Pluja, final de vacances, Ayerbe, por, victòria...

.

Tornada de vacances. Breus vacances, però les agraeixo.
Meravellosa pluja. M'encanta la pluja. He jugat a futbol sota la pluja. He escrit molt. He dormit considerablement. He aconseguit, també, vèncer una mica més un efecte funest de l'estrès que es concreta en una mena de por inconcreta (em serveix també per confirmar que la felicitat és compatible amb la por malaltissa, tot i que no la puc gaudir tant...)
Sigui com sigui he descobert que la por em fa escriure bé. D'aquí a poc donaré notícies joioses de premis; ara encara no puc, per allò del secret i tal i qual. Però ben aviat ho faré.
Sigui com sigui, també, torno a la feina; que és una font de goig quan s'intenta fer bé. I l'estrès i la por que facin cua, que davant seu hi van moltes altres coses.
Confio, també, tornar al ritme d'activitat habitual d'aquest blog.

Us recomano un poble; no perquè tingui res especial per veure, sinó perquè és un poble dels de sempre. Jo hi paro sovint des que l'altra columna de la meva família va aparèixer a la meva vida a l'altre cantó dels Pirineus. El poble és ben bé al mig; i sempre hi paro a fer un descans. Al 1993 hi parava jo sol. Si fa no fa, des de 1999, hi parem les dues columnes. Des de 2002, hi parem les dues columnes i un fruit. I des de 2007 hi parem dues columnes i dos fruits. El poble es diu Ayerbe. Us el trobareu per la carretera que va de Puente La Reina a Huesca, uns vint quilòmetres abans d'arribar a Huesca si aneu en direcció a Barcelona. Té el caire d'un poble autèntic:

I dins del poble, us recomano el bar “El pozo de Sherea”; hi fan unes tapes casolanes impressionants, i a molt bon preu:

.

El far i la lluna

.

El far i la lluna.
El far anunciant als navegants de la mar que hi ha terra a prop. La lluna avisant els navegants de l'espai que hi ha una vida en aquest espai petit i limitat de l'univers.
El far i la lluna formen una simbiosi que deslliga històries essencials: amors solitaris, retrobaments entre el temps i l'espai, reconquestes de “jos” íntims oblidats pel tràfec dels interessos.
El mar, la lluna, el brum de la mar, el vent, el cel, la nit. Enllà d'angoixes insuperables hi ha una bellesa que se'ns amaga perquè la busquem si mereixem buscar-la; i mereixem buscar-la quan ens decidim a fer-ho.
L'instant és la finalitat de la vida, i sovint el bescanviem per ambicions que mai no arriben, i que si arriben mai no valen tant com l'instant.

.

El cànon de la pau

.

Recordo un vespre de juliol, a l'any mil nou-cents setanta-vuit. Una carretera de corbes als Alps, en algun punt fronterer entre Alemanya i Àustria. Ara i adés, clapes de neu pinzellant talusos clapats d'herba. La llum del dia minvant i el cel encapotat. Un autobús ple de nens d'entre nou i catorze anys avançant vers Salzburg. Tot d'un plegat, els més grans comencen un cànon, i ens l'ensenyen als més petits. I jo, amb nou anys, començo a comprendre que rere el terror del món, enllà dels decorats que ens configuren l'existència, hi ha la llum d'una realitat essencial, en la qual els papers repartits a l'existència perden el seu valor, i el lleó pastura al costat de l'ovella, i el tirà s'abraça amb l'esclau; el mal perd força, es fa fonedís en favor d'una existència essencial, sense malalties, ni venjances, ni justícies àvides de càstigs i tortures, ni comptes pendents, ni rancúnies. La vida ens insinua l'amor; enllà de la vida l'amor se'ns mostra; i les fulles voleiades pel vent, que som tots, encetem el segon capítol de la nostra existència.
Avui, amb quaranta anys, recordo aquell moment amb nitidesa; i després de moltes altres realitats viscudes, més complexes i elaborades, la senzillesa i claredat d'aquell moment em retornen com una veritat més essencial que qualsevol estudi posterior. L'artificiositat humana cau i s'oblida. La veu de l'existència perdura per sempre. La infantesa continua essent la font dels besllums essencials, que no pot mostrar res més que la força de cada instant present.

Aquest és el cànon:

“Escolteu.
S'acosta ja
el temps de saber tots la veritat,
temps en què el lleó no ataqui l'anyell,
de fer rendir les armes a l'amor,
i collir-ne tots les roses.
La pau serà nostre estendard.
No en dubteu pas ja arriba.”

Si el voleu sentir:

Si el gel no flotés...

