’ha de dirigir harmoniosament cap a estils de vida i nivells de producció respectuosos amb la fina bombolla d’aire on vivim, amb la mar, la terra i els boscos. Hem de deturar el ritme de producció. O ho fem ara o els nostres fills en pagaran les conseqüències. Deixem de consumir, acabem amb aquesta orgia."


.


Val a dir que d'aquest article fa quatre anys, i que ara torno a estar en una fase en què no crec que pugui subsistir la societat del benestar sense industria. Però continuo creient que la producció industrial ha de canviar d'objectius i que ha de ser completament ecològica i dedicar-se exclusivament a productes necessaris i positius. La industria s'ha d'assemblar més a l'artesania en el sentit de produir menys, produir millor, produir més car; i el seu objectiu no ha de ser l'enriquiment privat, sinó el benefici global de la societat. Els poders dels estats haurien de vetllar de manera organitzada a nivell internacional perquè fos així.


.