Caminem cap a una hecatombe

.

Article que em van publicar al Diari de Terrassa al 2004 (una mica ampliat). Ara podria dir allò de: "Ja us ho vaig avisar..:" referit a la crisi econòmica actual. Però no puc, perquè la crisi que pronostico no és pas la que patim ara; és una crisi molt més gruixuda que canviarà la manera d'entendre la producció, i probablement la manera de viure.

"A l’estat espanyol, cada dues persones tenim un cotxe; si aquesta proporció es repetís a la Xina, tots els cotxes xinesos estarien deturats a les carreteres, no podrien circular; si la proporció fos la mateixa a tot el món, l’aire de la Terra seria irrespirable, i la vida, tal i com la coneixem, no seria possible. Ens comprem cotxes per arribar més lluny, però mica en mica ens adonem que tenir cotxe implica no poder-lo fer servir per manca d’espai a les carreteres. Com més lluny arribem, més embrutem.

El mateix podríem dir d’un munt de productes industrials. Estem molt per damunt de la producció que és sostenible d’una manera igualitària per a tota la humanitat. Si la industrialització estigués estesa de manera igualitària per tota la terra (mantenint les exigències de consum i creixement actuals), no hi hauria prou compradors per a fer-la rendible, i, a més a més, l'atmosfera no suportaria la contaminació. D’altra banda el creixement econòmic, l’increment de la producció industrial any rere any, es considera una exigència irrenunciable, si no és que es vol entrar en una crisi. Hi ha plantes de producció que han tancat, no pas perquè produeixen menys, sinó perquè no incrementen la producció amb prou rauxa. El creixement s'ha convertit en una exigència de la competitivitat. No resulta gaire complicat deduir de tot això que el sistema productiu industrial, entès amb les característiques amb les quals el coneixem avui dia, evoluciona cap a una contradicció, i que, per tant, no té cap mena de futur.

Si no canvia l’organització econòmica de la producció, entrarem, d’aquí a no gaires anys, en una catarsi. La indústria és una orgia de fabricació de productes on l’únic interès és el diner, la conveniència o no del producte és un afer secundari a ulls dels fabricants. A banda del problema del col·lapse, i de la contaminació ambiental, la producció industrial, estesa a nivell mundial, provocaria l’esgotament dels recursos naturals, alguns d’ells necessaris per a la supervivència humana. El creixement econòmic, pel qual amb tanta obsessió es preocupen els governants dels diferents països del primer món, s’ha de deturar. Si no es detura d’una manera planificada, es deturarà quan s’arribi a la catarsi.

Si la espècie humana vol sobreviure, haurà de renunciar a la fabricació de béns industrials massius. No podem seguir produint al mateix ritme; no podem seguir produint industrialment d’una manera generalitzada.

A més dels problemes objectius i mesurables que provoca la indústria, no hem de deixar de banda la desnaturalització a la qual es sotmet la vida humana. La ment humana està enfarfegada pel fet de posseir tants bens. Estem saturats de possessions materials, tenim molt més d’allò que ens cal, i això ens encadena i ens atrofia. Tot allò que ens sobra ens roba llibertat, ens destrueix sensibilitat envers l’essencial de la vida, ens cega envers el sofriment aliè, ens encomana una neurosi malaltissa de recerca de més possessions, ens fa veure com a necessaris productes que no ho són, ens allunya de la natura, del nostre origen i de la nostra identitat com a éssers humans fills de la Terra.