.

El gel flota. Gràcies aigua! Gràcies gel! Gràcies vapor d'aigua, que plous!

Si el gel no flotés, no hi seríem.

Per què?

La capa de gel que recobreix la terra als indrets on el clima glaça la mar, és alhora un protector contra el fred per a l'aigua empresonada sota d'aquesta capa de gel. És per això que aquesta aigua coberta de gel no es glaça, i és per això que una bonior d'espècies (microorganismes inclosos) poden continuar vivint dessota un sostre blanc i translúcid.

El mateix ha succeit als períodes en què la totalitat de la superfície dels mars de la terra s'ha glaçat.

Concretament al final del període Proterozoic, a la glaciació anomenada Marinoense, fa 635 milions d'anys; la totalitat de la superfície dels mars es va glaçar.

Si el gel no flotés, cada bri de gel que es formés damunt la superfície de la mar, s'aniria enfonsant i amuntegant al fons marí. La capa de gel del fons marí s'aniria fent progressivament més gran, sense que l'aigua del damunt estigués protegida contra el fred, de manera que s'acabarien glaçant no només la totalitat de la superfície més exterior dels mars, sinó totes les seves profunditats, causant la mort de gairebé tots els organismes vius. Dic gairebé tots, perquè no és impossible que sobrevisquessin algunes bactèries, o altres organismes unicelul·lars, “adormits” dins del gel.

Sigui com sigui, nosaltres no som descendents d'aquesta hipotètica vida capaç de viure llargs períodes dins del gel, sinó d'organismes que es movien, que lluitaven per progressar, que vivien en aigua líquida. Per tant, si el gel no flotés, no existiríem. Potser avui no hi hauria ni vida; i si n'hi hagués, potser estaria en una fase molt més atrassada de l'evolució, o tal vegada no hauria passat d'allò que avui anomenem vida microscòpica. Potser si el gel no flotés, l'evolució de la vida a qualsevol indret de l'univers tindria un sostre, un límit.

I per què flota el gel? Perquè la manera com s'ordenen les mol·lècules de l'aigua en el gel, les força a ocupar més espai que quan estan en forma líquida. La mateixa massa, ocupa més espai; amb la qual cosa la densitat del gel és menor que la de l'aigua líquida; i qualsevol element que té una densitat menor a la del aigua, flota.

La fotografia és d'un iceberg que flotava en un safareig públic de gosol el 23 de febrer de 2009; vam fer una expedició per a fotografiar-lo.

.

Casaldàliga

.

Us convido a escoltar les paraules d'en Pere Casaldàliga; sovint silenciades pel poder, sovint desautoritzades pels qui s'obsessionen amb la moral i s'obliden de la injustícia comesa pels diners i els qui els poseeixen. Hi ha un punt, al capdamunt de la piràmide de les creences i de les ideologies, en el qual no importa a quin cantó estem de les idees, sinó quina importància tenen per a nosaltres la dignitat i els drets de tots els éssers humans.
Vivim en un món enfonsat econòmicament pels especuladors, pels financers, pels polítics corruptes, pels qui s'han deixat seduir pel diner i el poder. Ells han enfonsat l'economia. Ells fan impossible el somni de la igualtat per a tothom. Els qui han de clamar contra aquesta injustícia sovint callen i prenen te o cafè dins dels seus palaus episcopals vestits de porpra i amb el títol de prínceps de l'església. ¿Hi pot haver cap títol més patètic i més ridícul que el de príncep, per algú seguidor d'un fuster que va cridar ben fort que a ningú anomeneu guia damunt la Terra, i que qui vulgui ser el primer sigui el servidor de tots?

Si alguna cadena o particular considera que el fet de tenir aquest enllaç de Youtube en aquest humil blog vulnera algun dret, que m'ho digui d'immediat i el retiraré. La meva confusió front les normatives audiovisuals de les propietats em fa demanar ajut en aquest aspecte. Poso la meva bona voluntat al servei de qui conegui les lleis.

L'únic amor lúcid (Pensaments sobre l'amor III)

.

De vegades he pensat que l'amor d'un pare o d'una mare és l'únic amor lúcid. Aquesta cita del llibre de Maria dels Àngels Alsina i Ribé "Estima i deixa't estimar" m'ho fa veure clar:

A la mitologia, hi ha un relat corprenedor: Un fill enamorat de l'estimada no sap com demostrar-li el seu amor. Ella, com a prova que l'estima, li demana el cor de la seva mare. Ell també estima la seva mare; però, encegat per la passió, li arrenca el cor; i, portant-lo dins un cofret, va corrent vers l'estimada. Pel camí, cau; i de dins del cofret se sent una veu que diu: "Fill meu, t'has fet mal?"