A mesura que l’economia creix, creix el seu poder i s’accelera l’esclavatge de la persona humana subjugada al diner. La llibertat absoluta de l’economia fa minvar la llibertat de l’individu humà, i posa en perill la identitat d’un munt de pobles de la Terra. Adorem els diners i esclafem la persona, la cultura, la natura. Els poders públics haurien de dominar el poder diner, haurien de controlar-lo per tal que estigués subjecte a les necessitats dels éssers humans i al dret dels pobles a existir; hem d’evitar que siguin els diners els qui amb dissimulació escolleixin qui mana i qui estableix les normes. La llibertat absoluta del diner legalitza la llei del més fort en una selva on l’única energia és la de l’economia. Una societat civilitzada no pot permetre l’establiment de la llei del més fort. La llibertat o és del diner o és de la persona, ambdues coses a l’hora són impossibles. Hem arribat a ser esclaus de les nostres possessions; hem dibuixat l’estètica, la moral, la justícia, l’art, en funció de l’adoració al capital, a la propietat privada, i a la necessitat de tenir cada vegada més. Ja no sabem viure sense un munt d’objectes innecessaris, això fa que tot l’esforç econòmic se centri en la producció de banalitats, i que la vacuna de la malària no s’arribi a fabricar perquè qui la necessita no té diners per a pagar-la. El paisatge es destrueix sense escrúpols, sense dolor ni lamentacions. La bellesa del cos humà nu s’oculta malaltissament darrere d’un producte de consum amb el qual sovint es manipula la ment i les emocions de la gent més jove: marques, aparença, modes... L’estètica oficial dels poders comercials, a voltes, genera obsessions patològiques envers la imatge i el físic. L’estat natural de l’ésser humà es considera ridícul, i les arrels es perden. Creixem com un virus, com un bacteri que vist des de l’espai ennegreix les antigues verdors de la Terra. Si algun ésser superior, en un món infinitament més gran, observés el nostre planeta, com una bombolla, a través d’un microscopi, en diagnosticaria una estranya malaltia, tal vegada mortal. El model de món urbà amb esquitxos de verd, cap al qual caminem, és un model nociu. Cal un món natural i salvatge, amb esquitxos urbans esporàdics. L’urbanisme s’ha de construir respectant l’aspecte i les característiques originals del paisatge. L’única economia sostenible és la d’una producció industrial limitada als productes que cobreixin les necessitats bàsiques. Una producció que ha de ser vigilada pel poder polític, representant del poble, on els guanys dels propietaris no puguin ser il·limitats, perquè la producció tampoc no ho pugui ser. Hem de superar la societat industrial de la manera com avui està organitzada. La indústria ha d’estar controlada pels governs d’una manera equitativa a tot el planeta. El consum cal, però ha de ser millor; només tenim dret a consumir productes necessaris i ecològics. Hem de substituir la organització del món en estats, per la d’un planeta, amb un sol estat format per totes les nacions en llibertat. Això, a més, exigeix que canviem d’hàbits. Cal que tinguem menys possessions, tal vegada més cares, però de millor qualitat. Hem de prescindir d’allò que realment no necessitem, i si finalment optem per no prescindir-ne, hem de preferir els bens artesanals. Potser més cars, però més bons i més reutilitzables. Cal redescobrir el que és necessari i el que no ho és. Cal posar els anhels vitals en els elements de gaudi naturals que no requereixen una elaboració industrial i que no valen diners. L'únic luxe ha de ser la societat del benestar: escola i medicina gratuïtes, pensions (que no caldria que fossin elevades, perquè hi hauria menys consum) tot això sortiria dels diners que avui amuntega el capital privat, i que en una societat sostenible no podrien ser tants. L'absència d'estats permetria abandonar la sangria de la despesa en armament. Hi ha prou riquesa perquè tot això pugui eixir, sempre que siguem capaços de viure sense posar la nostra felicitat en l'ambició material. Cal una transformació humana interior, un canvi de prioritats, un salt evolutiu. Si aquest salt evolutiu no es realitza voluntàriament mitjançant l’educació de les futures generacions, la natura s’encarregarà de fer-ho. La selecció natural no s’ha deturat per a l’Homo Sapiens com alguns antropòlegs han afirmat, caient en un terrible antropocentrisme. La selecció natural puneix les espècies que s’allunyen de les maneres de viure naturalment estables. L’extinció és un mecanisme evolutiu. Només sobreviuran les civilitzacions que valorin la importància del seu entorn i que posseeixin un nivell d’empatia i d'intel·ligència suficients per evitar les guerres i el col·lapse ecològic. La consciència humana s’ha de dirigir harmoniosament cap a estils de vida i nivells de producció respectuosos amb la fina bombolla d’aire on vivim, amb la mar, la terra i els boscos. Hem de deturar el ritme de producció. O ho fem ara o els nostres fills en pagaran les conseqüències. Deixem de consumir, acabem amb aquesta orgia."

.

Val a dir que d'aquest article fa quatre anys, i que ara torno a estar en una fase en què no crec que pugui subsistir la societat del benestar sense industria. Però continuo creient que la producció industrial ha de canviar d'objectius i que ha de ser completament ecològica i dedicar-se exclusivament a productes necessaris i positius. La industria s'ha d'assemblar més a l'artesania en el sentit de produir menys, produir millor, produir més car; i el seu objectiu no ha de ser l'enriquiment privat, sinó el benefici global de la societat. Els poders dels estats haurien de vetllar de manera organitzada a nivell internacional perquè fos així.

.