.

Tarragona em continua esborronant.

.

Qui m'havia de dir que tornaria tan aviat a Tarragona; aquesta vegada com a professor acompanyant en una sortida organitzada pel departament de socials. I haig de dir que igual com va passar a la meva anterior visita a Tarragona, l'experiència ha estat una delícia; amb l'afegit de les explicacions de la nostra guia Marta, que ens ha descrit l'urbs romana gairebé com si ens hi trobéssim.
El dia ha estat asolellat, clar, nítid; un dia tarragoní, d'aquells que l'emperador Adrià anomenaria propis d'una primavera perpètua; primavera perpetua que segons ell domina contínuament Tarragona i els seus voltants.
A l'exterior de la muralla nord, vàrem saludar, de primeres, a l'emperador August, guarnit amb la indumentària de Cesar, en una reproducció d'una antiga estàtua de promoció populista del seu poder. Qui havia de dir que aquest home que va governar mig món era en realitat un “calçasses” que tremolava davant qualsevol mirada sarruda que li dirigís la seva malèfica esposa Lívia.

La mare llopa ens recorda els orígens mítics de Roma, la necessitat dels pobles de convertir en diví allò que ens lliga al misteri de ser. El lligam amb la llet materna, amb la terra, amb la infantesa.

Al capdamunt d'aquesta torre de vigilància, que va aparèixer fa pocs anys gràcies a l'esfondrament de part de la muralla afegida medieval, hi trobem una làpida amb la figura de Minerva esculpida al damunt; i al darrere de la làpida l'escriptura més antiga conservada a la península ibèrica, on l'artista informa que dedica aquesta làpida a la deesa en qüestió.


Aquí, al damunt, hi podeu veure una imatge més grossa de la làpida.

Un tros de l'arc de l'única porta grossa original romana que es conserva a les muralles.

Els anys i la vida fan créixer l'herba damunt d'unes pedres col·locades dos mil anys enrere.

El teatre romà, on varen executar el bisbe Fructuós i tants d'altres ciutadans que per una o altra raó s'apartaven de la normalitat social de l'època. Morien cremats vius o de qualsevol altra de les formes tan "civil·litzades" amb les quals la cultura i la noblesa de Roma ens van beneir. Al teatre també s'hi celebraven lluites de gladiadors (esclaus obligats a matar-se. Visca la "civil·lització" de Roma!), o bé combats entre gladiadors i feres salvatges; el cas és que la sang corregués (visca la festa nacional!). No us perdeu la Tarraco Viva, que, si mal no recordo, se celebra al maig i que reprodueix sense vessament de sang la lluita de gladiadors i demés curiositats romanes.

Heus aquí al damunt, un dels passadissos que travessaven, per sota, el circ romà, i que facilitaven el moviment dels atletes, els quals feien curses de quàdrigues i altres vehicles d'última tecnologia de l'època.

Un tros de muralla, amb els merlets sencers, probablement reconstruits a l'època medieval.

A l'hora de dinar ens vam apropar a l'aqüeducte, que es conserva força bé, i que està envoltat d'un bosc curull de serps (no és broma, un dia d'aquest potser us penjo un vídeo dels immensos "bitxos" que vam veure). Déu ser l'esperit de la Cleopatra que no es vol allunyar de les obres dels seus conqueridors.

Sigui com sigui, el dia d'ahir fou un retorn al passat, a la cultura que uns diuen que va venir i que se'n va anar; però que jo més aviat penso que va venir (que vam venir) i ens vam quedar.

Què som si no nosaltres? Una barreja amb un component genètic romà molt i molt elevat.

Malgrat tot no puc evitar que em surti de dins un crit de revolta que em fa clamar a favor d'Irike: "Romans go home!"

Ai no, que ho hauria de dir en basc; perquè el fet és que encara que molta gent no ho sàpiga, el llenguatge ibèric era si fa no fa l'euskera actual, que dominava tota la franja dels Pirineus, i fins i tot la costa mediterrània. Però això serà el tema d'un altre post, en què explicaré com segons les més antigues llegendes d'Euskal Herria, els primers bascos que varen arribar a la península, van fer fora els "homes peluts" que vivien a les muntanyes.

¿Algú sap qui eren aquests homes peluts?

Jo sí.

P.D. Les fotos són d'ahir, i com sempre que són meves, gent de bona fe, estan a la vostra disposició, sempre que siguin fetes servir a fi de bé i sense interès econòmic.